ARCO torna a les xifres de visitants i vendes prepandèmiques i posa al radar de col·leccionistes i professionals dos joves artistes amb fusta de triomfadores Teresa Estapé i Cristina BanBan.
Ningú és profeta a la seva terra, diu el lema, però sembla que el desembarcament de Cristina BanBan a Espanya, a través de la fira d’art contemporani ARCO, que va clausurar diumenge la 42a edició amb més de 95.000 visitants (dels quals 38.000 professionals i més de 450 col·leccionistes convidats), ha estat un èxit rodó. Encara que sembla que a Nova York ja estava triomfant, aquí gairebé ningú coneixia aquesta noia de trenta i pocs anys del Prat de Llobregat, que presentava a la poderosa galeria Perrotin tres grans llenços de voluptuoses dones nues, venuts a 90.000 euros cadascun. No és l’única jove pintora catalana que ha despuntat en una fira que s’ha caracteritzat per una gran presència de pintura de gran qualitat. La barcelonina Marria Pratts de 33 anys, també ha venut els dos grans olis (45.000 i 26.000 euros) que exposava a la galeria Mayoral, mentre que Eva Fàbregas ha aconseguit el Premi de la Comunitat de Madrid per Creixement, una escultura monumental exposada a la galeria Bombon, que passa a formar part de la Col·lecció del Museu Centre d’Art Dos de Maig de Móstoles, dirigit per Manuel Segade, un dels noms que sonen a les travesses per a la direcció del Museu Reina Sofia.
La sorpresa més gran ha arribat de Teresa Estapé amb un projecte que combina art visual i joieria, totalment aliè al soroll visual que caracteritza moltes obres. Forget me not, en venda per 25.000 euros a la barcelonesa Chiquita Room, seleccionada per a la secció comissariada Opening by Allianz, recupera la joieria de dol per explorar el silenciament de la mort i la dificultat per transitar el dol a la societat contemporània. El projecte es plasma en una parure d’atzabeja de Whitby (Anglaterra), considerat el de més qualitat del món, treballat a mà i exposat en una vitrina, que manté la temperatura del cos humà, com a símbol de l’enyorada pèrdua de la seva funció vital. “Aquest projecte és fruit d’una investigació històrica sobre la joieria de dol a Anglaterra, que va viure el seu apogeu gràcies a la reina Victòria, que va popularitzar aquesta pràctica després de la mort del seu marit Alberto” explica l’artista, que compartia espai amb Pedro Torres. Després que Letizia, desviés la comitiva inaugural per preguntar-li sobre l’obra i recordar-li que a Astúries d’on és originària hi ha la millor atzabeja espanyola, Estapé no ha deixat d’aparèixer en reportatges, encara que de moment la peça no s’ha fet venut.
Les catalanes i la cultura catalana, en general, han causat sensació. Enrique Vila-Matas, en la seva versió juvenil, sorprenia els visitants des d’un gegantí fotomuntatge de Dominique Gonzalez-Foerster (a l’estand d’Albarrán Bourdais), que ha empeltat una imatge de l’escriptor, extreta de la pel·lícula Tam Tam d’Adolfo Arrieta, en una antiga farmàcia.
Un cop més la galeria ADN s’ha convertit en la imatge gràfica del primer dia d’ARCO i en l’escenari més gran de selfie de la fira amb l’escultura mortuòria de Picasso, abillat amb la seva característica samarreta de ratlles, realitzada per Ivan Merino, que repeteix l’èxit (i les crítiques) collits amb el Franco embalsamat i conservat en una nevera de refrescos. En canvi, obres de Picasso n’hi havia poques (i com de costum a les catalanes Marc Domènech i Mayoral) potser perquè estan totes viatjant per les múltiples exposicions que el món organitza per al 50è aniversari de la seva mort.
Qui més qui menys tots els galeristes coincidien que ARCO ha tornat als temps prepandèmia i després de resumir a la mínima expressió les instal·lacions sensacionalistes, les ha substituït a les notícies amb les obres de 7 xifres. L’alegria es respirava a tots els estands. Senda pràcticament ho havia venut tot: L’alliberament del mite de l’artista Sandra Vásquez de la Horra a la Col·lecció SOLO i tres campanes en bronze de Zush-Evru a Jorge Pérez, del PAM Museum de Miami, a més d’un sanachrome sobre tela dels anys noranta del mateix artista, que ha estat guardonat amb el 18è Premi ARCO-BEEP d’Art Electrònic passant a formar part de la .NewArt {collection;}, abans coneguda com a Col·lecció BEEP. El Premi Catalina d’Anglade ha recaigut a l’obra d’Ester Partegàs presentada per NoguerasBlanchard, que tornava a exhibir una peça de Wilfredo Prieto que va fer córrer rius de tinta amb el got mig ple d’aigua a 20.000 euros, el mateix preu de Llauna de Coca-Cola i nas de pallasso, que oferien aquest any. La Fundació ARCO ha adquirit, entre altres, una peça de Tadáskía, artista trans brasiler per la qual apostava Joan Prats i una obra de Momu & No és exposada a House of Chappaz, amb seu a València i Barcelona. La Fundació Maria Cristina Masaveu Peterson ha comprat obres d’Ana Barriga i Rafael Macarrón a Mayoral, mentre que la col·lecció DKV Seguros ha adquirit una peça de Mònica Planes a Àngels Barcelona.
També la performance imprevista aquest any ha arribat des de Catalunya de la mà de Josecarlos Florez, artista peruà establert a Barcelona, que ha creat una reconstrucció en realitat virtual del Pavelló 9 durant la pandèmia, quan va ser convertit en un hospital de campanya. Florez, representat per la galeria clandestina d’art contemporani (segons la seva pròpia definició) NOMEVOY, va anar a ARCO sense invitació amb la seva app i les ulleres VR i va començar a oferir al públic l’experiència de tornar a les hores més fosques de la Covid. Tot i que sembla que tots ho han oblidat, la iniciativa va tenir un èxit enorme i ràpidament es va formar una llarga cua de persones que volien experimentar el projecte. Malauradament, els guàrdies de seguretat van intervenir, obligant-lo a interrompre l’acció i amenaçant de segrestar-li les ulleres. “No seria just cap als qui han pagat per participar”, li van dir i així va acabar ARCO 2023.
