Leonora Carrington. «El mundo mágico de los mayas» (1963/64)

Arts visuals / Didàctica de l'Art
Read it in English

Molt sovint, quan llegim sobre la vida de dones creadores, trobem que se les qualifica de muses d’algun artista masculí. Però la realitat era que l’única manera d’iniciar-se en el món de l’art per a elles era aquesta: ser musa d’algú, fet que es repeteix una vegada i una altra quan parlem de les artistes del Surrealisme, un moviment caracteritzat per la llibertat d’acció i de pensament.

Els mateixos surrealistes que predicaven aquesta llibertat consideraven les seves companyes com apèndixs d’ells mateixos: muses, ajudants i amants. Fer-se un lloc en aquest món era dur per a unes artistes que, vist en perspectiva, es trobaven a l’alçada d’ells. Leonora Carrington (1917-2011) afirmava que no va tenir temps de ser la musa de ningú, enfeinada com estava en alliberar-se del seu pare i en el seu aprenentatge artístic. Va pagar cara la seva independència, però les dificultats del camí van fer aflorar un món interior apassionant que va saber plasmar en una obra exuberant i misteriosa.

Leonora Carrington va néixer a Anglaterra i va ser educada en l’exclusiu món de l’alta societat. El pare, home de negocis, la va presentar a la cort reial després de la seva posada de llarg al Ritz. Volia allunyar-la de les fantasies i els mites irlandesos que havien poblat la seva infantesa, a través dels contes de la mare i la nana, a la vetusta mansió neogòtica familiar. Ja era tard: l’esperit de Leonora volava alt, i a les seves visions sobrenaturals s’afegia el desinterès pel món superficial de les acadèmies de senyoretes. El seu caràcter rebel la va portar a escapar-se de casa després de conèixer en persona Max Ernst, de 46 anys, casat, i un dels artistes més destacats del Surrealisme. Immune a l’escàndol, Leonora se’n va anar a viure amb ell a França, i allà s’integrà en el grup d’artistes surrealistes format per Paul Éluard, Joan Miró, André Breton, Salvador Dalí i Pablo Picasso, els quals l’anomenaren la núvia del vent.

Max Ernst i Leonora Carrington, 1938

La guerra separà el grup i també la parella: Max Ernst, alemany, va ser arrestat a França i ella, amb la invasió nazi, va haver d’escapar a Espanya, on patiria grans desequilibris psíquics que la portarien a ingressar a un psiquiàtric de Santander. En mans de metges feixistes, va ser sotmesa a tractaments que avui consideraríem inhumans, fet que seria decisiu per la seva obra i per la seva vida. De camí a un altre hospital que li havia buscat el seu pare per a internar-la, a Sudàfrica, va escapar, i a Lisboa va contactar amb un amic poeta mexicà, Renato Leduc, que es casà amb ella per poder treure-la d’una Europa en guerra. El Mèxic de Lázaro Cárdenas va ser des de llavors la seva pàtria d’acollida, on viuria setanta anys. L’obra que analitzarem tot seguit va ser un encàrrec del Museu Nacional d’Antropologia de Mèxic, on encara s’hi exposa.

El mundo mágico de los mayas és producte de la seva estada de sis mesos a Chiapas, a casa d’una amiga antropòloga. Els maies de la zona, temorosos de la màquina fotogràfica de Leonora, la van fer decidir a documentar el que veia només amb dibuixos i esbossos. Es va interessar en la flora i la fauna, com també en la medicina tradicional, les herbes remeieres i la lectura del Popol Vuh, el gran llibre sagrat maia. El resultat és un quadre de quatre metres de llarg que recull una cosmovisió de la realitat maia coetània, amb una estructura tripartida de Cel, Terra i Inframon, on es barregen les tradicions ancestrals indígenes amb la religió catòlica. Leonora Carrington plasma un paisatge simbòlic que constitueix una mixtura de la realitat visible i la realitat oculta, una dicotomia indestriable en la concepció maia del món.

La representació central és un temple d’estil colonial, semblant a l’església de Santo Domingo de San Cristóbal de las Casas, amb el convent al costat esquerre. Els camperols treballen al voltant i algunes persones porten en processó una verge. A l’església, les dues àligues de pedra, record de l’escut del rei dels conqueridors, l’emperador Carles I, són contrastades per un gran quetzal que sobrevola l’edifici, l’au sagrada maia sincretitzada amb el colom de l’Esperit Sant. Leonora fa un paral·lelisme amb la cultura celta d’Irlanda, on les antigues idees paganes es barregen amb les noves figures sagrades portades pel Cristianisme.

 
1
 

A prop hi ha un calvari de vint-i-dos creus que semblen espases, amb altres que pugen cap a una gran creu/tòtem nascuda de les plantes de blat de moro. Es tracta del panteó de Romerillo, a San Juan Chamula, on les creus marquen l’espai funerari de cada família. La creu, pels maies actuals, és un eix del món que connecta Cel, Terra i Inframon.

Al Cel, d’esquerre a dreta, tenim la Lluna, la deessa Ixchel, i, a sota, tres petites figures femenines amb potes d’au remunten l’arc de Sant Martí. Es relacionen amb Ixchel, la divinitat femenina més important al panteó maia, que presideix els parts, els embarassos, la fertilitat de la terra i les dones, i les curacions.

El Sol és l’encarregat de donar força als homes, però la pintora el representa enfosquit per un núvol negre. També hi ha el planeta Venus, una gran estrella lluminosa simbolitzada igualment per la gran serp verda, travessada per l’arc de Sant Martí, i el quetzal. Kukulcán (o Quetzalcoatl, la serp emplomada) és la combinació d’aquests dos animals, que personifiquen el Cel i la Terra. És un déu creador, com s’explica al Popol Vuh, que presideix també els processos de renovació i de transformació, l’etern retorn del cosmos.

A l’extrem dret hi ha un ésser brillant, Totilmeil, un colibrí, l’ocell que els ancestres escollien per a manifestar-se. Les muntanyes completen la imatge, amb una multitud d’essers animals que les sobrevolen, potser els nahuales. Els maies creien que cada persona té un protector sobrenatural, el nahuatl, que s’encarna en un animal, i acostuma a habitar a prop dels corriols de muntanya que connecten les diferents poblacions.

Una ceiba blanca, Yaxché (“primer, l’arbre”), és l’arbre còsmic maia, l’element axial vertical que manté unit aquest cosmos tripartit. Una bandada d’òlibes, animals funeraris i de mal averany, vola cap a la ceiba. Potser relacionat amb això, a l’altra banda de l’arbre, dins d’una cabana, un home estès al llit és plorat per una dona de llargues trenes negres, mentre un xaman efectua els seus rituals curatius amb espelmes, i una altra dona, al fons de la cabana, fa la moltura del blat de moro en un metate, el molí manual de pedra. Al voltant de la cabana hi ha tres grans ratpenats, animals associats a la medicina entre els pobles nadius meso-americans. Simbolitzen la mort ritual de la curació xamànica, la que ajuda a deixar enrere la malaltia i renéixer amb salut. El ratpenat viu cap per avall, de la mateixa forma que naixem a través de l’úter.

Els pins, molt associats a les espelmes entre els maies (per les torxes fetes amb teies), apareixen envoltant les cabanes del quadre. Espelmes i teies són considerades l’aliment dels déus. Al peu dels pins, una cara –potser Jesucrist– sembla projectar-se des de l’ermita propera.

Davant de l’ermita hi ha un enorme cavall blanc, un animal que acostuma a figurar en moltes obres de Leonora Carrington i que seria el seu alter ego (a Anglaterra havia estat una experimentada amazona). El cavall també és la manifestació de la deessa celta Epona, protectora de la natura i de la vida com també de la curació i la mort.

Sota terra, el cap d’un jaguar amb un ull en forma d’espiral recorda un dels deus del Xibalbà, l’Infern maia, poblat per éssers demoníacs especialitzats en el turment de les ànimes humanes.

A Mèxic, Leonora Carrington va poder desenvolupar la seva obra en llibertat, consistent en pintures, escultures, mobles, literatura i escenografies, al costat del seu segon marit, Emérico Csiki Weisz, un fotògraf hongarès emigrat, ajudant de Robert Capa, i que va l’artífex del salvament de la famosa maleta mexicana amb milers de negatius de la guerra civil espanyola. A la cuina de la seva casa del carrer Chihuahua de la colònia Roma, de Ciutat de Mèxic, avui convertida en museu, Leonora va compartir tardes memorables amb la pintora catalana Remedios Varo i la fotògrafa hongaresa Kati Horna, totes tres unides per la lluita antifeixista de la seva joventut i pel surrealisme. Cap musa, entre elles. En una de les poques entrevistes que va concedir, a la pregunta de qui era Leonora Carrington, va dir: “alguien que ha sobrevivido hasta ahora con mucho cabrón trabajo, como se dice en México. Por eso tampoco me gusta que me llamen musa”.

Per saber-ne més

Poniatowska, E., Leonora, Seix Barral, Premio Biblioteca Breve, 2011.
Carrington, L. i A. Reza, El setè cavall: contes de Leonora Carrington, Extinció edicions, 2020.
Carrington, L., Memorias de abajo, ediciones Alpha Decay, 2017.

Isabel García Trócoli
Isabel García Trócoli (Barcelona, 1965). Llicenciada en Arqueologia i màster en Llengua i Civilització egípcies. Ha cursat estudis de Novel·la Històrica a l’Escola d’Escriptors de l’Ateneu Barcelonès. Compagina la seva feina com a educadora de museus amb les traduccions editorials i l’escriptura. El 2017 va publicar Rubricatus, Barcino 13 a.C., una novel·la sobre l’origen bimil·lenari de la ciutat de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close