Arts visuals

Leopoldo Pomés, un professional del plaer i l’alegria

Si li passa com a mi, el lector que llegeixi ‘No era pecat. Vivències d’una mirada’, les memòries del fotògraf, publicista, cineasta i restaurador Leopoldo Pomés, arribarà a la conclusió que, a pesar de l’enorme quantitat de persones sàvies, brillants, atractives, exitoses i potents que ha conegut al llarg de la vida, la persona que més ha influït la seva manera de ser ha estat, amb diferència, el seu pare.

“Proveïdor de safrans i matèries per a l’alimentació”, Leopoldo Pomés pare era un home vital, culte, animós, optimista, un triomfador del dia a dia, un “observador finíssim”, entusiasta del flamenc i dels toros, partidari de l’elegància sense escarafalls, d’esquerres però d’ordre, el qual va estimar la seva esposa amb un amor genuí i abnegat fins al final, i això que el final va ser terrible –per una malaltia– i prematur.

Si dic que el pare ha estat la persona més determinant en la vida de Leopoldo Pomés Campello és perquè llegint les seves memòries –desordenades, muntades d’una manera fragmentària, per temes o personatges, sense un fil cronològic que ho relligui tot– queda clar que un dels motors professionals i personals del publicista ha estat la militància en una certa alegria, la reivindicació permanent d’un esperit constructiu i optimista. Clavat al pare, doncs.

Nat a Barcelona l’any 1931, Leopoldo Pomés va tenir la mala sort de créixer i fer-se com a persona en la negra postguerra, va patir els desavantatges i les limitacions de ser jove quan el franquisme encara imposava arreu la seva sordidesa i la seva tristor, i va tenir la fortuna d’entrar en el món professional en un moment històric en què Espanya no va tenir més remei que començar a modernitzar-se i, per tant, necessitava sang jove i idees noves i fresques per fer-ho. Com a fotògraf, primer, i com a publicista, després i fins que es va retirar, Pomés va ser part d’aquella sang i aquelles idees renovadores.

Els capítols dedicats a la infantesa, l’adolescència i la primera joventut tenen gairebé tots els ingredients habituals en unes memòries: l’inventari de familiars afectuosos o melancòlics o pintorescos, l’educació –els maristes–, el desig incipient per les noies i la sorpresa desbordant de l’amor i la sorpresa encara més desbordant del sexe –que no era pecat–… Pomés té gust per les anècdotes, cosa que s’agraeix, i en general les conta sense enredar i amb gràcia, cosa que s’agraeix encara més. Una de boníssima. Encara molt tendre, un dia li va demanar a la seva mare què era una casa de barrets. La mare es va posar a plorar i va amollar entre sanglots: “Tan maca que era, la innocència”.

Com és fàcil de deduir, l’anecdotari de què disposa Pomés després de tota una vida de trescar pel món i de tractar amb gent de tota espècie i pelatge –des d’artistes plàstics genials fins a agents frívols i cobdiciosos de súperestrelles de Hollywood– constitueix un arsenal inesgotable i divertidament variat. Una història/anècdota especialment interessant és la de quan va visitar Pablo Picasso a La Californie acompanyat de Pere Portabella i Modest Cuixart –el qual surt força mal parat–. Fa certa gràcia veure tres jovenots amb ínfules, arrogància i ambicions, que amb el temps acabarien triomfant a la vida, presentant-se davant del minotaure Picasso atemorits per l’admiració, reverencials com criatures, emocionats amb un punt de fervor extàtic i quasi estúpid. Fa certa gràcia i, per descomptat, és la mar de comprensible. Estem parlant de Picasso.

Per a qui escriu aquesta ressenya, el més interessant de les memòries són els comentaris que Pomés dedica als artistes plàstics amb qui es va relacionar. Per exemple, als de Dau al Set. Que els tingui afecte i admiració i que hi mantingués una sòlida amistat d’anys no impedeix que els mostri, en especial a Antoni Tàpies, que podia ser d’una mesquinesa i un egoisme escandalosos, sota una llum poc afavoridora. Hi ha anècdotes de Brossa que són hilarants. I Pomés conta un strip-tease espiritual de Joan Ponç que sembla com una sessió d’ayahuasca.

També magnífiques –i morboses, plenes de xafarderies efervescents– són les nombroses pàgines que dedica a explicar les campanyes publicitàries de Freixenet, que va dirigir i concebre durant dècades. De vegades és esquemàtic i el lector té la impressió que s’hi podria haver recreat més, en les històries d’algunes estrelles (el que conta de Penélope Cruz i de Maribel Verdú fa gust de poc), però quan s’hi esplaia és entretingudíssim. És el cas de les pàgines sobre el formidable Gene Kelly, un monstre del cel·luloide que no per això deixava de ser bondadós, amable i un professional catedralici. Exemplar. A partir del que conta Pomés, el lector confirmarà les pitjors intuïcions que cova sobre el món de la gran faràndula, que en general és d’una hipocresia, un cinisme, una cobdícia i uns capricis absolutament delirants i lamentables.

A més de les campanyes de les bombolles de Freixenet, dos altres èxits professionals i personals de Pomés van ser la cerimònia d’inauguració del Mundial de futbol d’Espanya 82 i la campanya per aconseguir que els membres del Comitè Olímpic Internacional donessin suport a la candidatura olímpica de Barcelona 92. Pomés explica ambdós episodis amb una alegria i un orgull gens dissimulats.

No cal dir que, en unes memòries d’aquesta mena, la nòmina de personatges rutilants i d’envergadura que hi apareixen és de molta categoria. La cantant, musa i model Nico en els anys anteriors a la Velvet Underground; l’empresari Leopoldo Rodés; els arquitectes Federico Correa, Enric Miralles i Oscar Tusquets; els escriptors Josep Pla i Nèstor Luján; el futbolista Johann Cruyff… La dona de Cruyff, per cert, va confessar-li a Pomés que al seu marit, de vegades, abans de sortir al camp li tremolaven les cames. Consola saber-ho, la veritat.

Com que tothom té els seus gustos i predileccions, reconec que el que menys m’ha fet el pes de No era pecat han estat les moltes pàgines que l’autor ha dedicat a la seva passió per la cuina i per la restauració. M’encanta menjar, però m’avorreix solemnement la literatura gastronòmica. És una informació personal que no té cap mena d’interès i que si la dic ara i aquí és simplement per deixar clar que la culpa que no m’hagi agradat aquest aspecte de les memòries és més meva que no pas del memorialista, un gourmet sistemàtic, festiu i empedreït.

Hedonistes des d’un punt de vista sensual però també existencial, no hi ha dubte que una de les principals virtuts d’aquestes memòries és que, en el fons, funcionen com un cant d’amor i d’entusiasme als millors regals amb què ens obsequia la vida.

Leopoldo Pomés publica 'No era pecat'
Leopoldo Pomés publica ‘No era pecat’. Foto: Grup62

No era pecat. Vivències d’una mirada
Leopoldo Pomés
Edicions 62
Barcelona, 2019
253 pàgines

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close