En aquest any del doble aniversari del naixement i de la mort del poeta Gabriel Ferrater (1922-1972) carregat d’activitats i publicacions de tota mena, ha aparegut un molt elaborat i ben editat volum que recull els seus textos i articles sobre l’art i sobre la pintura. El publica l’editorial Obrador Edèndum, de Santa Coloma de Queralt, i l’edició ha anat a cura de Josep Batalla, Jordi À. Carbonell i Elena de la Cruz Vergari.
L’any 1981, l’editorial Seix Barral ja va publicar un llibre que aplegava els articles i els textos que Gabriel Ferrater havia escrit al voltant de la pintura i de l’art. La publicació anava a cura de Joan Ferraté, el germà del poeta, que s’havia imposat la tasca de recollir i editar tot aquest material dispers. La nota introductòria del llibre començava dient que “fue en el otoño de 1947, y con ocasión de su primera visita al Museo del Prado, cuando el interés intelectual de Gabriel Ferrater se volcó, con la pasión y el rigor que le eran característicos, sobre el estudio de la pintura”.
Els escrits sobre pintura de Ferrater són, per tant, la conseqüència d’aquest interès, d’aquesta passió i d’aquest rigor. Es tracta de textos dels anys cinquanta publicats majoritàriament a la revista Laye i al Diario de Barcelona, a més d’una colla d’escrits que havien de formar part d’una història de la pintura espanyola contemporània que, cap el 1954, li havia encarregat l’Editorial Seix Barral; un projecte que va restar abandonat. Tots els textos van ser publicats aleshores en la llengua en la que van ser escrits en el seu moment, és a dir, en castellà ̶ cal no oblidar les circumstàncies sociopolítiques i de prohibicions del temps de la dictadura ̶ excepte quatre que ja foren escrits en català en el seu moment.
Ara, Obrador Edèndum, ens ofereix una antologia que recull aquests textos traduïts al català i reordenats de manera diferent, amb alguns canvis, supressions o afegitons que en milloren la comprensió del conjunt.
L’art de la pintura aplega i organitza els escrits en tres grans àmbits: “Notes sobre estètica”, “Darrers corrents pictòrics europeus” i “Pintura catalana dels segles XIX-XX”. Aquesta reordenació col·loca al capdavant els escrits sobre estètica tot convertint el text que parla “Sobre la possibilitat d’una crítica d’art” en una mena de declaració de principis i en la primera lectura del llibre.
Es tracta, en aquest cas, d’un text que comença, de manera incisiva i provocadora alhora, com solia fer Ferrater, suggerint que “la critica d’art no existeix, en cap sentit seriós de la paraula existir”, tot emparant-se en el sever dictamen de T.S. Eliot quan deia que “poques formes d’activitat intel·lectual s’hauran mostrat, al llarg de la història, més pobres que la crítica, pel que fa a la producció de llibres dignes d’ésser llegits”.
Després de recordar que a l’activitat de la crítica d’art si han dedicat personatges tan destacats com “Denis Diderot i Johann J. Winckelmann, Charles Baudelaire i John Ruskin, Jakob Burckhardt i Stendhal”, el poeta reusenc diu que “la malaltia que pateix la crítica consisteix més aviat en un excés de geni”. I es dol del fet que “no hi ha cap llenguatge crític que hom pugui aprendre, no hi ha conceptes que permetin de dialogar”, per continuar dient que “de saber crític, no n’hi ha; la crítica no és cap ciència”.
No s’està tampoc Ferrater de criticar l’aportació teòrica de Taine. Li retreu que faci “una sèrie d’afirmacions (…) sense comptar amb el suport de cap evidència”. Per això la considera “una teoria essencialment anticientífica”. El menysteniment vers Taine és molt evident quan ressalta de manera inclement, descarnada i abrupta “la seva formidable insensibilitat ideològica, gràcies a la qual pogué residir durant tota la vida en el prostíbul per a idees que és la psicologia”.
En aquests textos sobre pintura hi trobem també el Gabriel Ferrater càustic, amb les seves fílies i fòbies, a voltes fins i tot impertinent en el seu desig d’épater le bourgeois quan diu, per exemple, que “resulta molt arriscat suposar que un literat, encara que sigui francès i famós, tingui alguna cosa a dir sobre la pintura ̶ o sobre qualsevol altre tema, posat a dir“. Un exabrupte que avui dia seria considerat políticament incorrecte.
La seva independència de criteri i la seva gran capacitat analítica es mostren sovint en escrits com ara “La puixança de la construcció pictòrica”, on parla, de manera molt eloqüent i documentada de l’obra de Picasso i de les característiques del cubisme. És atrevit i clarivident quan diu, per exemple, que “malgrat la seva prodigiosa i admirada versatilitat (…) Picasso no ha progressat mai: ha variat les seves tècniques, però no les ha desenvolupat ni enriquit”.
Les reflexions sobre Cézanne i el cubisme són rotundes. Afirma que “el sistema de Braque i Picasso del 1908 ̶ el cubisme primitiu ̶ és merament un procediment d’estilització, mentre que el de Cézanne era sobretot un llenguatge representatiu, és a dir, un estil pictòric pròpiament dit”.
De Miró també en parla abastament però les seves interessants reflexions s’aturen a La masia (1921-1922) sense entrar en l’època de la mutació de la realitat ni en la gran deriva del camí cap a l’abstracció.
Llegint-lo resulta evident que Ferrater, amb la seva habitual independència i erudició, defensa un art desvinculat de les emocions i, per això, des del seu tarannà racionalista, enyora una “hipotètica crítica entesa com a ciència” malgrat que reconeix “que no estic, ni de lluny, segur que aquesta crítica sigui possible”.
Una altra gran diferència i, en aquest cas, tot un encert respecte al volum de 1981 és que a L’art de la pintura hi trobem molt diverses reproduccions de quadres que il·lustren, complementen i referencien els textos escrits pel poeta i, en aquest cas, pel crític d’art.
Entre aquestes imatges podem veure quadres que tenen relació amb el contingut del text, que hi dialoguen, com és el cas de l’ al·legoria de Fugint de la crítica (1874) de Pere Borrell del Caso, una imatge que trobem entremig de les pàgines del ja citat “Sobre la possibilitat d’una crítica d’art”. Altres imatges fan referència a obres d’artistes que Ferrater anomena en els seus textos; entre els més citats trobem Cézanne, Picasso i Matisse, per exemple, i això ens dona també una pista sobre els interessos i les preferències del crític. Però Ferrater també parla de Monet, Antonello da Messina, Sorolla, Mir, Dario de Regoyos, Benjamin Palencia, Braque, Juan Gris, María Blanchard, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Rafael Zabaleta, Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Jaume Mercadé. Algunes reproduccions acompanyen les ressenyes de les exposicions dels seus contemporanis, amics o coneguts, com ara Miquel Villà, Ràfols-Casamada, Maria Girona, Emili Grau Sala, Francesc Todó o Josep Maria de Martín.
I també hi trobem les reproduccions dels quadres que el mateix Gabriel Ferrater va pintar al Mas del Picarany al voltant de 1949, quan volia descobrir a la pràctica en què consistia el fet de pintar, abans d’atrevir-se a parlar i escriure sobre pintura. Però d’aquests treballs pictòrics en parlarem en una altra ocasió.
Pel que fa a l’art català i als artistes catalans, tal com diu a “La pintura catalana actual” (Alcalà, 22; 1952,10 de desembre), Ferrater es decanta per tres pintors “que resisteixen la prova” del pas del temps i que enllacen, segons ell, amb la millor tradició pictòrica catalana, “són els tres que vint anys enrere ja eren i più forti: Joaquim Sunyer, Jaume Mercadé, Miquel Villà”. Per al poeta, són els qui representen “l’única possible tradició de pintura catalana”. I “entre els pintors de l’última ̶ o potser ja penúltima ̶ generació que viuen i treballen a Barcelona” cita Ramon Rogent, Jordi Mercadé, Albert Ràfols Casamada, el seu amic Josep M. de Martín, Garcia-Llort i Maria Girona.
La crítica d’art de Ferrater és incisiva, brillant i documentada però repassant tots aquests textos ens adonem d’una certa dificultat per entendre i empatitzar amb les idees i les pràctiques de l’art abstracte i de les avantguardes artístiques vigents en el seu moment. Probablement, aquesta dificultat sigui deguda a la seva gran capacitat intel·lectual aplicada a la lectura i potser també a la manca de temps per a dedicar-se al treball de camp, a les visites als estudis dels artistes, a veure i reveure tota mena d’exposicions.
L’aparició d’aquest volum és una altra gran contribució al coneixement i valoració de l’obra de Gabriel Ferrater que s’afegeix a la bibliografia fonamental sobre la vida i l’obra del poeta. El seu gran valor és el fet de recuperar, recollir i centrar-se en els textos de Ferrater dedicats a l’art i a la pintura, en els seus escrits de crítica d’art com una altra forma de coneixement. Els d’Obrador Edèndum han tingut l’encert de restituir aquests textos al català i això ens permet disposar ara d’un esplèndid volum que aplega tota la crítica d’art de Ferrater per tal que em puguem gaudir, discrepar, discutir i admirar.
