World Arts / Art & Science
Sons en causa

L’Aysén : una batalla ambiental guanyada

Read it in English

Puerto Bertrand · S47.01.351-O072.49.715 · 19.41 · 08.11.2011 · Altitud: 215 metres ·  Orientació nord.

Puerto Bertrand és un poble petit dedicat gairebé en exclusivitat al turisme. Malgrat l’absència de quitrà —el paviment és grava, el que allà en diuen ripio—, els vehicles, la majoria tot terrenys i camions, passen força ràpid per la Carretera Austral, que en aquest sector corre paral·lela al riu Baker, a uns centenars de metres a l’oest.

Érem al sud de Puerto Bertrand, prop del naixement oficial del Baker, entre el riu i la carretera, en un bosc d’arbres alts i fulla petita. No eren bedolls; no n’hi a l’hemisferi sud. Eren ñires (Nothofagus nítida), falsos faigs. A terra, molta llenya, i al peu dels arbres, falgueres. Era lògic venir a enregistrar aquí, perquè el fragor nu del naixement del riu no ens atreia gaire. Massa uniforme. En canvi, d’aquest costat, fins i tot a aquella hora en què la temperatura ja baixava, cantaven força ocells i els gossos bordaven. Com era d’esperar, els plans sonors llunyans es percebien molt menys que en altres situacions. Malgrat la distància dels salts d’aigua, quedaven emmascarats pel gran soroll roig de fons. Sí, roig i no blanc, com alguns a vegades diuen. El blanc conté totes les freqüències amb igual probabilitat i tan sols són així coses com el flux d’electrons en un antic tub de televisió. Els sons geològics i altres fenòmens naturals, però, tendeixen als registres greus. El passar dels rius i els salts d’aigua són, sobretot, greus. No acostumen a ser greus els de la majoria de les aus ni tampoc els dels mosquits que tractaven d’endur-se la nostra sang. El de les mosques que se’ns acostaven brunzint, sí, però ni uns ni altres són d’espectre tan difós com els dels ràpids o les cascades.

El llac General Carrera.

Era primavera i encara feia fred; com anàvem tapats fins a les orelles, no hi havia gaire a témer dels mosquits. A l’enregistrament se senten aus llunyanes, el cant del gall, entre d’altres; sovint, força fluix. Per sentir-ne algunes, cal que et concentris molt: fer abstracció dels sons del primer pla i del passar continu del riu, bastant més sonor que a Pasarela Neff. Em pregunto si, malgrat la gran distància, la remor que allí escoltàvem feia unes hores seria el so dels ràpids que ara fugien del llac Bertrand. Baixava ràpidament la temperatura i és que el sol ja se n’anava. No feia gaire bo, però esperàvem que l’endemà millorés. A la Patagònia el clima és força imprevisible. Quan pactàvem la visita al paratge de la resclosa Baker-II amb na Lily, activista ambiental d’origen alemany que regenta el refugi dels Ñadis, ella no donava res per fet: “Mireu, si fa mal temps, haurem de quedar un altre dia”, deia.

A la vall dels Ñadis, tal vegada una resta dels incendis de la primera meitat del segle XX.

El riu Baker neix del desguàs del llac Bertran, al sud-oest del llac General Carrera, molt més gran; de fet, en superfície, és el segon de Sud-amèrica. Des d’aquí fins a la seva desembocadura a Caleta Tortel, el trajecte del riu té 175 quilòmetres, si bé els xilens consideren que la longitud total és de 370 quilòmetres a partir del lloc més distant del que l’aigua prové, és a dir, la desembocadura del riu Fénix Chico al llac General Carrera. Com el règim és pluvionival, les crescudes acostumen a succeir durant els mesos d’estiu pel desglaç de les geleres de la zona, com ara el Campo de Hielo Patagónico Norte, que, amb l’homònim encara més gran del sud, és un dels grans reservoris de l’aigua potable del planeta. De 26.726 quilòmetres quadrats de superfície, la conca del Baker és enorme. Amb el curs fluvial del Biobío, el del Baker és el cabal hidràulicmés gran del país i, tal vegada, el més important potencial hidroelèctric. Rep aigua dels rius Neff, Chacabuco, Cochrane, Río del Salto, Colonia, Ñadis, Congesta, Vargas i d’altres més petits. Molt a prop de Caleta Tortel, la desembocadura forma un delta amb dos braços. Només el del nord és navegable.

L’entorn del riu Baker corria perill quan l’Orquestra del Caos va viatjar a enregistrar-ne el paisatge sonor. L’amenaçava HidroAysén, un projecte que incloïa la construcció i l’explotació de dues centrals hidroelèctriques al Baker i tres al Pasqua; tots dos, a la regió de l’Aysén. La potència calculada per a tot el conjunt era de 2.750 megawatt i l’energia mitjana anual, de 18.430 gigawatt hora. La inversió superaria els 3.200 milions de dòlars. Era el projecte energètic més ambiciós que mai no havia estat proposat a Xile. Al maig de 2011 el Govern de Sebastián Piñera l’havia aprovat, però la decisió va ser rebutjada per la ciutadania xilena, que, en conèixer els detalls, es va manifestar intensament per tot el país. Ni els ambientalistes ni els habitants de la regió de l’Aysén van estar-hi mai d’acord. Després de l’aprovació governamental, el rebuig popular augmentava fins al 74%.

Riu Baker després de rebre l’aigua del Neff.

A banda dels 3.000 quilòmetres de línia que la connexió a la xarxa elèctrica implicava, HidroAysén hauria inundat 5.900 hectàrees de reserves naturals: sis parcs nacionals, onze reserves nacionals, vint-i-sis llocs prioritaris de conservació, setze aiguamolls i trenta-dues àrees protegides privades. Part de la muralla de la central Baker-II hauria dividit el Parc Nacional Laguna de San Rafael. Els danys ambientals haurien estat irreversibles, però els socials i culturals, també:  sis comunitats maputxe, quatre de Toltén, una de Lautaro i una altra de Victoria, s’hi haurien vist dramàticament afectades. D’altra banda, els estudis sísmics de base, els del vulcanisme i els de les crescudes catastròfiques imprevisibles aconsellaven revisions importants del projecte.

Saltón de Río Baker : marca i sondatge del terreny per la resclosa Baker-II.

Aquesta situació, que podia afectar seriosament la història de la regió, també n’alteraria el paisatge sonor. L’Orquestra del Caos va considerar per això l’entorn del Baker objecte distingit de les seves recerques sobre el paisatge sonor del desenvolupament econòmic. El conegut paisatgista sonor Luis Barrie ens va ajudar en la preparació del viatge a la regió de l’Aysén, on vàrem fer una campanya de recollida de dades sonores al llarg de tot el curs del riu, amb especial interès pels voltants dels emplaçaments de les rescloses Baker-I i Baker-II. A Luis Barrie i a Rodrigo Torres, musicòleg de la Universitat de Xile, devem l’èxit dels enregistraments.  

Saltón de Río Baker : emplaçament previst per a la resclosa Baker-II.

Patagonia sin represas, moviment integrat per diverses organitzacions i individus independents i reconegut com l’oposició més gran organitzada en contra del projecte HidroAysén, va convocar marxes massives de protesta per exigir-ne l’aturada amb el suport d’un ampli espectre entre la ciutadania xilena i el d’entitats mediambientals de gran influència global. La Cort Suprema de Xile no en va fer cas, i el 4 d’abril de 2012 dictaminà a favor de la construcció de les centrals. Tanmateix, el projecte global va ser finalment rebutjat per un comitè de ministres el juny de 2014. Els socis d’HidroAysén (Endesa, propietària del 51%, i Colbun, del 49%), van insistir-hi fins a la cancel·lació definitiva, anunciada el 17 de novembre de 2017. Des d’aleshores, el paisatge sonor de la zona es manté amb poques variacions.

El Baker, de lluny al capvespre.

.

Sud: 47° 01′ 3,51″ – Oest: 72° 49′ 7,15″ – 8/11/2011 19:41.

Sons en Causa

Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d’una sèrie de contextos culturals on a l’entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.

Enregistraments: Carlos Gómez

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close