Arts visuals

L’aventura del llenguatge. Miró i els poetes catalans

Joan Miró va fer 109 llibres d’artista en col·laboració amb nombrosos poetes. Miró i els poetes catalans, de Vicenç Altaió, explora la fructífera col·laboració entre el cèlebre pintor i nou artistes nostrats de la paraula (J. V. Foix, Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Sindreu, Joan Brossa, Joan Perucho, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Pere Gimferrer). Més enllà de resseguir l’obra compartida —el llibre inclou un recull d’imatges i una antologia de textos—, Altaió considera la relació humana entre Miró i els diversos poetes, compatriotes seus. Cinc anys després de la primera edició del llibre en gran format, de tiratge llarg i fervent rebuda (Enciclopèdia, 2016), “Univers Art” en treu una edició de butxaca, de preu molt més assequible (29,95 euros, 336 pàgines més un plec de 16 amb il·lustracions en color). Amb motiu de l’aparició d’aquesta nova edició de l’obra, n’hem volgut parlar amb l’autor.

Tot just em comentaves que has volgut escriure aquest llibre com qui fa una pel·lícula.

El llibre està fet com qui construeix un reportatge fílmic. Per una banda, és com una història, amb allò que la història té de suma de dades i d’argument. Ara bé, hem après que la història no és objectiva, sinó interpretable: per això incorporo l’element narratiu i ficcional a l’assagístic. Hi ha, en el llibre, una presa de posició metodològica a favor de l’híbrid entre la història i la interpretació. El llibre té nou capítols que van evolucionant cronològicament en un temps lineal, en un context històric, en el sistema artístic i en els estils literaris que hi ha a cada moment, assenyalant allò que passa en el traçat biogràfic tant singular (dels poetes, de Miró) com col·lectiu.

El grup parisenc de surrealistes amics de Miró reivindicaven la figura del pintor no només com “un dels nostres” sinó com “el que ho és més”. J. V. Foix, en canvi, identificava a la seva obra un sobrerealisme (“El surrealisme fa aflorar el món interior ocult i l’irracional; el sobrerealisme català parteix de l’humanisme i la puresa innocent per elevar-se cap a dalt” —observes). Miró, reconeixent aquesta capacitat penetrant del poeta en la seva pintura, li demana que presenti la seva obra en un monogràfic que li dedica Cahiers d’Art el 1948. Què de particular és capaç d’aportar la visió del poeta a la interpretació de la pintura mironiana que no fossin capaços de reconèixer el grup de pintors surrealistes?

El surrealisme aporta una mirada nova sobre el coneixement literari, i també sobre metodologies d’anàlisi de la realitat. L’obra de Miró viu en constant evolució, malgrat que la gent l’entengui de vegades com un alfabet sígnic que es va repetint. El poeta J. V. Foix capta ràpidament, en l’obra del pintor, el risc de la publicitat ideològica i sectària d’una penya, la penya surrealista, i considera que Miró ha de quedar alliberat d’aquest sobrepès col·lectiu i que se l’ha de poder mostrar en la seva pròpia singularitat. Aquesta singularitat de l’obra mironiana ve determinada pel fet que, segons creu Foix, els catalans han tingut sempre un sentit de l’universal, però han tocat alhora de peus a terra; i també pel fet que, en Miró, el mecanisme del somni no és només subconscient, sinó que consisteix igualment en el diàleg entre el dins i el fora, el petit i el gran, l’universal i l’ultralocal. Els catalans somniem desperts. L’aportació del poeta Foix consisteix a identificar aquesta via catalana en el surrealisme, i també en haver reconegut que Miró està arrelat en una terra i en un poble, Mont-roig, des del qual crearà tot el seu univers. Amb aquestes, Foix farà una clara distinció entre Dalí i Miró. Els dos artistes, pensa, fan una pintura que pot ser interpretada en termes de literatura; l’un treballa el temps, i l’altre, l’espai. Ara bé, Foix assenyala la gran diferència entre l’un i l’altre quan explica que “la catalanitat de Dalí és diversa de la catalanitat del pintor Miró. Dalí és un fenomen a estudiar dins l’antropologia pictòrica; Miró pertany a l’etnografia i al folklore”. El mateix Miró va conservar fins a la postguerra una preocupació per diferenciar-se del programa parisenc. És per això que celebrarà en clau interior que el poeta Joan Perucho expliqués al món el seu arrelament en el llibre fonamental de Joan Miró y Cataluña.

Quina vinculació pot tenir l’arrelament i la passió tel·lúrica de Miró, l’amor per la terra i per la seva terra, amb la col·laboració que establí amb els poetes catalans?

Jacques Dupin, el biògraf de Miró, em va dir que “per entendre Miró s’ha de veure de quina manera els pagesos catalans treballen la terra i els poetes catalans, l’universal”. Aquest comentari em va quedar gravat, i m’he passat trenta anys investigant això que tant m’ha ajudat a entendre Miró. Els temes de l’obra mironiana comprenen, a més a més del tema de la dona i la força de l’univers, els cicles de les estacions, la importància de la terra i de l’energia, l’equilibri i sobretot l’escriptura no llegible de l’univers, això és la no-diferència entre el traç de camí que pot fer una formiga i el vent, o el vol d’un ocell, o l’alè de vida amb el qual la paraula surt d’una boca. El poeta Novalis escriu que existeix un llenguatge de l’univers, un llenguatge que nosaltres encara no sabem llegir ni interpretar. És aquest vocabulari universal el que Miró posa en funcionament, però no ho fa d’una manera racional, sinó d’una manera visual i plàstica, tot intentant-lo entendre, desxifrar-lo i posar-lo de nou en principi d’acció des de la pintura. D’altra banda, els poetes treballen amb un idioma, però amb llur poesia no volen parlar només a la seva comunitat, sinó que tot poeta tendeix cap a l’universal. L’universal idiomàtic no es pot reeixir, però l’universal visual, sí. Dit això, Miró és conscient que la llengua catalana és una llengua perseguida. Miró sap que l’Estat espanyol tracta Catalunya com una colònia; que Catalunya ha de poder ser lliure i que la seva màxima manifestació de llibertat s’expressa a través del seu llenguatge i dels seus poetes.

De fet, Miró demana que l’article de Foix al monogràfic que se li dedica a Cahiers d’Art es publiqui en català, “lo que faria molt bonic”. I Carner va considerar que Miró era el català que va aconseguir combinar millor “la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat”.

Miró no és un militant polític, però és sempre un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes. En ple exili, Josep Carner reconeix a Miró que ell ha fet tant pel catalanisme perquè ha dut sempre la saba “mil·lenària” a l’interior del llenguatge i l’ha projectat internacionalment. Miró llegeix de ben jove el llibre Càntic del sol, de Sant Francesc d’Assís, en una primera traducció de Josep Carner: Floretes de Sant Francesch (així, en prefabrià). Després de la guerra, Miró vol il·lustrar el llibre i va a buscar Carner perquè torni a traduir-lo, i el poeta ho fa amb entusiasme. Al meu llibre hi he posat les tres versions del Càntic del sol per fer notar al lector una cosa molt interessant: en la primera de les versions, hi remarquem la influència del cristianisme militant, però en l’última, la il·lustrada per Miró, s’hi han retallat totes les referències a la possible interpretació d’aquest text en el monoteisme. Veiem, doncs, que el text, llegit i interpretat per Miró, es transforma: passa a ser un text interpretat en clau panteista. I cadascun dels quatre elements simbòlics que són en la cultura presocràtica es disparen amb la imatge mironiana. És una cosa extraordinària: Miró ha fet una operació intel·lectual desconstructiva. El pintor busca la innocència, però ell no és mai innocent: ni davant l’oscil·lació de les tendències artístiques, ni davant les metodologies del coneixement profund de la realitat. Miró, sota l’aparença del que no parla, és un dels intel·lectuals superiors de tot el segle XX.

Un intel·lectual que privilegiava la inspiració de la poesia al discurs filosòfic, i que va deixar de fer diferència entre pintura i poesia. “Miró aprengué a buscar la poesia amb el seu cos, més que amb l’intel·lecte (…) Se sentia millor amb l’obertura del fet poètic que amb el mètode que molts companys de generació buscaven en la filosofia”, expliques.

Els estudis d’art estan absolutament tocats per la filosofia. Bona part de la comprensió estètica ha anat passant pel costat del discurs filosòfic. En canvi, per Miró, la comprensió estètica passa pel camí de la poesia. Això no només es fa palès amb el fet que pinta de manera poètica, sinó també —cosa molt interessant— amb el fet que, quan ha de fer un catàleg raonat, convoca els poetes. És Jacques Dupin, poeta, el seu gran biògraf. La filosofia ha portat una sobrecàrrega de significació; en canvi, Miró intenta evitar la retòrica. Jo penso que la poesia moderna participa d’aquest despullament antiretòric. A més, Miró està sempre en el principi de l’acció del llenguatge, i sempre posa la poesia fora de la narrativitat i de la linealitat sintàctica (ell treballa sobretot l’espai). És per aquesta raó que, en la immediata postguerra a Amèrica i en el naixement d’una cultura nova a l’americana feta a través de la informalitat gestual i la pintura lliure, alguns artistes com ara Rothko o Pollock troben en Miró un dels seus referents. La creació de la imatge mironiana és la creació d’una imatge poètica.

Pere Gimferrer fa èmfasi en una mena de captació prelingüística de la realitat en Miró. Diu: en Miró, “els mots no feien sinó corroborar racionalment l’evidència visual que l’ull ja havia copsat abans”. Tu hi recalques la supremacia del seu ull per captar abans que la paraula. El filòsof Merleau-Ponty explica que la paraula representa un gest primitiu de fundació i de captació de la realitat. Diu que el gest fonètic fa una certa estructuració de l’experiència, i que el nom d’un objecte forma part de l’essència de l’objecte i hi resideix en la mateixa mesura que el seu color o la seva forma. No podríem sospitar que el llenguatge verbal (en concret, a través de la poesia) podria haver tingut una influència molt més radical i reveladora en la captació i en l’expressió del món per part de Miró?

Miró és lector de poesia. En el seu taller, quan entra i quan surt sempre hi ha un llibre de poemes. Ell prova d’aportar, des d’un punt de vista plàstic, el mateix que aporta la poesia des de les paraules. Ara bé, després del dadaisme, bona part de la pintura com a sistema de reproducció de la realitat deixa de ser possible en els cenacles intel·lectuals i acaba sent derruïda, i, en canvi, neix el sentit de les avantguardes. Aleshores, Miró aprèn que es pot dibuixar i crear d’una manera diferent amb un principi de realitat nou i posa en funcionament l’alliberament de la semàntica. El signe pot arribar a tenir una autonomia, mentre la paraula porta una càrrega semàntica de contingut tan alta al seu darrere (càrrega etimològica i de significats), que no és mai original, encara que la donem per nova. El poeta i pintor que vol ser modern ha de poder alliberar-se de les crosses d’aquest principi semàntic. En aquesta aventura, Miró no hi va sol: hi ha tota una colla de poetes majors que s’han embarcat també en l’aventura del llenguatge, i és per això que Miró els convoca i hi col·labora; en realitat, Miró fa el mateix que ells, però va per un altre camí. Ell utilitza la poesia com a lector i com a creador, però no il·lustra el que fan els poetes. En els llibres de Miró amb els poetes es tracen camins paral·lels i es defineixen subjectes individuals. Ningú no il·lustra ningú, ningú no poetitza sobre ningú; hi ha una revolta d’esperit individualitzada.

En efecte, Joan Brossa considerava que la col·laboració entre un pintor i un poeta havia de ser paral·lela: mai un il·lustrava o poetitzava sobre l’altre. El pensador Gaston Bachelard considera que la imatge poètica és per naturalesa independent de la imatge visual: “No hi ha poesia antecedent a l’acte del verb poètic (…) La imatge poètica no vesteix una imatge nua, no dona la paraula a una imatge muda”. Consideres que en la majoria dels llibres de Miró i els poetes s’aconsegueix aquest equilibri insubmís entre el text i la imatge?

En els llibres, Miró treballa en el poema no pas per resoldre una equivalència amb efecte realitat-mirall, sinó provant de captar, de cadascun dels poetes amb qui treballa, alguna cosa que té a veure amb els mecanismes germinatius del llenguatge. Aquest és el seu dispositiu. Ell actua com un poeta que fa servir un nombre de colors mínims, equivalents a les vocals i que busca el ritme en un paper, de la mateixa manera que un poeta té tendència a buscar elements sintètics i a cercar aquest ritme en els versos. Tot el que són problemes de caràcter lingüístic, Miró els trasllada a problemes plàstics. Jo vaig viure una experiència realment excepcional: després d’una operació quirúrgica complicada: havia passat uns dies a l’UVI i quan estava tancat sense visites va venir un missatger i em va dur, per donar-me forces, un llibre que m’enviaven la Rosa Maria Malet i la Fundació Joan Miró. Era el llibre de Paul Éluard i Joan Miró, À toute épreuve. Jo, que en aquell moment no podia ni agafar un llapis amb la mà, vaig reaprendre a llegir i a mirar a través d’aquell llibre. I aleshores em vaig adonar de quina manera el dispositiu de similitud no il·lustratiu o no literal opera en aquesta relació entre Miró i els poetes. Un altre exemple interessant: el Llibre dels 5 sentits que Miró fa amb Martí i Pol, per exemple, trigarà molts anys a fer-se. Mentre no s’acaba, Martí i Pol té temps d’anar publicant tota la seva obra completa i esdevenir un poeta molt popular, però, en canvi, Miró no s’ha mogut d’una mateixa imatge que ha estat treballant amb recursos d’investigació en les tècniques del gravat durant tot aquest període de temps. La tasca del poeta i la de Miró són paral·leles, no es trepitgen. Miró no es conforma mai.

Per què la col·laboració artística entre Miró i els poetes prengué sempre forma en els llibres? Consideres que el llibre és el format obligatori per acollir la simbiosi entre pintura i poesia?

El llibre és el lloc en el qual es conserva la paraula. És la paraula que construeix el perímetre del temple: i el temple és el cos humà en el qual hi ha la paraula. Però l’assumpció màxima és la paraula que pot ser escrita i guardada en el llibre, i també la imatge que és dins el llibre. Ara bé: dins l’escriptura hi ha el dogma. Miró vol sortir d’aquest espai del domini de la jurisprudència, de la norma, per tornar a emplenar-lo de poesia. I ho fa en el llibre i en la superfície bidimensional. Jacques Dupin, el biògraf de Miró, explica d’una manera molt interessant que el Miró pintor i el Miró escultor són el mateix, però operen en dues vies diferents. En el cas de l’escultura, Miró va de fora (objectes trobats a la platja) cap a dins, mentre en el cas de la pintura fa el procés invers: va de dins cap a fora. Aleshores, en el format del llibre, la pintura mironiana es converteix en seqüències que donen continuïtat. Cada llibre és una aventura nova i independent. Com diria J. V. Foix: un crit de llibertat.

Pere Gimferrer distingeix tres ordres d’escriptura poètica mironiana: poema escrit, poema dins el quadre i poema com a títol. Miró no fa diferències entre pintura i poesia. Podem considerar el “poema com a títol” com a part integrant de l’obra de Miró (obra fora el marc)?

Referit a l’escriptura literària és encertat el que diu Gimferrer o Dupin, però des d’un altre punt de vista, atès el que proposen els surrealistes, no cal fer distinció entre poema escrit o poema pintat. És més: podem llegir i mirar tota l’obra de Miró com si es tractés d’un poema contemporani. Escriu amb cinc colors que són les cinc vocals i amb elles pinta planetes i astres de l’univers. També podem llegir bona part de la seva obra com si es tractés d’una partitura musical. Els buits i trencaments sintàctics, els talls i engomaments corresponen al vers lliure, a la música experimental. Els títols fan la funció de la fisicitat del significant, però la gran aportació de Miró és escriure sense escriure, escriure tot pintant. Interjeccions.

Quin recorregut t’agradaria que tingués la nova edició de butxaca de Miró i els poetes catalans?

El llibre en gran format aportava un catàleg raonat sobre l’obra gràfica de Miró amb els poetes catalans, i es veia complementat amb el llibre d’estudi i antologia. En el sistema literari i artístic hi ha la idea que una obra d’art val molt i que la literatura no val res. El llibre d’art és considerat com a objecte de luxe que el llibre literari (o sense imatges) no té. El llibre d’artista (en gran format i amb preus alts) i el llibre de secció llibreria (amb costos baixos) són dues línies que moltes vegades es veuen separades. Jo penso que són dos vasos comunicants i que no són sistemes diferents. M’agradaria demostrar-ho, d’una manera pràctica, amb aquest llibre, que és alhora un llibre d’estudi literari i artístic i una antologia que parla d’un artista visual que va i ve cap al llibre d’imatges. Miró, com diu Giralt-Miracle, forma part del subconscient dels catalans. Percebo que el llibre, només sortir, en una o en altra edició, ha tingut un gran impacte entre lectors, perquè era un llibre desitjat. Hem de celebrar que Univers Art, que és una editorial del segell del grup Enciclopèdia, tregui una col·lecció d’art, que revisi el cànon artístic i aculli noves aportacions.

Cesca Castellví Llavina
Després d'haver estudiat Filosofia, va cursar un màster en Estètica i Filosofia de l'art a la Sorbonne. Amant de la literatura, l'art, la llengua i la filosofia, ha col·laborat com a periodista a les revistes digitals Núvol i La Llança.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close