Fins al 24 de setembre podem veure al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses una selecció de pintures i aiguatintes del pintor Joaquim Chancho (Riudoms, Baix Camp, 1943), un dels més grans pintors abstractes del nostre país.
Joaquim Chancho. Elogi del quadrat, pintures i aiguatintes
Espai d’Art l’Abadia, Palau de l’Abadia
Sant Joan de les Abadesses
Fins al 24 de setembre de 2023
El denominador comú de les obres que ara s’exposen és el format quadrat. Totes tenen el mateix format perquè volen ser un “Elogi del quadrat”.
El quadrat és una forma que s’escapa de les mides tradicionals dels bastidors establertes per un sistema de numeració universal i normalitzat. És un format que apareix de manera destacada a la història de l’abstracció pictòrica i al període de les grans avantguardes del segle XX. Només cal recordar casos tan emblemàtics com el famós Quadrat negre sobre fons blanc, de 1915, o el Blanc sobre blanc, de 1918, de Malèvitx; o les més de dues mil obres que Joseph Albers va pintar des de 1950 fins el 1976 tot anomenant-les, precisament, Homenatge al quadrat.
Per a Chancho “el quadrat és un espai d’absències, (…) de recolliment i de silenci”. Ell entén “la pintura com a testimoni d’aquesta absència i d’aquesta intemporalitat, com a testimoni de l’espai i del temps personals”. Format, color i superfície són els protagonistes d’aquests treballs, els “únics protagonistes d’un espai representatiu ideal, l’espai del no-res”.
A la planta baixa, sota les arcades del petit claustre, hi trobem cinc esplèndids gravats a l’aiguatinta que pertanyen a la sèrie de Grans Formats, estampada al taller de Tristan Barbarà l’any 2007.
Es tracta de parelles o binomis de planxes d’alumini de 100 x 100 cm que es transformen en grans papers estampats de 109 x 208 cm. Són gravats arrauxats i delicats alhora, on predominen els colors vermellosos, ataronjats, malves, rosats, marronosos, que dialoguen entre ells de manera contrastada i dialèctica. Les úniques imatges són unes línies que zigzaguegen de manera obliqua respecte a les horitzontals i les verticals dels límits de les planxes.
A la planta superior hi trobem set pintures també de format quadrat i un díptic. Totes són pintures a l’oli sobre tela. Unes són del 2008 i altres del 2013, unes tenen una mida de 150 x 150 cm i altres de 120 x 120 cm.. Segons el propi autor, aquestes mides es refereixen a “l’equivalència entre la longitud del quadre i l’amplada del cos, de punta a punta dels dits, amb els braços oberts, l’altura del quadre amb l’alçada aproximada del cos humà”.
L’elecció de la tècnica a l’oli ens fa pensar en un procés de treball lent i acurat que aprofita la viscositat de la pintura i el temps que triga en assecar-se. Chancho pinta superposant capes de colors diferents que interaccionen i provoquen matisos molt diversos de llum, de textura i d’intensitat en les superfícies. Mitjançant cartrons rígids, tous, amples, estrets, curts o llargs, que fan la funció dels pinzells, treballa aquestes superfícies tot arrossegant les primeres capes de pintura i dibuixant solcs o camins que deixen veure les capes inferiors i provoquen unes petites rebaves en els seus laterals. Per tant, posa i superposa capes de pintura i després la treu i l’arrossega amb els estris que hem esmentat per a provocar aquestes línies i aquests solcs. Tal com diu ell mateix, “a vegades utilitzo un tros de cartró semirígid, que s’estova quan s’amara d’oli, arrossegant-lo o pressionant-lo damunt la superfície tova del quadre”
L‘únic motiu gràfic que apareixen en tots aquests treballs seleccionats i exposats ara ̶ tan gravats com pintures̶ són aquesta mena de gran línies en ziga-zaga que ocupen tot l’espai. A les pintures a l’oli, tal com hem dit, més que línies són solcs, regateres, traces, que es converteixen en motius i senyals protagonistes. Són una mena de camins que destapen les capes ocultes de la pintura, que ens mostren que hi ha sota de les superfícies pintades, sota el color, que veiem en primer pla. Des d’aquest punt de vista, els seus espais pictòrics semblen indrets llaurats que ens fan pensar en la manera com el pagès treballa la seva terra. No endebades, el pintor conserva “la memòria de la petita masia, el mas dels avis als voltants de Cambrils, al Baix Camp, quan tenia quatre o cinc anys” o recorda quan “el pare feia crestalls rectes, perfectes. Aquells camps crestallats a cops d’aixada, treballats de mica a mica, jornal a jornal”.
L’exposició de Joaquim Chancho a l’Espai d’Art de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses posa en contacte i en contrast l’art abstracte modern amb les formes de l’arquitectura del segle XIV i ens permet, alhora, exaltar-nos amb el nou i enamorar-nos amb el vell. El contrast entre aquests colors vius i aquestes línies que zigzaguegen amb els arcs i l’austeritat cromàtica de l’edifici és colpidor i emocionant.
El llenguatge de Chancho sempre s’ha construït a partir de fidelitats i de límits. És un pintor fidel a la pintura, a l’abstracció radical, a l’interès pel propi procés de pintar, a l’exploració del gest, a la capacitat expressiva del color. Al mateix temps, sempre s’ha mantingut dins dels límits de l’abstracció i de la renúncia a tota mena de figuració, a qualsevol simbolisme, tema o gènere pictòric. Sempre ha preferit “ometre la imatge per anar més enllà de la imatge, per reivindicar una altra visió de la imatge”.
La de Joaquim Chancho és una pintura per a ser contemplada, per a meditar, per a deixar-se subjugar per les superfícies i pels colors, per descobrir què hi ha sota les capes superficials, per prendre consciència del procés de treball, del pas del temps, de les emocions que ens provoquen totes les coses. Aquesta exposició en uns espais impregnats de ressons maragallians és una molt bona oportunitat per a comprovar-ho.
