El Museu d’Art de Girona (md’A), després de l’èxit de “Ferensa de silenci”, torna a apostar per la reivindicació i legitimització del quefer artístic de les dones artistes catalanes (i residents al país) amb l’exposició “Esclats d’un instant 70’s. L’aportació de les artistes al fons d’art del diari Avui“, a càrrec de la comissària Elina Norandi. Una insòlita mostra que, fins al 31 de gener del 2024, es podrà gaudir d’una selecció de 51 obres de les artistes catalanes més rellevants que van donar una obra al fons artístic de l’Avui durant l’any 1975. Una donació molt significativa que, per una banda, va representar una clara adhesió al primer diari en llengua catalana durant els darrers espeternecs del règim franquista, i, per altra banda, una oportunitat per les artistes més joves a ser visibilitzades i inserides en una prometedora col·lecció d’art.
L’aportació de les artistes al fons d’art del diari Avui
Comissària Elina Norandi
Museu d’Art de Girona
Fins al 28 de gener de 2024
A aquesta mostra col·lectiva la seguirà una segona exposició de dones artistes catalanes que tindrà lloc el 2024, també comissariada per l’Elina Norandi i en el mateix museu, però dedicada a la segona crida del diari durant els anys noranta i focalitzada als estudis de gènere. Una segona convocatòria que, sota l’assessorament de la historiadora d’art Pilar Parcerisas es va aconseguir reunir una col·lecció d’art de 604 peces d’art, d’entre les quals, s’ha catalogat la participació de 106 dones artistes, encara pendents d’estudi i regraciar.
Retornant de nou a la primera crida dels anys setanta, leitmotiv d’aquest article, s’ha de fer esment que, en paraules de la Dra. Norandi, la complicada envergadura de seleccionar les artistes de les dues mostres d’art que, més endavant es podran veure reflectides en un catàleg raonat, responen a criteris de rellevància professional, pertinença a les dues donacions, continuïtat artística, i qüestions logístiques.
A grans trets, aquesta cinquantena d’obres instal·lades en la cinquena planta del museu (fins al 28 de gener del 2024), ens ajudaria a traçar una radiografia del nivell de professionalització de les artistes, les tècniques emprades (lacat, esmalt, oli sobre tela, terrissa), la connivència de llenguatges plàstics (figuratius, abstractes, onírics i conceptuals), els neguits i anhels més reiterats en les seves poètiques i, fins i tot, el nivell de compromís polític i de resiliència de les autores, en un context de dictadura i de masclisme institucional.
Durant l’acte inaugural de la mostra, el passat 11 de març del 2023, a banda de les constructives aportacions de la directora del Museu d’Art de Girona; na Carme Cluselles, la directora general del Patrimoni Cultural i de l’ACdPC, na Sònia Hernàndez, i la seua comissària, s’ha d’assenyalar les aportacions significatives de les artistes Rosa Amorós, Maria Rosa Andrés, Madola, així com els familiars de les artistes Susina Amat, Roser Agell, Amàlia Riera i Aurora Gassó, que durant el recorregut de la mostra, amenitzat per la mateixa curadora, hi intervingueren activament cada cop que es passava al davant de les seves obres o bé del seu familiar. D’aquesta manera, les obres exposades en l’anonimat de les parets del museu, tornaven a recobrar vida, és a dir, d’omplir-se de records al voltant de la confecció i l’estil de la peça, l’aprenentatge de les arts, i els difícils anys de la dècada dels setanta. En altres paraules, moltes de les artistes assistents van experimentar amb emoció un simbòlic retrobament amb les seves peces, després de tants anys d’oblit.
Pel que fa a les diferents temàtiques narrades, de forma sintètica, es pot intuir aspectes discursius convencionals relacionats amb la pintura de gènere, a través dels paisatges poètics d’una Núria Llimona (1917-2011) amb l’obra Silenci de diumenge (1975) i el lacat japonès Clar de lluna (1974) de la Maria Rosa Andrés (1950), els diversos retrats pintats o dibuixats de la sort d’una Lola Anglada (1892-1984) amb el Retrat (1920-1960), i les múltiples natures mortes representades pel Gerro blau (1975) de la Madola (1944) o pels Mòduls (1970) de l’Antònia Aguiló (1927-2017). Altrament, s’inclouen altres temes connotativament més desafectes amb el règim i l’art oficial com ara l’activisme contestatari de la il·lustradora Roser Capdevila (1939) amb l’obra Barcelona, 1 de febrer (1975), l’ecofeminisme de la Fina Miralles (1950) amb la instal·lació Relació dels quatre elements amb l’home (1975), el feminisme essencialista de l’Esther Boix (1927-2014) amb la peça La nina russa (1974), i el realisme social de la fotografia titulada La mort de Franco (1975) de la Colita (1940). Al mateix temps, s’ha d’incloure els jocs simbòlics d’una neofiguració més hibridada amb el realisme màgic de la sort d’una Alejandra Vidal (1937-1988) amb el seu dibuix El rei pesta (1973). Tampoc, s’ha d’oblidar les exploracions metafísiques de l’abstracció espacial de la Maria Cirici Pellicer (1911-2001) amb la proposta Les mans (1970-1979).
En el torn dels estils artístics, s’ha d’emfatitzar que a la Catalunya dels anys setanta existeix una connivència pacífica de diferents formes d’entendre l’art del passat i del present (d’ençà), a escala de tècniques tradicionals i tècniques més innovadores que, sense cap mena de prejudici, les artistes van barrejar a l’hora de materialitzar les seves recerques personals en els diferents llenguatges plàstics més notoris de l’època. Des d’aquests paràmetres, s’ha de tenir en compte la coexistència espai temporal d’aquells estils artístics de caràcter més continuistes (figuració tradicional), junt amb altres propostes plàstiques més trencadores i experimentals de la mà de les diferents abstraccions, com per exemple la terrissa Forma amb refractari (1974) de la Rosa Amorós (1945), l’abstracció matèrica Restes insospitats (1960) de Conxita Sisquella (1920-1996) i el quadre de caràcter geomètric anomenat Underground de la Carme Aguadé (1920-2013); la nova figuració de Susina Amat amb Els sentits (1974); les instal·lacions d’art amb la peça tèxtil titulada Penèlope (1968) de la Maria Assumpció Raventós (1930); i, finalment, l’art conceptual català. Aquest darrer estil d’art va ser representat per la ceràmica vidriada de la Carme Coma (1950) amb el seu Autoretrat per l’àlbum familiar (1975), la poesia visual de Chon Hernández Cros amb el Poema de Rafael Alberti (1974), l’obra titulada Tecnologia (1974) d’Eulàlia Grau (1946), o bé l’esmentada instal·lació de Fina Miralles.
Per acabar, cal emfatitzar la importància i emergència d’organitzar exposicions individuals i col·lectives més històriques, protagonitzades per dones artistes del passat i present, amb la intenció de dignificar i recuperar les seues veus artístiques silenciades o ensorrades per un món artístic fal·locràtic, misogin i paternalista que, si més no, han condicionat materials didàctics, tipus d’ensenyaments i la confecció de narratives d’històries d’art esbiaixades. En altres paraules, el patriarcalisme ha deixat fora a les dones artistes de les col·leccions permanents dels museus més rellevants de l’àmbit internacional i català.
