Arts visuals / Exposicions

L’avantguarda de Pere Portabella a través de la seva col·lecció d’art

La ciutat de Figueres recupera la figura del cineasta Pere Portabella, on va néixer el 1927, amb el reconeixement de doctor honoris causa compartit amb la Universitat de Girona. L’exposició de la seva col·lecció de pintura al Museu de l’Empordà, fins ara inèdita, diu molt de la seva actitud envers l’art d’avantguarda i és un mirall d’una vida compartida amb artistes de diverses generacions, i també una forma singular d’entendre l’art.

Pere Portabella. Art i vida
Museu de l’Empordà
Rambla, 2. Figures.
Fins al 10 d’abril de 2022

Pere Portabella, que volia ser escultor, acabà abraçant el cinema amb la productora Films 59, que prometia ser una ambiciosa companyia que picava alt amb noms com Marco Ferreri, el primer Carlos Saura  o amb Luis Buñuel, amb qui produí Viridiana (1961), la pel·lícula que el franquisme, amb la connivència del Vaticà i el diari l’Osservatore romano, va considerar sacrílega i, malgrat ser reconeguda al Festival de Canes, l’esborrà del mapa de les produccions espanyoles, com si mai no hagués existit. Portabella aprofità aquella censura injusta del règim franquista, que li retirà fins i tot el passaport, per obrir un nou camí creatiu i alternatiu en el cinema d’avantguarda, inconformista, crític, amb documentals de gran importància antifranquista i creacions fílmiques de la mà crítica dels artistes de la postguerra i, especialment, de Joan Brossa, poeta fundador de la revista Dau al Set (1948-1951), amb qui escrigué el guió de No compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1968), als que seguiren Cuadecuc, vampir (1970) i Umbracle (1972). El sentit cultural que unia el grup d’artistes entorn d’aquesta revista de postguerra sorgia de l’influx de la cultura francesa, pel pes que l’Institut Francès exercia en aquells moments a Barcelona amb les beques a París per a joves artistes que beneficià, entre ells, Antoni Tàpies, es perllongà en el temps al Club 49, organització cultural sostinguda per la burgesia progressista de Barcelona fins a inicis dels anys 70, on Portabella hi tingué lloc i cabuda.

Antoni Tàpies, Jazz, c. 1948

Tot i pertànyer a una família rica i burgesa, el pas per la censura trasbalsà la seva visió del món, i com Picasso, s’inscrigué a les files del comunisme, en aquell PSUC que era punt de trobada d’intel·lectuals, artistes, obrers i estudiants antifranquistes, una posició que el dugué a un documental radicalment crític com Informe general (1976). Portabella, intel·ligent i loquaç, sabia treure partida d’aquelles trobades que han passat a la història com la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, amb Joan Miró, Tàpies, i tants noms a recordar. No va estranyar ningú que fos Pere Portabella qui acompanyés Josep Tarradellas en el seu retorn de l’exili a Catalunya.

L’exposició s’obre amb una obra de Picasso, autor bandera de l’inconformisme i del comunisme que no permet que el Guernica torni a una Espanya sense democràcia. Joan Miró, amb qui compartirà experiència artística amb la filmació de diversos documentals sobre la creació de l’artista en la forja, el tapís, el mural efímer del Col·legi d’arquitectes, és el més ben representat a la col·lecció amb una obra de 1938, Personnages dans la nuit, i amb una preciosa Constel·lació, de la sèrie que Miró realitzà durant la Segon Guerra Mundial mentre es refugià a Normandia. Un dibuix sobre el Rei Ubú, de Miró, mostra l’interès que més endavant portaria Miró a dissenyar els personatges de l’obra de teatre Mori el merma (1979), però també ens dona la pauta d’aquella sèrie tan crítica de litografies, la sèrie Barcelona,  que Miró dugué a terme amb personatges violents i agressius per denunciar la repressió de la fase més autàrquica de la postguerra entre 1939 i 1944.

Las vivència de Dau al Set, amb Joan Ponç, autor del cartell de Cuadecuc, vampir, o de Tàpies, del cartell No compteu amb els dits, endinsa la col·lecció dins l’informalisme i l’art matèric, amb magnífiques obres d’Antoni Tàpies, Antonio Saura i Palazuelo, però també dels escultors bascos Chillida i Oteiza, sense oblidar Juli González, com a pare de l’avantguarda escultòrica del segle XX. Sempre m’ha cridat l’atenció una fotografia en blanc i negre on caminen d’esquena Joan Brossa, Antonio Saura i Eduardo Chillida, un maridatge d’avantguarda, molt present en la col·lecció de Pere Portabella, en la que tampoc no hi falten alguns artistes figuratius d’expressió crítica com Luis Gordillo o Manolo Valdés.

Manolo Millares, Cuadrto 31. Pintura A, 1958

L’abstracció i l’informalisme en el vessant més matèric i gestual és l’estètica que plau a Portabella, no només amb l’informalisme que representa Tàpies, sinó també l’informalisme espanyol, amb les teles esquinçades i radicals de Manolo Millares. Però la col·lecció traspassa fronteres i atrapa l’abstracció internacional amb un Hartung gestual, d’una abstracció refinada, al costat d’una altra gestualitat, la de Mathieu, continguda en un petit format.

Però el periple de Pere Portabella segueix als anys 80, amb la generació d’artistes abstractes, expressionistes i matèrics, com Miquel Barceló, però també José María Sicilia i José Manuel Broto. És la línia que defensa Tàpies a la revista Trama dels anys 70, com a continuïtat de l’abstracció, de la que ell n’ha obert les vies i encara que Tàpies critica la posició conceptual del Grup de Treball, Pere Portabella s’hi agrupa.

La col·lecció selecciona alguns pintors de l’avantguarda surrealista amb obres magnífiques com les dues pintures de Picabia, una de narrativa femenina i l’altra, una composició més propera a una reflexió ritual sobre la mort i la màscara. Una petita obra de Max Ernst i dues composicions de Fernand Léger dels anys 30 il·lustren la seva passió per noms rebels i radicals de l’avantguarda lliure, inconformista, sense renunciar al lirisme i musicalitat d’un pochoir de Kandisnki. La continuació del surrealisme és a l’obra de Karel Appel, un integrant del grup COBRA.

Karel Appel, Composició rosa, c. 1958-1962

Les dates de les obres són totes del millor moment de cada artista, moltes de la dècada dels anys 30 del segle XX, en plena avantguarda històrica. Podem considerar-les petites joies que ens expliquen el pas cap a la modernitat, l’autonomia de l’obra d’art, la llibertat crítica, que tant ha volgut reflectir Pere Portabella en les seves pel·lícules.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close