Les arts brinden referents culturals. Alberguen uns valors que penetren en la societat. El victimisme i la desmitificació guanyen visibilitat avui. Davant un terreny cultural a destruir, certs sectors ideològics han organitzat una autèntica campanya de marketing de la qual formen part unes manifestacions artístiques (o pretesament artístiques) que combreguen amb el victimisme, la desmitificació i el relativisme. Ells es consideren crítics. Al blanc està la cultura llatina, la de l’Europa del sud, la mediterrània; la que heretàrem dels nostres avis i pares, l’Imperi romà.
Es pretén el desconeixement de la filosofia, els clàssics grecs i llatins i la història a cop de lleis educatives i opinió pública. Recordem la lectura perversa que la cultura de la cancel·lació fa de la Ilíada i l’Odissea d’Homer. Prolifera el desprestigi de les manifestacions culturals, artístiques i festives que ens acompanyen al llarg de la nostra existència romànica. Trobem entredits els nus artístics femenins i masculins, musculosos i odalisques, tant dominants a l’Occident. Mens sana in corpore sano. Gustosament, encara rendim culte al cos a la manera dels antics grecs i romans. Un altre candidat a ser mal vist és l’ideal que materialitza la deessa per excel·lència del Mediterrani: Afrodita, Venus, la Mare de Déu i totes les seves advocacions.
En contraposició als victimistes, trobem en l’Eneida principis i valors que inspiren l’Imperi romà. Segons el meu judici i discerniment, destaque de l’Eneida allò que ens interessa recordar: abraça procés de creació, forma i contingut. En 2021 escau parlar-ne. A més, el mausoleu del primer emperador Cèsar August reobri després de segles. Acabades les guerres entre romans, l’Imperi romà arranca l’any 27 a.C. per obra i glòria de l’emperador August. Vol reconstruir l’Estat i la societat cimentada en una determinada moral, l’ordre i la pau. No li falten detractors per les ferides, el rancor i les vel·leïtats del poder. Davant un terreny polític a conquerir, August organitza una campanya política. En formen part les arts. Aconsellat per Mecenes, acudeix al poeta Publi Virgili Maró perquè componga l’Eneida.
L’Eneida, artísticament, constitueix l’origen llegendari de l’Imperi i brinda el referent cultural encertat a la societat. Els romans sabien que l’art construeix identitat i que tot no s’hi val. Políticament, justifica el govern d’August, l’home vàlid per al càrrec. Ho demostra la història; els fets: naix l’Imperi. Segons l’historiador Ammià Marcel·lí, la destinació històrica és el reflex de les virtuts o dels vicis del governants i, essencialment, la sanció de l’evolució moral de la societat.
Virgili, en lloc de la discòrdia i la desmitificació, tria l’heroi que ningú discuteix: Enees. Enaltir August implica parlar de guerres civils i això encara irrita a molts. Enees és el gran referent moral. Participà en la guerra de Troia. Història o mite, els grecs derroten Troia el 1184 a.C. Ja no hi ha remei. Fuig i navega pel Mediterrani per arribar a Itàlia i casar-se amb la princesa del lloc, Lavínia. Han de procrear l’estirp romana. Una tempesta el fa arribar abans a Cartago, on té un enamoriscament amb la reina del lloc, Dido. La infeliç també és una derrotada que havia anat a parar a Cartago. L’estat mental derrotista impregna aquesta estada. Ambdós han patit i els compenetra. Intercanvien paraules afligides i contemplen pintures de funestes circumstàncies que els impressionen emotivament. Es recreen en les desgràcies i les passions. Aflicció, tendresa, llàstima, consolació… Dido ofereix molt generosament la seua terra a Enees. Què fàcil! Però, l’heroi supera eixe estat mental decadent i els atractius físics. Parteix sense avisar-la per continuar amb la missió: arribar a Itàlia i procrear una prole forta, els romans. Dido no ho comprèn; se suïcida i el maleïx: enemistat eterna entre Roma i Cartago. A Enees li sap mal però no se sent culpable. Ell no n’és responsable.
Enees supera la pena i el passat. Arriba a Itàlia. Lavínia està promesa amb l’aborigen Turn, però el rei Llatí decideix casar-la amb el troià. Turn s’oposa. Els italians es divideixen en oposar resistència al nouvingut. Enees mor Turn i es casa amb Lavínia. Cal continuar la construcció, defugir el victimisme, tindre descendència i no caure en les tenebres de l’oblit.
El poeta barreja història i mite. Justifica mitològicament els esdeveniments històrics i ajusta cronològicament la successió dinàstica des del troià Enees fins l’emperador August. Enees lluita per tota la futura estirp de son difunt pare i la seua pròpia: els romans. Ho duu cisellat a l’escut amb el qual s’enfronta a Turn: les imatges dels personatges, les gestes i els triomfs romans ordenats cronològicament, inclòs l’August victoriós a les batalles d’Acci i Alexandria. Ja sabem com afecta la configuració visual a les emocions. Potser, la grandiositat i ampul·lositat artística romana ens parla de l’estat de salut cultural.
Virgili ordeix les obres gregues la Ilíada i l’Odissea d’Homer en l’Eneida. Les insereix ideològicament per la glòria de l’Imperi i per convèncer-nos de confiar en August. Els romans són crítics: rescaten els aspectes racionals i productius de les cultures conquerides i dels seus avantpassats, també els artístics. Pensem en l’arquitectura o l’escultura, inclòs la llengua; ho prenen dels grecs. Ho visten de romà i ho milloren. No incorporen errors ni debilitats. L’únic que trauen de les derrotes és què s’ha fet malament per evitar repetir-ho. Incorporen les virtuts del troià Enees; no té mentalitat de vençut. Cal fixar-se en allò que construeix, que resulta productiu i que dona respostes fructíferes per avançar sense ressentiment. Cal defugir l’esterilitat, el victimisme.
Victimisme: «Si jo patisc és perquè algú n’és el culpable i m’ha de compensar. Fins i tot, tinc dret a desacreditar-lo i posar en entredit tot allò que se li associa. M’ho deu però jo no dec res. Cal fer-lo sentir culpable». Potser, el victimista en trau algun profit. Queixes, incapacitat, vulnerabilitat, ressentiment… Es torna un vici. El més desitjable és ser víctima, si no ets opressor. Tant fa que víctimes o opressor, reals o no, siguen de fa segles; la saga continua demanant. Imagineu que decidim condemnar Jaume I però cantem la derrota del 25 d’abril del 1705 i exalcem el rei Àustria, qui revolta la població prometent-li que llevarà els impostos i qui tenia per valgut el comte-duc d’Olivares… En la descomposició d’una societat té molt a dir la decadència del seu heroi.
Els romans, si, en lloc de confiar en els valors de l’Eneida i haver-los manifestat artísticament, s’haguessin dedicat al victimisme, a desmitificar, a no reconèixer el vàlid i què en pot traure d’un vencedor i ajustar-ho als interessos del seu grup i condició; a relativitzar sempre com un postmodern però mai oferir respostes ni solucions fructíferes; a no construir, a no parir, a no produir en definitiva, no haguera hagut imperi. L’esforç veritable és continuar la construcció. Crítica no és sinònim de desprestigiar. La fal·làcia de citar fora de context no és crítica. Les lectures i visualitzacions perverses no són crítica. El victimisme és decadent.
