Al Centre KBr de Barcelona es pot veure actualment una gran exposició dedicada a la fotògrafa brasilera Claudia Andujar, nascuda a Suïssa el 1931. Es tracta, com repeteixen tots els mitjans, d’una artista compromesa que durant més de cinc dècades s’ha dedicat a fotografiar i protegir els ianomami, un dels grups indígenes amenaçats pel creixement salvatge de l’economia extractiva i per l’explotació incontrolada dels recursos amazònics. Una fotògrafa i artista que, per tot això, ha estat reconeguda, admirada i valorada internacionalment.
Claudia Andujar
Centre KBr, Fundació MAPFRE
Avinguda Litoral, 30
Barcelona
Fins al 23 de maig de 2021
Però l’exposició, malgrat centrar-se en aquesta temàtica principal, també té l’encert de mostrar treballs anteriors que ja evidencien una tendència i una especial sensibilitat vers les qüestions humanes i els problemes socials. Són els treballs que es poden veure al començament del recorregut.
El pare i la família paterna de Claudia Andujar van ser exterminats en els camps de concentració del nazis. Després de viure a Suïssa i als Estats Units, ella es va instal·lar a São Paulo, al Brasil, el 1955. La fotografia va ser un vehicle d’integració, la seva manera d’apropar-se a la cultura i als costums del nou país.
Els inicis de la seva carrera transcorren entre el fotoperiodisme i l’art amb sèries com les de les “Famílies brasileres”, que són el producte de l’experiència de conviure amb quatre famílies de diferents regions i d’estrats socials molt diversos. També va retratar grups socialment discriminats o marginats com ara els de la prostitució, la bogeria, la drogoaddicció, l’exclusió social, etc, per a la revista Realidade. En ocasions se servia de colors, filtres i experimentacions diverses tot cercant imatges més personals i creatives.
Entre els treballs d’aquesta època destaquen, per exemple, les fotografies de la sèrie Rua Direita (c. 1970) on, agenollada a terra, fotografiava els transeünts que passaven per aquest cèntric carrer comercial de São Paulo tot captant les seves expressions i reaccions des un angle en contrapicat; un pla subjectiu que situa l’espectador en el punt de vista del que jau estirat o assegut al carrer.
El 1970, una mica cansada del ritme de la feina periodística quotidiana, Andujar es va anar allunyant de l’interès pel fotoperiodisme i això la va dur a descobrir els ianomami, un poble indígena, aleshores aïllat i poc conegut, del nord de l’Amazònia, prop de la frontera amb Venezuela. Aquesta descoberta va transformar la seva vida i, des d’aleshores, decideix posar les seves imatges i els seus esforços al servei i a la defensa dels drets culturals, socials i territorials d’aquesta comunitat.
Les sales on s’exposen les obres relacionades amb els ianomami s’han convertit en un bosc de fotografies que ocupen les parets però que també es troben suspeses i distribuïdes per tot l’espai; els espectadors ens veiem obligats a transitar entre elles, a intentar evitar-les per no xocar-hi. Aquesta disposició ens obliga a travessar i circular entre les imatges com qui circula entre els mateixos ianomami, fa que ens endinsem en els seus espais i en els seus poblats, que ens introduïm a la selva, que ens submergim en el seu món, que participem dels seus rituals, de les seves cerimònies i de totes les activitats de la seva vida quotidiana.
Moltes de les fotografies són en blanc i negre i se centren en la recerca dels individus que es mouen entre la llum, la penombra i la foscor, ja sigui de dia o de nit. Això la va obligar a cercar i estudiar noves tècniques i maneres diferents de fotografiar amb molt poca llum.
En altres ocasions apareixen els colors; els blaus ̶ generalment relacionats amb l’aigua ̶ o els grocs, taronges i vermellosos que tan aviat poden estar relacionats amb el foc com poden respondre a altres criteris tècnics, estètics o expressius.
Hi podem veure com la llum es filtra a través de les teulades de les grans yano, les cases-cabana comunitàries on viuen molts grups familiars. És impressionant veure fotografiats aquests feixos lluminosos que travessen l’espai i que contrasten amb la resta de la imatge que roman a la penombra.
El 1977 el Govern brasiler va expulsar Andujar del territori per haver denunciat les atrocitats perpetrades per la dictadura militar contra les poblacions indígenes. Però a partir del 1978 hi va tornar per assumir la coordinació de l’ONG Comissió per a la Creació del Parc Ianomami (CCPY). Des d’aleshores, algunes de les seves sèries de fotografies van tenir també una funció pràctica com quan el 1983 va viatjar per tot el territori indígena per a dur terme retrats identificadors que tinguessin una utilitat de cara a les qüestions sanitàries i assistencials.
En un moment determinat, Andujar va convèncer els mateixos ianomami perquè dibuixessin amb retoladors sobre paper i representessin la seva visió del món a través del dibuix. En un principi hi van participar tots els que volien fer-ho amb un tema lliure; la majoria reproduïen la seva pintura corporal. Als que havien fet uns dibuixos més interessants els va demanar que dibuixessin escenes de la vida quotidiana i, encara a un altre grup més reduït, els va animar a que dibuixessin personatges que consideressin importants pel motiu que fos.
Una selecció d’aquests dibuixos tan interessants es poden veure ara en una raconada d’una de les sales d’exposició. Veient-los resulta evident que els ianomamis tenen una gran imaginació, que generalment barregen personatges del passat i del present, que tenen una percepció visual de l’espai perimetral molt particular i que representen tan el món visible com el no visible.
En una altra sala a part podem veure també la instal·lació Genocidio do Yanomami: morte do Brasil, que va ser exhibida per primera vegada el 1989; un muntatge audiovisual realitzat amb una gran quantitat de fotografies dels arxius d’Andujar.
El comissari d’aquesta exposició, Thyago Nogueira, és coordinador de l’àrea de Fotografia Contemporània de l’Instituto Moreira Salles, del Brasil. La mostra ha estat concebuda com un homenatge a l’artista que ara té noranta anys.
Com indica Nogueira, aquesta és una exposició que ha adquirit “un sentit d’urgència amb la marea reaccionària que ha avançat pel Brasil i pel món en els últims anys i que ha fet ressorgir part de la violència brutal i la discriminació mesquina contra els pobles indígenes i les minories”.
En definitiva, es tracta d’un homenatge a una artista que, per damunt de tot, considera que «fotografiar és el procés de descobrir l’altre i, a través de l’altre, descobrir-se un mateix».
