L’espai de reunió emblemàtic per excel·lència dels artistes modernistes a Barcelona va ser la cerveseria Els 4 Gats, el lloc on es trobaven els fundadors del local —Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Pere Romeu— amb altres artistes més joves, com el mateix Picasso, que el 1900 va fer allà la seva primera exposició individual. Coincidint amb l’efemèride dels cinquanta anys de la mort del pintor malagueny, el Museu del Modernisme de Barcelona rememora l’atmosfera d’aquell espai i l’ambient social i cultural de la ciutat que la va fer possible, en una exposició amb gairebé 200 obres.
Els 4 Gats. Bressol del Modernisme.
Comissariat: Gabriel Pinós
Museu del Modernisme
Barcelona
Fins al 14 de juliol de 2023
L’exposició documenta l’efervescència artística i cultural de la Barcelona de tombant dels segles XIX i XX, quan la ciutat estava en plena transformació econòmica i social. Els 4 Gats, que va estar obert entre el 1897 i el 1903, va ser només un dels punts de trobada de la bohèmia artística, en el qual convivien els artistes consolidats amb els joves que tot just començaven la seva carrera. La mostra recrea aquell fructífer moment a partir d’un extens conjunt d’obres, entre pintures, escultures, cartells, dibuixos i mobiliari, tant de la col·lecció del museu com préstecs d’altres museus i col·leccions particulars, que ocupen tot el recorregut de les dues plantes del museu del carrer Balmes. A més dels esmentats, són presents a l’exposició obres d’artistes com Ismael Smith, Joaquim Mir, Pau Gargallo, Isidre Nonell, Ignacio Zuloaga, Opisso, Carles Casagemas, Xavier Gosé o Anglada Camarasa.
A l’exposició s’ha intentat remarcar especialment la convivència de l’art més conservador i acadèmic, rèmora del segle XIX, i que és el que realment dominava a la ciutat, amb els artistes que buscaven una nova estètica, sobretot els que havien viatjat a París. Al llarg de l’exposició es produeix un diàleg constant entre obres més conservadores amb les més modernistes, en algunes ocasions realitzades en dates molt properes pels mateixos artistes. Un exemple és un mirall decoratiu de Gargallo, del 1903, que contrasta amb un relleu simbolista titulat La bèstia de l’home, del 1904, que ja està apuntant a una altra estètica. És la prova que, com succeeix sempre, els estils artístics conviuen en una mateixa època, sense límits concrets.
La mostra, segons el seu comissari Gabriel Pinós, il·lustra també l’intercanvi artístic i d’amistat entre els artistes que ja estaven consolidats en aquell moment, com Casas i Rusiñol, i els joves com Picasso, Ricard Canals o Opisso. Aquesta relació intergeneracional, “el diàleg constant entre veterans i marrecs”, és fonamental per entendre la vitalitat artística que va sorgir dels 4 Gats amb exposicions, espectacles i teatres d’ombres o publicacions com Quatre Gats i Pèl i Ploma.
L’inici de l’exposició explica com la Barcelona que va esdevenir una metròpolis europea i avançada, gràcies a la Revolució Industrial, va ser el caldo de cultiu de l’explosió artística del Modernisme, amb esdeveniments com l’Exposició Universal del 1988. En aquest àmbit, s’exposen dues pintures emblemàtiques que il·lustren perfectament la industrialització. D’una banda, la tela La fàbrica (1889), de Rusiñol, propietat de Foment del Treball Nacional, representa una nau d’una fàbrica de teixits amb les dones treballant. Segurament es tracta de la fàbrica de teixits que la família de Casas tenia a Sant Benet del Bages. De l’altra, el Museu d’Història de Catalunya ha prestat per a l’exposició una peça emblemàtica d’aquest moment: La nena obrera, també del 1889, de Joan Planella. Un any abans, Casas havia pintat l’esplendor de la inauguració de l’Exposició Universal. Es pot veure també el contrast entre la nit del món rural que pinta Modest Urgell i la nit de la plaça Lesseps de Barcelona pintada pel seu fill, Ricard Urgell.
L’exposició explica també, com a més dels ambients bohemis com els 4 Gats, hi havia espais més conservadors, d’arrel catòlica, de reunió d’artistes, com és el cas del Cercle de Sant Lluc, del qual formava part Gaudí o un altre arquitecte, Enric Sagnier, autor de l’edifici on precisament està situat el Museu del Modernisme. Curiosament, quan la cerveseria dels “gats” va tancar les portes, els “llucs” van ocupar l’espai de la Casa Martí, dissenyada per Puig i Cadafalch.
L’art que es va generar als 4 Gats i al seu voltant té una forta presència a l’exposició. Hi ha instantànies dibuixades de l’ambient del local i els seus clients més habituals, de les tertúlies i dels moments que tenien lloc els espectacles i les vetllades literàries. Opisso dibuixa magistralment als clients i amics com posant per a una fotografia: Pere Romeu, Joaquim Mir, Eliseu Meifrèn, un joveníssim Pablo Picasso i Ricard Canals. En una paret de l’exposició s’han aplegat petits retrats i autoretrats del moment. Ismael Smith dibuixa de perfil a un Picasso una mica demoníac, una magnífica peça prestada per l’Espai Subirachs. Opisso retrata a un Gaudí pensatiu i s’inclouen autoretrats de Nonell, Eveli Torent i Eliseu Meifrèn.
Com no podia passar d’altra manera, a l’exposició trobem el menú dissenyat per Picasso i el meravellós cartell de Casas, on apareix Pere Romeu, assegut a la barra del local, enmig d’un esbossat xivarri de clients bevent cervesa. Els responsables dels 4 Gats tenien molt clara l’estratègia de promoció del local amb cartells i il·lustracions d’una estètica moderna i evidentment molt pròxima al que s’estava fent a París en aquells moments.
I evidentment en aquest recorregut, no pot faltar París, la segona ciutat protagonista de l’exposició, ja que és el lloc on una gran majoria dels artistes modernistes van acabar viatjant diverses vegades o quedant-se llargues temporades o definitivament, com és el cas de Picasso. El seu cosmopolitisme, el fet de ser la capital artística del moment, va influenciar fortament els artistes d’aquí. A l’exposició es poden veure els paisatges de la ciutat francesa, sobretot del barri de Montmartre i els interiors bohemis i paupèrrims com en l’icònic retrat del compositor Erik Satie, assegut, primíssim, pintat per Rusiñol, una obra que ha prestat la Generalitat i que prové de l’arxiu de Joan Maragall.
