Arts visuals / Exposicions

L’art essencial de Pic Adrian

Pintor, poeta, assagista i teòric de les arts, Pic Adrian era un intel·lectual i un home cosmopolita. Personatge silenciós i introvertit, s‘interessava per la filosofia, la música i els avenços científics. Seguint en la línia que passa per Pitàgoras i L. Henri Poincaré, l’artista defensava una concepció de l’art com a forma de coneixement, associada a diferents disciplines científiques i filosòfiques. La teoria universalista de l’Essencialisme, preocupada per la plàstica més pura, culminà en l’Art Principial: una obra pictòrica que gira entorn a qüestions absolutes i indissolublement lligada al seu pensament teòric, als seus principis musicals i a la seva trajectòria intel·lectual. La seva important contribució a l’art català de postguerra és avui reconeguda i valorada. Les galeries Marc Domènech (Barcelona) i Zlotowski (París), juntament amb Mònica Adrian, filla de l’artista, han acordat que s’encarregaran a partir d’ara de representar el seu llegat. Entre els diferents projectes que es plantegen per donar a conèixer la seva obra, cal destacar una gran exposició de pintures dels anys 60 que ambdues galeries presenten en els seus espais.

Pic Adrián. Pintures dels anys 60
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader 12, baixos. Barcelona
Fins al 16 de març de 202

En instal·lar-se a Barcelona el 1953 —per recomanació de Pau Casals—, el que inicià com una afició, es va acabar convertint en una veritable carrera professional i fou en aquesta ciutat on va desenvolupar el gruix de la seva obra plàstica. Quan hi arribà, després de fugir de la dictadura que patia el seu país natal, Romania i d’una Europa marcada per les guerres, desplegà una interessant tasca en el terreny pictòric, obrint noves perspectives en un ambient en el qual l’avantguarda era encara un tema restringit a uns determinats cercles. La primera exposició individual de Pic Adrian (Moinesti, Romania, 1910 – Barcelona, 2008) l’organitzava la Galeria Syra de Barcelona el 1962. Ara la Galeria Marc Domènech commemora els seixanta anys d’aquell debut a la capital catalana amb una selecció d’obres realitzades als anys seixanta i recupera la rellevància d’un artista poc conegut pel públic general. El març de 1966 el mateix Adrian va impulsar una exposició que sota el títol Tendencia Esencialista es va celebrar a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona i reuní a altres pintors que ell considerava afins al seu llenguatge: Will Faber, Joan-Josep Tharrats i Joan Hernández Pijuan. Dos anys més tard es va poder veure a la Galeria Juana Mordó de Madrid.

Pic Adrian. Sense títol, 1962 acrílic sobre tela. Cortesia Galeria Marc Domènech

Partint de la premissa que cal establir un diàleg entre ordre, univers i música, depura la seva obra pictòrica a la recerca d’un ideal estètic que és raonat als seus assaigs i batejat pel mateix artista com Essencialisme. “L’Essencialisme, com a moviment, té una condició de totalitat (…)”, segons afirmacions d’Adrian. Vinculada amb la tradició de Kandisnky i Mondrian, la seva obra assimilarà tots aquests postulats, sintetitzant i assolint un llegat plàstic d’un singular sincretisme. Amb la voluntat d’accedir a la dimensió elemental i primordial, es desprèn de tot el que és accessori i busca l’essència i la puresa; teoria que va desenvolupar al llarg dels seus assajos i que culminà amb la publicació del manifest l’Art Principial (1973). Declarava que tot el que el guiava era “el sentiment de bellesa matemàtica, l’harmonia dels números i les formes i l’elegància geomètrica”.

Els traços orgànics que apareixen a les primeres obres es van dissipant alhora que es redueixen deliberadament els mitjans d’expressió a un petit nombre d’elements geomètrics, de construccions esquemàtiques i d’articulacions espacials. Signes gràfics elementals i primaris abreujats a la mínima expressió ocupen espais neutres i infinits. Adrian juga amb una composició musical en què els buits i els silencis tenen un paper molt important per la seva pròpia presència i cadència. Aquesta sobrietat formal mostra una preocupació espacial que activa un diàleg de polaritats que alhora s’alimenta mútuament: físic i metafísic, raó i emoció, ciència i poesia, mental i orgànic, geometria i gest, intel·lecte i emoció. “L’Art Principial no es limita als principis de l’art”, escriu Adrian, “qualsevol principi immutable, sigui quin sigui el seu domini, pot ser el seu objecte. La creació s’apropia del seu regne transcendent”.

Les obres pertanyents als anys seixanta mostren un equilibri entre l’estètica gestual pròpia de l’expressionisme americà i de l’informalisme europeu i l’abstracció geomètrica, dos corrents destacats en l’art internacional de la segona meitat del s. XX. Adrian va viure aquesta polarització i les seves dinàmiques composicions manifesten un contrapès inestable que provoca una tensió vital en constant transformació. Bartomeu Marí, exdirector del MACBA i director del Museu Nacional d’Art Modern i Contemporani de Corea, afirma en el text del magnífic catàleg publicat per ambdues galeries: “És massa racional per ser expressionista i la seva obra és massa orgànica per ser geomètrica”.

Plenament integrat a les files de l’art català, va exposar en moltes galeries, nacionals i internacionals, i en espais institucionals, i es va convertir en una de les figures centrals de les segones avantguardes a Catalunya, gràcies a la influència que va exercir en el panorama artístic de la ciutat i el prestigi assolit a escala internacional. Després de la seva mort, l’any 2008, poques vegades s’ha pogut veure la seva obra. La darrera vegada va ser a la Galeria Marlborough de Barcelona (2017) i, recentment, a la Galerie Zlotowski de París amb qui s’ha coorganitzat la recuperació i revisió del treball de l’artista. Paral·lelament i coincidint amb la Galeria Marc Domènech, la Fundación Cristino de Vera-Espacio Cultural Caja Canarias de La Laguna presenta Pic Adrian i el seu «Univers Sonor» (Fins al 28 de gener de 2023). Comissariada per l’historiador i Conservador d’Art Modern del MNAC, Àlex Mitrani, exhibeix una representativa selecció d’obres realitzades per Pic Adrian entre els anys 1956 i 1997. S’ha publicat un documentat catàleg en el qual es plasma el principi rector de la seva obra: “El seu anhel era accedir a una mena de saber totalitzador que sorgeix de la contemplació silenciosa del cosmos”.

Vista general. Exposició Pic Adrián. Pintures dels anys 60. Cortesia Galeria Marc Domènech

Pic Adrian va néixer el 1910 a Moineşti (Romania), encara que el 1915 la seva família es va traslladar a Bucarest on anys més tard va cursar estudis en Dret. Va publicar el seu primer llibre de poemes, Jocuri de lumini în întoneric (Jocs de llum a la foscor) el 1927. A París, dècades després, van veure la llum cinc llibres més: Oeil du ciel: coeur (1973), Main planétaire (1985), Noyau de l’infini (1990), L’Île invisible (1994) i Transparence (1999). Va emigrar a Israel el 1950 i el 1953 va viure a França, on va relacionar-se amb figures tan rellevants com Brancusi, Chagall, Fernand Léger, Jean Arp o Pau Casals, entre d’altres. El juliol del mateix any va arribar a Barcelona on va fixar més endavant la seva residència, tot mantenint sempre el pont amb París. L’any 1955 publica el llibre Réflexions sur l’univers sonore gràcies al qual coneix personalitats com Gabriel Marcel, Louis de Broglie o Albert Schweitzer. El 1965 el seu assaig Du Réalisme Naturaliste au Réalisme Essentialiste li permetrà establir contacte Lucio Fontana. El compositor català Mestres Quadreny, inspirat en la sèrie de pintures Synchronicité realitzades el 1968, compon l’any 1970 una peça titulada Variacions essencials. L’any 1973 treu el manifest Art Principiel i el 1978 escriu el tractat Le Continuum terrestre humain. Un any després, la Fundació Miró li dedicà una important retrospectiva. El 1982 edita Occident-Orient, el segon escrit sobre l’Art Principiel. El 1991 la Generalitat de Catalunya li organitza a les sales del BBVA, l’exposició més rellevant fins al moment i el 1997 el Centre d’Art Santa Mònica —Espai Vau— va incidir sobre l’Art Principiel i les variacions metamusicals de finals dels anys noranta.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close