A les comarques tarragonines hi ha un dels més grans complexos petroquímics del sud d’Europa que actualment aplega un nombre d’empreses que supera la trentena. Son empreses com ara Repsol, Covestro, BASF, ERCROS, Cepsa, Bic o Dow Chemical Company, que fabriquen substàncies potencialment perilloses i que generen una gran quantitat de residus que, en última instància, van a parar als rius i al mar; només cal passejar per qualsevol de les platges del litoral tarragoní per adonar-se’n.
Està d’oferta! 2 x 1, obres de Jordi Llort i Christophe Sion.
Galeria ArtAmill
Vinyols i els Arcs (Baix Camp)
Fins el 30 de juny de 2021
Inevitablement, la proximitat d’aquest enorme complex a les zones habitades, la preocupació pels processos de fabricació de gran quantitat de productes tòxics i perillosos, la manca de mides de seguretat adequades i els accidents sovintejats de tot tipus, han dut, progressivament, a diverses associacions ecologistes, culturals i de veïns, a organitzar-se i dur a terme tota mena d’accions, denúncies i protestes. Els artistes plàstics, individualment i/o col·lectivament, també han estat al davant de moltes d’aquestes protestes i denúncies per mitjà de les seves activitats.
Ara, a la Galeria de la Fundació ArtAmill, de Vinyols dels Arcs (Baix Camp), dos artistes que viuen i treballen a les comarques tarragonines exposen conjuntament els seus treballs creatius al voltant de la problemàtica de la contaminació i de la proliferació indiscriminada de plàstics.
L’exposició s’engloba en un cicle que, durant la temporada 2020-2021 i sota el títol genèric de Què ens mata?, ha anat convidant a diversos artistes i escriptors per tal que mostrin les seves obres i escriguin sobre allò que els preocupa, allò que els fa mal, que els fa patir, allò que els mata. Cada exposició va acompanyada d’un text d’un escriptor o crític d’art amb la intenció que tot plegat esdevingui un llibre/catàleg recopilatori al final de tot el cicle.
Jordi Llort Figuerola és un artista plàstic i dissenyador gràfic que té el seu taller al centre històric de Tarragona, molt a prop de la catedral.
Super Plastic Hunter, l’alter ego de Jordi Llort, és un superheroi que lluita contra la pol·lució del mar i de les platges, un Nurdle Hunter, caçador i recol·lector de les boletes de plàstic anomenades pèl·lets (nurdles en anglès), que s’utilitzen per omplir els motlles en la fabricació de qualsevol peça de plàstic.
Llort presenta ara dos tipus de treballs: per una banda, unes màscares fetes a base de collage i, per un altre costat, uns petits quadres o diorames.
Les dues tipologies responen a una mateixa metodologia de treball, a un mateix procés de recollida i reciclatge. L’artista-caçador recull tota mena de deixalles, residus, restes i escorrialles que troba per les platges del litoral tarragoní i els classifica al seu taller segons el color, les formes, les textures, etc. Són fragments de tota mena d’objectes, de taps, llaunes, cigarretes, joguines, bastonets higiènics, palletes, fils de pescar, cordes, xarxes, etc. I, evidentment, també hi ha una gran quantitat de residus que provenen directament de les petroquímiques com és el cas dels pèl·lets (nurdles), els biobeads o els microplàstics.
Amb tots aquests materials i mitjançant la tècnica del collage fa les seves peculiars màscares i els seus quadres-diorama, aquestes lúdiques reinterpretacions de quadres d’altres pintors o de paisatges imaginaris que ara podem veure. D’aquesta manera, al mateix temps que neteja les platges i denuncia la seva contaminació, converteix els residus contaminants en elements de creativitat. Son treballs que es troben entre el divertimento i la denúncia, entre la ironia i el sarcasme. Per tot això, com diu ell mateix, la seva obra és una simbiosi entre l’art i l’activisme.
Coneixíem el treball de Christophe Sion Gwozdz com a productor i director del documental En la guerra contra les drogues (2016) o per haver co-dirigit És a l’aire (2018), un documental sobre l’impacte que el complex industrial petroquímic té en la població del Camp de Tarragona. A l’exposició, Sion presenta ara dos tipus de treball: per una banda un vídeo i per l’altra un grup de fotografies.
Fatal hipnosi, és un vídeo d’uns 8 minuts de durada que té com a protagonista el complex petroquímic de Tarragona. A través de la successió d’imatges acompanyades per una música hipnòtica i persistent, el temps s’accelera de manera trepidant cap el final de la videogravació i les imatges passen de les visions fantasmagòriques del complex petroquímic als prestatges dels supermercats on dominen els embolcalls i els recipients plàstics de tota mena.
A les fotografies de Christophe Sion es veuen imatges de flors silvestres fotografiades al camp; són flors que han estat ocupades o colonitzades per deixalles diverses. Aquests elements poden ser papers, mascaretes, bosses de plàstic, embolcalls, i tota mena de deixalles que apareixen generalment en segon pla, desenfocats, mentre que la flor o la planta es veuen més nítids i clars.
En el seu conjunt, son imatges i seqüències que ens fan pensar en la pol·lució del nostre entorn, en la brutícia acumulada en els espais on vivim, en la contaminació del medi ambient, en l’absurditat d’aquest tipus de vida artificiosa, consumista i desenfrenada.
Els treballs de Jordi Llort i de Christophe Sion, malgrat la seva diversitat, participen d’unes preocupacions semblants, d’una manera de servir-se de la creativitat personal, de les arts plàstiques i visuals, per expressar, opinar, denunciar i criticar una manera de viure que ens contamina, que ens deshumanitza, que ens destrueix a nosaltres mateixos i al nostre planeta.
Les seves obres ens recorden que no ens queda cap més remei que lluitar sense treva contra les contaminacions de tota mena (ambientals, econòmiques, ideològiques, etc.) per canviar aquest paisatge i aquest món tan plastificat.
