Per què no pensar el Sant Sopar des del punt de vista de qui va servir la taula? Per què no canviar els comensals i en lloc d’apòstols convidar-hi santes, reines, científiques i altres dones que hagin marcat la nostra civilització? Des de les deesses primitives a les grans emperadrius, poetes i filòsofes, místiques i pintores, metges i activistes… això és el que ens proposa Judy Chicago a The Dinner Party, l’obra que va donar el tret de sortida a l’art feminista.
Corria l’any 1970 quan Judith Sylvia Cohen, de casada Judy Gerowitz, va decidir canviar-se el cognom. Per a fer-ho es va veure obligada a demanar permís al seu marit, el Sr Gerowitz, si no el procés resultava del tot nul davant la llei. A partir de llavors es diria Judy Chicago, en honor a la seva ciutat natal. Per celebrar aquesta nova vida es va vestir de boxejadora i va fer una famosa acció que tenia com a objectiu desafiar la societat patriarcal. Poc després fundava amb la seva col.laboradora Miriam Schapiro el primer curs feminista a la California State University Fresno (1970) i a la California Institute of the Arts (1971), fent exposicions amb les seves alumnes a la famosa Woman’s House, una antiga mansió de Hollywood que va incentivar l’escena artística femenina, pràcticament inexistent en aquells temps.
Chicago va començar a emprar el cos femení com a metàfora amb l’objectiu de desafiar els estereotips i rols associats a la dona, inserint-se de ple en el moviment conegut com a body politics. Aquest últim, nascut a inicis dels anys setanta als Estats Units, estudiava com els diferents poders de la nostra societat regulen, manipulen i controlen el nostre cos. L’artista veia l’absoluta necessitat de retornar el cos a la dona desvinculant-lo de la mirada masculina -que el feia passiu i marginal- i eliminant els tabús ancestrals com ara la menstruació o la pubertat.
The Dinner Party és el resultat d’aquest objectiu, una obra que realitzà amb més de quatre-cents col.laboradors. L’objectiu era fer un gran banquet cerimonial – a la manera d’un Sant Sopar- i convidar-hi aquelles dones que havien marcat la nostra història, rescatant-les de l’anonimat. Calgueren molts mesos de recerca per a identificar-les: el resultat foren trenta-nou plats a taula per les dones més importants i nou-cents noranta-nou signatures a terra. Més de mil dones protagonitzen doncs la gran instal.lació en forma de triangle (el símbol tradicional de la feminitat), un triangle equilàter com a manifestació de la igualtat. A cada ala hi ha lloc per a tretze convidades, que tenen un plat de ceràmica, un calze, un individual i un tovalló per cadascuna.
Cada ala de la taula està dedicada a un període de la història: des de les primeres deesses primitives de la Mare Terra, passant per faraones i heroïnes gregues, les reines i monges medievals, les poetes, metges i artistes dels segles XVI i XVII, les escriptores, científiques i artistes del romanticisme, les activistes del segle XIX… i així fins arribar al segle XX. A mesura que avancem i anem repassant la història, veiem com els plats van agafant més i més volum per simbolitzar el progressiu alliberament de la dona, que culmina amb Georgia O’Keeffe, considerada per Chicago com la primera artista realment independent i reconeguda.
La iconografia dels plats es basa en la vulva com a central core, és a dir, com a nucli central que defineix el cos de la dona. Davant la fal.locràcia que domina la història de l’art – símbol d’una societat patriarcal segons l’artista-, veiem com la vulva deixa de ser devaluada i marginada per passar a ser l’element clau d’una nova iconografia femenina. Aquest element es metamorfoseja adoptant diferents formes, com ara la cova -símbol de l’úter en les societats matriarcals primitives-, la papallona – que indica la llibertat i resurrecció de la dona en temps moderns-, o la flor. Els colors són vius, les formes mòrbides, i les tècniques emprades per elaborar els individuals celebren l’activitat associada a la dona des de temps immemorials: teixir. L’equip de Chicago va haver de realitzar un estudi important per tal de rescatar les diferents tècniques de brodat, punt de creu, puntes de coixí etc que hi ha hagut durant la història, valorant per fi una disciplina que des de sempre s’havia considerat molt inferior respecte altres arts com la pintura o l’escultura.
Cada dona convidada a taula té uns atributs concrets que la identifiquen: les visions de Hildegarde de Bingen apareixen teixides al seu individual, les flors dels quadres de Georgia O’Keeffe protagonitzen el seu plat, els mosaics bizantins ens recorden a Teodora, el clar-obscur defineix els colors d’Artemisia Gentileschi… de manera que l’espectador va aprenent moltes coses sobre els diferents personatges, en una neta voluntat didàctica per part de Chicago.”Vull ensenyar a una societat totalment ignorant pel que fa a la història de la dona alguna cosa del nostre ric patrimoni”, va dir l’artista en ocasió de la inauguració de la seva obra l’any 1974, actualment al museu de Brooklyn.
Amb els anys, The Dinner Party ha estat objecte de moltes crítiques -bones i dolentes- per part de les mateixes feministes. Això és natural i ho expliquen els canvis de paradigma dins el propi moviment d’alliberament de la dona. Però sigui com sigui, ningú pot negar el valor d’aquesta instal.lació en el seu moment, quan l’escena artística estava protagonitzada per homes, el cos femení restava «segrestat» per la visió masculina, i pràcticament no existien treballs de recerca per rescatar les protagonistes de la nostra pròpia història.
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.