Arts visuals / Exposicions

Laura Llaneli. Apagar el so

Laura Llaneli (Granada, 1986) és un membre més de la família de l’ADN Galeria. Acaba de presentar-hi el tercer treball, titulat ‘Indistinct chattering’, una proposta que posa al centre els conceptes de paisatge sonor i d’ecologia acústica.

Els que coneixem i admirem l’univers creatiu de Llaneli hi veurem una evolució lògica de la trajectòria, una mirada que recupera el passat per reconnectar, de nou, amb el present. Així doncs, l’artista sonora ha passat del so al xiuxiueig i del xiuxiueig al silenci en un exercici d’apagar el so de forma gradual per combatre els sobre estímuls de la nostra societat i per buidar les capes sonores dels indrets que habitem. Per tal d’aconseguir-ho, ha emprat el llenguatge i el registre escrit per al·ludir al so sense produir-lo tot fent ús de les experiències personals que acaben construint un arxiu mental sonor de caràcter col·lectiu. D’alguna manera, Llaneli fa la correspondència entre so i text de la mateixa manera que altres artistes visuals posen en relació el concepte, la paraula, amb l’objecte, la cosa.

El treball de la creadora es disposa en dues sales i ha estat concebut com una proposta conscient expressament plantejada per a una galeria però d’una manera natural, gens impostada. En aquest sentit, les quatre intervencions de Llaneli inverteixen l’espai expositiu per valorar l’arquitectura del lloc i jugar amb els elements que el conformen: els pilars, les cornises, etc. Un plantejament global que acaba modulant l’espai al ritme del llenguatge per mitjà de composicions, d’acotacions, de gravats de so en vidre, d’encolats de cites i fotografies i de vinils amb més acotacions. Així doncs, es tracta d’una successió de seqüències que l’artista va començar a recollir el 2017 a partir de pel·lícules que veia o de novel·les que llegia en l’idioma original i que ara, en conjunt, plasmen una mateixa reflexió des de diferents formats tot possibilitant-ne la generació d’una narrativa pròpia. La lliure apropiació de la narrativa per part del visitant no deixa de promoure un relat disruptiu en què diferents situacions i èpoques se superposen.

Llaneli ens ha rebut a la galeria i hem transitat amb ella l’espai intervingut.

La idea de paisatge sonor és una idea subjectiva o té un component social?

Les dues coses. L’ésser humà escolta allò que sap que escolta, allò que hem après amb anterioritat. És com la visió. La majoria de vegades reconeixem l’objecte si l’hem vist o escoltat abans, si no es fa difícil d’identificar. Això fa que quan anem a altres ciutats, al bosc, a espais que no tenim tan integrats, siguem incapaços d’escoltar-ho tot. Es tracta d’un entrenament perquè vas connectant amb l’experiència subjectiva a partir de l’aprenentatge adquirit, però, a la vegada, també és cultural perquè depèn de lloc on t’insereixes i de l’espai que has habitat. 

‘Una habitación propia’ 2022. Imatge cortesia de l’artista i d’ADN Galeria. Fotògraf: Roberto Ruiz

Des de quan t’has interessat per aquest concepte?

La noció de paisatge sonor va ser el primer que vaig explorar quan vaig entrar en aquest món. És un concepte al qual recorro habitualment quan faig tallers perquè a l’hora de treballar amb so és necessari obrir l’escolta. És cert, però, que mai m’havia interessat la temàtica com a objecte d’estudi per a la meva obra. Aquesta exposició m’ha permès de fer l’enllaç.

Què aporta el projecte ‘Indistinct chattering’ a l’evolució del teu treball? D’on parteixes i cap a on vas?

La tendència del meu treball ha estat la d’anar cap al “silenci”. He anat abaixant progressivament el volum exterior per pujar l’interior. D’altra banda, la part lingüística, la textual, sempre hi ha sigut present, tot i que és cert que en aquest cas té una presència més forta. En general, el meu treball sempre parteix del so i del text de manera paral·lela: no dibuixo a la meva llibreta personal, més aviat escric. Amb ‘Indistinct chattering’ he obert una línia que romandrà aquí, però que continuarà present en altres tipus de projectes. D’altra banda, continuo fent projectes que sonen i m’agrada dur diverses investigacions alhora. Ara mateix estic treballant en una proposta que relaciona veu i gènere, amb una recerca intensa, de caràcter coral però purament de so, sense imatge.

Hi ha algun paisatge sonor pel qual sentis una debilitat especial? Ens el descrius?

M’agraden els poc usuals, com la maquinària. Aquells espais en els quals entres i ets envaït per una massa sonora molt forta que vas desxifrant des de l’escolta. També em captiven els aguts poc constants.

A què sona Barcelona? Com ha anat evolucionant-ne el so?

La pandèmia ens va permetre adonar-nos de com sona Barcelona realment. En el moment en què va deixar de sonar com tots la coneixíem, van començar a aparèixer altres tipus de sons. El trànsit és un so sempre permanent. En treure’l, s’obre un altre món, s’amplifica la riquesa sonora. 

Seria possible imaginar una ciutat que soni a silenci? Com seria aquest indret?

És impossible. Una cosa és el que tu pots considerar silenci i l’altra la realitat. El silenci urbà no existeix. Tornant a fer referència al trànsit, baixar la seva intensitat sonora significa escoltar diferents varietats d’ocells, els veïns, o altres coses. El reconeixement dels sons ens fa pujar el volum. No es pot conviure amb el silenci.

Creus que el silenci també sona? De fet, existeix realment?

El silenci és una experiència subjectiva, cal posar-lo en relació amb una altra cosa de la mateixa manera que passa amb el soroll. Parlem de silenci en referència a un altre so, sempre en diàleg amb quelcom altre.

El text i el llenguatge poden contribuir a l’ecologia acústica? En quina mesura?

En bona part, sí, però també és cert que amplifica el soroll visual que és, d’alguna manera, el que planteja aquesta exposició: ens abromem amb el soroll acústic, però les ciutats també estan plenes de soroll visual.

Panoràmica de la sala. Imatge cortesia de l’artista i d’ADN Galeria. Fotògraf: Roberto Ruiz

Quina és la dimensió sonora del xiuxiueig?

És un moment molt concret entre la desaparició del llenguatge i la reconversió en so, sense contingut lingüístic; el llindar entre el so recognoscible i el no recognoscible. És una part molt tàctil del so. 

El xiuxiueig és un so universal? Com el definiries en termes sonors?

El volum del xiuxiueig canvia en funció de la persona: el volum del so també és subjectiu. Mentre una pensa que xiuxiueja, l’altra pot pensar que crida. El xiuxiueig torna a ser cultural. Nosaltres som molt sorollosos en relació amb altres cultures, per exemple. La manera de xiuxiuejar depèn d’una distància, és corporal, però també és social, adquirida, i personal, en funció del volum de la veu de cada persona. Per associació, es podria definir com un formigueig. 

‘INDISTINCT CHATTERING’ Series 2022. Imatge cortesia de l’artista i d’ADN Galeria. Fotògraf: Roberto Ruiz.

Per què xiuxiuegem?

En general, el xiuxiueig sempre ha estat més relacionat amb el gènere femení perquè està directament vinculat amb el secretisme i amb la idea d’espai íntim. El gènere masculí ha estat més habituat a ocupar l’espai públic amb la veu i no ha hagut d’amagar-se.

Per què cridem?

No cridem tant com hauríem de cridar. M’he adonat que sempre cridem amb una raó concreta de comunicar però no cridem realment per desfogar-nos com a éssers vius que som. Trobo a faltar espais en què expressem estats profunds, perquè habitualment no ens ho permetem.

Per què callem?

Perquè hi ha coses que no es poden dir, perquè hi ha coses que no ens deixen dir, perquè no són políticament correctes, perquè, de vegades és millor callar que mentir. Per contraposició al crit, tampoc no callem gaire. O més aviat callen els de sempre i criden els de sempre. Crec que vivim en un moment en què està permès, sobretot a les xarxes socials, dir allò que vingui de gust. Està malentesa aquesta llibertat d’expressió.

I, tu, què fas: xiuxiueges, crides o calles?

Les tres coses. Depèn del moment i de la persona amb qui estigui.

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, ha treballat durant deu anys a la Fundació Joan Brossa i actualment viu al núvol de la Fundació Antoni Tàpies com a coordinadora de l'Any Tàpies. Ha col·laborat amb diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra seria "Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre", de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close