Arts visuals

L’art contemporani des d’una mirada arqueològica

“Descentrar l’objecte, prospectar la sala” és una visita guiada eclèctica amb què l’IVAM-CADA ens convida a rellegir l’exposició «Un contínuum indefinidament llis» des d’una mirada arqueològica fins al març de 2023. A la manera d’una pluja d’idees, a l’espai expositiu s’entrecreuen la ideologia del capitalisme eco-responsable, l’economia circular, la ideologia de gènere, la teoria de l’actor-red, la crisi de la civilització occidental,el decolonialisme… La mostra abraça una selecció d’obres d’art contemporani de la Col·lecció de l’IVAM per replantejar la contemporaneïtat.

A partir d’una selecció de peces de la Col·lecció de l’IVAM, Diana Guijarro reflexiona sobre la contemporaneïtat en Un Contínuum indefinidament llis fins al mes d’abril a la seu de l’IVAM en Alcoi. L’exposició defuig un fil argumentatiu molt marcat i això, de bones a primeres, pot dificultar la seva lectura per als novells en aquests temes o, al menys, l’abordatge al conjunt de les peces, perquè costa triar per on començar i continuar si volem filar el discurs.

No obstant això, la disposició de les obres suposa una llibertat al visitant per a interpretar-la, tot i que supeditat al sac que carrega a l’esquena, ple d’experiències, intencions, inquietuds, creences… condicionat des del començament i afectat al primer corredor de l’exhibició, on albira d’esma una continuïtat pertorbadora: una sort de taüts. La presentació resulta mortuòria i una remor fantasmal impregna tot el recorregut, el disseny arqueològic del qual sona a dinosaure, vetust, inservible. La rematada decolonial d’aquesta mostra d’art contemporani occidental insinua que el taller està ple de màquines arqueològiques que s’han de retirar.

Foto 2

Primer corredor de l’exposició ‘Un contínuum indefinidament llis’ durant la visita guiada ‘Descentrar l’objecte, prospectar la sala’. Foto: Irene E. Santacreu.

Descentrar l’objecte, prospectar la sala és una visita eclèctica que mamprèn l’exposició des d’una perspectiva arqueològica. Els guies, Eva Bravo i Tono Vizcaíno, prospecten la sala en tant que arqueòlegs: fan un recorregut per una àrea determinada (els espais de l’exposició) i seleccionen allò que és representatiu (els objectes que els interessen) per tal de reflexionar i construir el relat.

En primer pla sobre el display, Jacques Lipchitz, ‘Cap d’un home’ (s. d.), ‘Géricault’ (1933), ‘Esbós per a retrat de Yulla Lipchitz’ (1956); Col·lecció de l’IVAM. Tres donacions de la Jackes and Yulla Lipchitz Foundation Inc. A l’esquerra, Per Kirkebey, ‘Maqueta per a València’ (1991 – 1992). Col·lecció de l’IVAM. Foto: Irene E. Santacreu.

A l’hora de partida, expressen l’entrellat, açò és la tríada d’idees o accions a acceptar, i defineixen conceptes. I així, en primer lloc, ens conviden a plantejar-nos la no linealitat del temps i que el progrés no implica necessàriament una millora. Suggereixen la circularitat i les coses s’uneixen estretament i se succeeixen les unes a les altres com les anelles d’una cadena fins que la crispeta s’obre al meu cap: reciclatge concatenat. Transició ecològica, transició demogràfica… És a dir, reciclatge cultural i transformació civilitzatòria a jutjar per la crisi de civilització que s’hi insinua, les rutes del desplaçament de les persones que arrosseguen fronteres i ¿l’epíleg decolonial de l’exposició? (el qual no es verbalitza durant la visita comentada).

Indubtablement, això del reciclatge fa l’ullet a la sostenibilitat. En efecte, una nebulosa ideològica gira al voltant de l’espai expositiu que guarda la videoinstal·lació Apple Tree Innocent on Diamond Hill (2003). El panell explicatiu de la peça pregona: «Pipilotti Rist ens endinsa en un univers estimulant de la mà de la psicodèlia, en les seves paraules: “Els dic els meus diamants instantanis. Col·leccione paquets de plàstic que no tenen res escrit. Ja no valen per a res, però quan la llum brilla sobre ells, brillen”. Un lloc evocador i alhora esquiu en el qual les ombres dels objectes de desig domèstic configuren una escena de bellesa una mica particular». A més a més, ben a prop de l’entrada a aquest espai central, l’economia circular (¿com també la teoria de l’actorred, enarborada per Bruno Latour?), treu el cap en un plàstic modelat al buit, Model (del múltiple Ten from Leo Castelli) de l’estatunidenc Robert Morris.

Robert Morris, ‘Model (del múltiple Ten from Leo Castelli)’ (1967) i Marcel Duchamp, ‘La caixa verda. La núvia despullada dels seus solters, inclús’ (1934). Col·lecció de l’IVAM. Foto: Irene E. Santacreu.

En segon lloc, els guies plantegen que la nostra memòria, carregada de conviccions, ompli buits a l’hora de reconstruir una narració històrica, una novel·la, un relat (o el discurs expositiu). La no linealitat apareix aquí de nou: l’arqueòleg troba objectes, fragments d’èpoques diverses que han perdurat a la llarga de la història, illes en un mare màgnum, restes d’una història incompleta i desordenada temporalment per tant, a les capes de terra, que després serviran per construir una història. Així fa l’estatunidenc Dan Graham: compon un mosaic amb materials d’arxiu i salts temporals, fragments d’allò que ha perdurat, per tal de relatar una història del rock en Rock, la meva religió (1982 – 1984). A partir dels fragments, evidències materials de l’activitat de l’home, generen la història (diuen que els historiadors també fan així). Per aquí rau, comenten durant la visita, la importància de la memòria (que, considere, és cosa dels polítics, a diferència de la història, que és cosa de l’especialista) i la d’omplir els buits amb suposicions i narracions inventades.

En tercer lloc, impel·leixen desmuntar alguns clixés sobre: un, allò que entenem per art d’avantguarda, el que, pareix, va fer tabula rasa i nasqué la història de l’art contemporani; dos, la veritat (que la deixem per a un altre moment). Dos imprescindibles en la visita són l’alemany George Grosz, un dels màxims representants de la Nova Objectivitat, a qui importava com es desenvolupava una cosa a partir de què; i el francès nacionalitzat estatunidenc Marcel Duchamp, provocador i trencador que elevava objectes quotidians a la categoria d’art i a la inversa.

George Grosz, «Ai, món explosiu, feliç gabinet d’Anormalitats». IVAM, Col·lecció Marco Pinkus. de la carpeta Ecce Homo (1916). Foto: Irene E. Santacreu.

Quant als conceptes a definir, conceben art contemporani una sort d’art ‘fènix’. A priori, l’artista i el seu objecte intencional (l’obra d’art) constitueixen una cosa indestriable. Artista és qui obra amb la intenció de ser-ho i no importa massa o gens la seva perícia. En una obra del que en aquesta exposició consideren art contemporani, no és decisiva l’estètica o l’objecte en sí mateix acabat; el que importa és el discurs.

Vull assenyalar una categorització nosaltres-ells (el Bé versus el Mal) que descansa sobre el boc expiatori no evidenciat en el discurs expositiu: el Futurisme i els seus adeptes, és a dir, els feixistes i els nazis (i els nacionalismes i els colonialismes, imperialistes i acusats de totalitaris) i tot allò susceptible d’ésser-li associat. No queda clar si el Futurisme està considerat art contemporani o no, però tot sembla insinuar que aquest moviment de les primeres avantguardes és el fogasser anunciador de la barbàrie del segle XX, les guerres mundials, i, alhora, sostenidor de les acusacions a Occident i culpabilitzacions dels mals del segle XXI.

Aquest apunt és important a l’hora d’assenyalar el tret de sortida de l’art contemporani, art vehicular de discursos, que ha d’implicar un rupturisme a judici del discurs expositiu. Aquest ens sobta, sobretot, en les segones avantguardes (o això he entès del discurs), després de la II Guerra Mundial i, a continuació, esdevé la narratio d’aquest discurs que comença així:

El mite fundacional d’aquesta nova edat històrica, amb vocació d’encetar una nova era, aflora en una terra erma (1939-1959), de la mà de les segones avantguardes, un art de postguerra. Al principi, regnava el caos entre guerres mundials, provocades pels Estats nació eurocèntrics i imperialistes, fins que Déu va creuar l’oceà Atlàntic.

En primer pla, Zush, Josep Renau, Herbert List, Barbara Ess, Cas Oorthuys, Polke Richter. Col·lecció de l’IVAM. Últim corredor de l’exposició que no ha estat comentat durant les visites guiades. Foto: Irene E. Santacreu.
Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close