Arts visuals

‘Le petit rat’

El 1922, cinc anys després de la mort d’Edgar Degas, es van trobar al seu estudi unes cent cinquanta escultures de cera i argila, entre les quals ‘La petite danseuse’. L’estat de conservació  de la figura era tan precari que es va decidir fondre-la en bronze. En l’actualitat, unes vint-i-dues còpies de la ballarina de l’artista estan repartides en museus i col·leccions privades d’arreu del món. 

«Si la vista em deixa, avui remataré l’escultura que porte entre mans», murmura Edgar Degas, que acaba de desdejunar i es corda la bata plena de llànties amb l’últim mos de pa amb mantega a la boca. Quan va complir els cinquanta-set anys, el seu món es va quedar en penombra a causa d’una degeneració macular que ha empitjorat els darrers anys. La pèrdua de visió no és total, però l’incapacita per pintar perquè altera els contorns de les coses. Es limita a modelar unes poques hores al dia, al costat de la finestra, per tal de no cansar els ulls en excés, ja que té por de quedar-se cec. Una idea que el tortura des que s’alça fins que es gita. «Si la meua vista continua disminuint, no podré modelar mai més. Què faré, aleshores, amb els meus dies?», es lamenta constantment. 

S’asseu al tamboret, davant de la peanya de fusta, es posa les ulleres de vidres tintats que li va fer l’oftalmòleg i prepara els estris per mamprendre el treball mentre la mirada s’acostuma a la llum del sol. El tacte dòcil de la cera, lleugerament escalfada per les mans, excita la seua creativitat i l’aroma melós que desprèn el tranquil·litza. De sobte, el nas s’impregna d’una olor llunyana, l’olor de maquillatge barat mesclat amb suor que transpirava la pell de Marie van Goethem quan la va conèixer. Marie, l’adolescent parisenca de catorze anys, la filla del sastre i la bugadera. Una més de les nombroses figurants de segona classe del cos de ball de l’Òpera de París que vivien en la fràgil frontera que separava la misèria de la prostitució. Una més de les anomenades petits rats, jovenetes que acudien cada dia al teatre a actuar acompanyades de les seues mares. Mares desesperades que no dubtaven a oferir els seus cossos púbers als «cavallers» distingits de mirada tèrbola, ment purulenta i penis mòrbids i nocius que esperaven el subministrament de carn tendra entre bambolines, bevent xampany i conyac. 

 Durant un temps, Degas va observar Marie mentre assajava, mentre es posava les sabatilles de ballet, mentre feia estiraments a la barra o repetia pliés davant de l’espill, aliena a la mirada insaciable de l’artista que escrutava cadascun dels seus moviments obsessionat per atrapar la gràcia del gest. Finalment, després de dibuixar-la vint-i-sis vegades, va començar a construir l’armadura de l’escultura amb filferro, cordes i els mànecs d’un grapat de pinzells vells. Tot seguit, va modelar la figura nua de la xiqueta amb argila i la va recobrir amb cera translúcida que va acolorir per tal d’aconseguir un aspecte més natural, més humà. 

 La va representar immòbil, en un moment de repòs durant l’assaig, com si esperara una ordre del seu mestre per tornar a dansar. «Una ballarina, fins i tot quan es queda quieta, sembla moure’s. Encara puc resseguir en el tors el rastre del moviment», pensa l’artista alhora que pressiona la cera del cap de la banyista que està rematant, recordant el comportament de Marie. Degas es va esforçar per capturar l’expressió seriosa i l’aire altiu de la model, que evidenciaven la barbeta elevada i la postura de les cames i dels braços, estirats darrere de l’esquena amb els dits entrellaçats, amb la intenció de mostrar l’orgull salvatge que transpirava aquella noia d’aspecte vulnerable. 

La petit danseuse.

Una vegada satisfet del resultat, va vestir la delicada ballarina de cera amb una cotilla de seda de color marfil, un tutú de gasa i unes sabatilles usades. Una perruca de nina de la tenda de Madame Cusset, elaborada amb cabells naturals recollits en una cua baixa amb un gran llaç de setí verd, va arrodonir el conjunt. Va fer els últims retocs a la figura, la va col·locar sobre un pedestal de fusta i la va enviar a l’Exposition des Independants del 1881 perquè l’exhibiren sota una gran campana de vidre. «No estaven preparats! Què en sabien aquell grapat de pretensiosos?», cavil·la ressentit mentre allisa amb els dits tremolosos un grumoll cerós. «Van qualificar la meua petite danseuse d’excentricitat. Es van atrevir a dir que aquella monstruositat no podia considerar-se obra d’un artista, sinó d’un taxidermista», insisteix irat. Encara li dol aquell comentari.

Llavors, enfurit, la va agafar i se la va endur a l’estudi. «No podia consentir que et rebutjaren així!», remuga i mira de reüll, per damunt del muscle, el racó de l’estudi on acumula les escultures acabades, sense deixar de manipular el material. No pot entretindre’s. En menys d’una hora, la seua amiga Louise Halevy acudirà puntual, com cada matí, a llegir-li el periòdic. És conscient que ha de cuidar els pocs amics que li queden. No ha aconseguit digerir els canvis socials que han marcat els inicis del nou segle. Una inadaptació que ha accentuat la seua raresa i l’ha transformat en un ésser més obstinat, més conservador, més indiferent. 

Sap que fa més de quaranta anys que París sencer especula sobre la seua sexualitat. És conscient que es murmura que ha estat incapaç d’estimar una dona. Fins i tot l’han etiquetat de misogin impotent perquè en alguna ocasió va confessar que era cèlibe. No li han importat mai aquesta mena de comentaris. Ni l’han afectat ni han ferit la seua virilitat. En  certa manera, tenen raó. Per a ell, les ballarines són simplement criatures elàstiques que satisfan el seu desig d’experimentació artística. Criatures flexibles de rostres borrosos que adopten, a canvi de cinc o sis francs l’hora, les postures que els sol·licita sense protestar. 

«Excepte el cor, tot en mi envelleix progressivament. De vegades pense que té alguna cosa d’artificial. Potser les ballarines l’han folrat amb un tros de seda rosa. Seda rosa desllustrada, com la de les seues sabatilles de ball», fantasieja l’artista. Se sent cansat. Vuitanta anys en són molts.  Degas dona una altra ullada ràpida darrere seu. Nota la presència de la petite danseuse, plantada en aquell racó del taller, junt amb la resta dels seus «treballs de cec». Ha perdut llustre, està clevillada i descolorida; tanmateix, l’actitud desafiant i insolent de la ballarina roman intacta. Ell també ha perdut facultats, però no està disposat a rendir-se i espera, amb els dits envescats de cera, el dia que le petit rat, disgustada per no rebre l’ordre que la convide a reprendre el ball interromput, es descalce i abandone l’estudi per sempre. 

Anna Moner
Escriptora i artista plàstica. Llicenciada en Història de l’Art. Forma equip artístic amb Sebastià Carratalà. Ha publicat relats en diversos reculls, l’assaig Gabinet de curiositats (Premi de la Crítica 2016) i les novel·les Les mans de la deixebla (Premi Enric Valor 2010), El retorn de l’Hongarès (Premi Alfons el Magnànim 2014, Premi Túria 2015 i Drac de Sant Jordi 2015) i La mirada de vidre (Premi Ciutat d’Alzira 2018). Col·labora en diferents periòdics i revistes i en la ràdio d’À Punt Mèdia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close