Hi ha molta literatura al voltant del compromís dels artistes amb l’esforç de defensar la República espanyola de la insurgència feixista, la manera en què van posar el seu talent al servei de la causa republicana. L’art compromés, tanmateix, també va ser cosa de dones com Carme Millà, Lola Anglada, Maria Ferrés, Manuela Ballester i moltes altres, artistes que serviren als governs de la República i de la Generalitat de Catalunya per tractar de frenar l’ofensiva feixista. Una exposició al Museu Maricel de Sitges recorre la trajectòria de moltes d’aquestes artistes, de les més cèlebres a les menys conegudes.
Artistes compromeses amb la República
Comissariat: Núria Rius Vernet i Julián Díaz de Otazu
Museu de Maricel
Sitges
Fins al 18 de setembre
Cartells publicitant un festival musical en el Palau de la Música Catalana per ajudar una Euskadi sota les bombes, demanant suport electoral pel front popular o mostrant activitats per la nova dona lliure i empoderada, quaderns escolars, còmics infantils en defensa de la catalanitat que l’ofensiva nacional posava en perill, aquarel·les que reflectien el suport de les Brigades Internacionals i altres aspectes de la Guerra Civil, fotomuntatges per revistes o obra pictòrica que reflectia la societat de l’època i les seues problemàtiques socials. Entre més materials i obra artística signada per dones, peces en moltes ocasions anònimes, però també signades per artistes de trajectòria contrastada que, arribat el moment, van prendre partit pel bàndol republicà.
Mostrar aquest esforç és l’objectiu de la mostra “Artistes compromeses amb la República 1931-1939”, que recull el treball d’un grapat de dones relacionades amb les arts visuals nascudes a Catalunya o que hi van tenir relació durant el període de referència, a través d’estances, visites o participació en determinats esdeveniments. Una exposició que, deliberadament, deixa fora la producció que no té a veure amb el vessant ideològic, posant el focus en tot allò que ens conta històries sobre el que van ser aquells anys convulsos.
El posicionament republicà d’aquestes dones tenia tot el sentit, pels canvis legislatius i mesures per part del govern republicà i la Generalitat de Catalunya que posaven bases cap a la igualtat. Afiliar-se a sindicats i partits, atendre encàrrecs de les autoritats, posar en definitiva el seu talent artístic al servei de la ideologia, era la resposta als poders que remaven en la direcció contrària i que acabaren propiciant l’alçament i l’esclat de la guerra.
Aquelles dones extraordinàries
Un dels forts de la mostra és la visualització d’aquelles artistes i el seu treball i trajectòries, no sempre ben ponderats. Dones com Carme Millà Tersol (Barcelona, 1907 – 1999), persona de filiació anarquista que va desenvolupar diversos càrrecs en el Sindicat Únic de l’Ensenyament i Professions Liberals de CNT-AIT. Seu és el cartell Escola Nova, poble lliure, una tendra defensa de l’ensenyament laic. O el cartell citat adés, senzill però expressiu, Ajudeu Euzkadi!, amb les dones fugint dels bombardejos amb criatures. Millà, exiliada, no va poder tornar a Barcelona fins al 1959.
Lola Anglada Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984), va començar el vessant compromés amb il·lustracions per a la revista Nosaltres Sols!, entre 1931 i 1933, dibuixos que eren una defensa explícita de la catalanitat, simbolitzada per una jove vestida a la manera tradicional. Afiliada a la UGT, el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, li encarrega donar vida al personatge El Més Petit de Tots, un altre símbol de la Catalunya oprimida. Amb tot, l’obra potser de més interés artístic la componen les aquarel·les amb personatges de la guerra, dels milicians i milicianes als brigadistes o, fins i tot, les figures representatives de l’altre bàndol, com falangistes, requetés o soldats italians. El seu va ser un exili interior, a Tiana, després de viure amagada a Barcelona. La seua carrera artística va quedar lògicament marcada per aquella militància inequívoca. “Mai com en el temps de la República m’he sentit viure a casa nostra”, va dir l’artista.
Més subtil va ser el compromís de Maria Ferrés Puig, Maria Freser de nom artístic (Vilassar de Mar, 1874 – Valls, 1964), autora d’un interessant seguit de dibuixos de petit format que són una mena de fresc de la guerra i la postguerra, des dels soldats de diferents filiacions fins a les cues de racionament a l’estraperlo. La seua presa de partit, explicitada en la sèrie Els altres, es pot veure també en la mirada de la gent que ha de fugir cap a l’exili, o la manera ben diferent de reflectir milicians o la temuda guàrdia mora.
Per la seua banda, Remedios Varo Uranga (Anglès, Girona, 1908 – Ciutat de Mèxic, 1963), va ser una artista formada a Madrid i que, després d’una estada a París, s’estableix a la Barcelona republicana del 1932, per dedicar-se al dibuix publicitari. El 1936 retorna a París i, amb l’entrada dels nazis, el 1940, enceta un llarg periple d’exili a Mèxic. Mai no va tornar. En la seua obra, va exercir una denúncia potent de la violència contra les dones en l’exèrcit.
S’ha dit adés que la mostra obri el ventall a unes altres artistes no catalanes que van desenvolupar part de la seua tasca a Catalunya. És el cas de Francisca Bartolozzi Sánchez (Madrid, 1908 – Pamplona 2004). Persona activa en el procés d’alfabetització, va ser també una il·lustradora molt combativa en diferents publicacions dirigides al públic infantil, com ara el personatge del nen Canito i la gata Peladilla, un altre símbol de la lluita contra la tirania a la qual, de manera idealitzada, acaba derrotant. Bartolozzi també va fer dibuixos aquarel·lats sobre la vida quotidiana durant la guerra. L’abril del 1938 va exposar al Casal de la Cultura de la plaça de Catalunya sis gravats a l’aiguafort de la sèrie Malsons infantils. El seu també va ser un exili interior, en aquest cas a Pamplona.
Juana Francisca Rubio García, Paquita Rubio de nom artístic (Madrid, 1911-2008), va ser una altra artista forana, cartellista en el seu cas, que va realitzar part de la seua tasca compromesa a Catalunya, al taller de propaganda de la Secció d’Arts Plàstiques de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Gairebé tots els seus cartells fan referència a organitzacions femenines juvenils, un model de dona enfortida (o empoderada, si voleu), per l’esport. Després de passar per València i Barcelona, seguint el curs de la guerra, es va exiliar a Mèxic amb el seu marit, el cartellista José Bardasano. No tornà fins al 1961.
Una altra artista ressaltada en la mostra és Maruja Mallo (Vivero, Lugo, 1902 – Madrid, 1995), autora d’una sèrie impactant Cloacas y campanarios, sobre l’Espanya més negra, d’abans de la guerra. Un treball la dimensió del qual la va portar a exposar a Barcelona o col·laborar amb La Vanguardia.
Manuela Ballester i Elisa Piqueras
Moltes de les trajectòries esmentades van estar lligades i connectades, però no tant com la de les artistes vinculades al País Valencià Manuela Ballester (València, 1908 – Berlín, 1994) i Elisa Piqueras (Albacete, 1912 – València, 1974). En el cas de Ballester, aquesta exposició és una baula més en el procés de restitució dels darrers anys de l’artista enfosquida per la llarga ombra de qui va ser la seua parella, el també cartellista Josep Renau. Persona radicalment compromesa, el 1936 pinta un cartell icònic, ¡Votad al Frente Popular!, una exhortació a parar a la dreta que, perdudes les eleccions, va impulsar l’alçament militar.
Representant de les avantguardes de l’època, tot i que bandejava l’abstracció en benefici del missatge nítid i directe del realisme social, marxa de València juntament amb Renau el 1937. En aquesta ciutat, treballa de dibuixant de la Secció de Premsa i Propaganda del Comissariat General de l’Exèrcit de Terra. La resta de la història, és coneguda: amb la victòria nacional, marxa a Mèxic, a l’exili. I més tard, seguint Renau, s’estableix a Berlín. Tot i alguns viatges a València, mai no va tornar del tot.
Menys coneguda és la història de Piqueras, però és una pintora i escultora que va formar part de la fructífera escena artística valenciana dels anys trenta, amb Ballester i els germans Renau Berenguer. De fet, Piqueras, casada amb Juan Renau, va ser cunyada de Josep i Manuela Ballester. En el vessant artístic i polític, va ser afiliada de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i va col·laborar el 1937 en el cèlebre Congrés en Defensa de la Cultura. Quan es trasllada a Barcelona, el 1938, exerceix de professora de dibuix a l’Institut Obrer, en el qual va deixar empremta per la seua destresa tècnica. La seua obra compromesa es pot rastrejar en revistes com Verdad, dirigida per Max Aub i Renau, o Pasionaria, que dirigia Manuela Ballester. L’exposició recull per exemple una il·lustració de gran expressivitat que acompanya “La canción de la madre proletària”. Elisa Piqueras va poder tornar a València, després d’un exili complicat, el 1957.
Els comissaris de la mostra reconeixen que cal investigar molt encara, però també posen en valor el treball d’artistes menys conegudes com Mariona Lluch, Anna Aguilera, Montserrat Barta o Alma Tàpia, de les quals arrepleguen mostres del seu treball artístic i compromés. Testimoni d’una època i d’una lluita aferrissada per preservar els avenços per a les dones que significava la República.
