La Galeria Marc Domènech revisa la importància de la fusta durant tota la carrera de l’artista, entre el 1954 i el 1992. És la primera vegada que es dedica una exposició a analitzar la seva producció amb aquest material i a recuperar-ne el seu llarg, fructífer i rellevant vincle. Amb aquesta finalitat, la mostra presenta un recorregut antològic format per més d’una trentena de peces, moltes d’elles inèdites, realitzades en el transcurs de més de quatre dècades d’investigació plàstica.
Moisès Villèlia. Fustes. 1954-1992
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barcelona
Fins al 29 de gener de 2021
Al llarg del segle XX, un seguit de canvis fonamentals, basats en la llibertat ja sigui formal, material o conceptual, van renovar l’escultura. L’artista contemporani ha estat l’artífex del desenvolupament del concepte d’espai actiu i obert; un espai virtual que facilita el desplegament de les formes, ocupant aquest espai en la dinàmica visual. L’apropiacionisme de tota mena de materials va suposar, també, una revelació per a molts artistes que van emprar materials fins aleshores no considerats artístics, de la mateixa manera que la dualitat natura-cultura ha estat present en la majoria d’ells.
Ángel Ferrant, Leandre Cristòfol i Moisès Villèlia -procedents de la investigació del surrealisme- constitueixen a Catalunya una línia precursora de l’art pobre i minimal. Aquests tres capdavanters van buscar una dimensió contemporània i renovada del concepte espai-temps, forma-ritme, tot partint de la conquesta de l’espai buit iniciada per Juli González, per l’organicisme de Henry Moore i que segueix amb l’escultura de vestigi de Giacometti.
En el panorama de l’escultura catalana, Moisès Villèlia (Barcelona, 1928-1994) ocupa un dels llocs més preeminents gràcies al seu llenguatge original i innovador. Amb materials tan humils i fràgils com ara fustes, canyes de bambú, filferros, escuradents, suro o cordills, va desenvolupar una obra plàstica inclassificable, marcada per una radical llibertat creativa. El seu concepte escultòric parteix del sentit constructiu de les avantguardes catalanes de la postguerra pel que fa a l’alliberament del modelatge, la massa estàtica i la matèria pesant i s’orienta a partir de la interpretació de la natura amb un esperit orientalitzant amb reminiscències primitives i ancestrals. Talles, bambús i teranyines són els tres grans grups escultòrics que va conrear l’autor. Tal com va dir Alexandre Cirici: “L’artista domina una espècie de prestidigitació de materials, formes i procediments”.
Fill de l’escultor i tallista Julià Villèlia, a qui el 1942 van nomenar director d’una fàbrica de mobles a Mataró, fou en aquella fàbrica on Moisès es converteix en aprenent de tallista. El 1945 va començar a treballar la talla al costat del seu pare que havia deixat la fàbrica de mobles per obrir un taller d’ebenisteria. A partir d’aquesta època es va interessar per la poesia i va fer les primeres talles figuratives en fusta, amb perfils expressivament allargats i dinàmics. El 1949 exposa la seva primera talla al Museu Municipal de Mataró i col·labora amb el seu pare en la realització del presbiteri de la basílica de Santa Maria de Mataró i el 1953, igualment, realitzen la talla de la capella de Santa Anna. És a partir d’aquest moment que es dedicaria plenament a l’escultura i entraria en contacte amb els cercles artístics d’aleshores.
Fou el 1954 quan Villèlia es va donar a conèixer en els cercles avantguardistes i molt especialment arran de l’exposició al Museu Municipal de Mataró. És en aquests moments quan abandona la figuració per desenvolupar un llenguatge abstracte, buscant en la depuració formal i en el sentit orgànic les bases del seu treball. Joan Brossa va visitar aquesta exposició i es va establir una gran amistat entre tots dos. A través de Brossa coneixeria al grup Dau al Set i a Joan Prats i el 1956 es va unir al grup «Art Actual», amb Lerín, Rabasseda, Lladó i Rué entre d’altres, que van propiciar una exposició de Dau al Set a Mataró, presentada pel Club 49. A partir d’aquí la seva carrera artística comença a projectar-se i participà en els Salons d’Octubre de 1956 i 1957. El 1959 es va casar amb la pintora Magda Bolumar i es van instal·lar a Cabrils, iniciant la seva col·laboració en treballs d’arquitectura i jardineria, d’inspiració oriental, i va començar la seva experimentació amb materials com ara el formigó, la forja o el fibrociment.
L’artista atorga configuracions elàstiques a les fustes fins que descobreix la canya de bambú, la ductilitat de la qual li permetia sotmetre aquest material a unes inusuals tensions i construir insòlits i eteris assemblatges en els quals cadascuna de les parts en equilibri, tensió o contrapès, componen buits habitables i articulen inesperades formes. “Villèlia ha trobat en la canya la llei de la seva transfiguració”, va dir Àngel Ferrant en relació amb la nua presència d’unes línies de força que generen un estret diàleg amb l’espai buit com a escenari d’uns actors que dansen en contínua metamorfosi.
La desmaterialització que emprèn Villèlia està en relació directa amb una coherent manera de viure i d’entendre el món: s’allunya de l’artificiositat i de la cultura urbana per aprofundir en tot allò primigeni, esotèric i en la filosofia del Zen que li arribà de la mà de Michel Tapié. Investiga i desenvolupa l’escultura orgànica, aquella que segueix el fil de les formes naturals i de les seves morfologies internes, seguint la tradició escultòrica que treballa el buit, la levitat, l’eteri i la ingravidesa. A París -on visqué dos anys -va estudiar l’art polinesi –particularment el de Papua Nova Guinea-, s’endinsà en el llegat del dadaisme i admirà Calder, Giacometti, Moore, Gabo i els constructivistes russos. Durant els anys que passà a l’Equador (1969-1972), s’enriquí també d’altres influencies artístiques i populars sud-americanes, però fou fonamentalment el seu contacte amb el món prehispànic el que l’identificà amb una visió ancestral de l’art escultòric. Allà és on descobreix la guaudua bambuesa, una canya molt potent que li permetia treballar peces de gran format. Quan recórrer al color empra tocs de vermell, groc o negre, molt utilitzats per l’art primitiu.
A mitjans dels anys setanta torna a Catalunya i s’instal·la a la població pirinenca de Molló. Reprèn aleshores els contactes amb Brossa, Tàpies, Joaquim Gomis, Cirici Pellicer i amb membres de Dau al Set i porta a terme una certa configuració surrealitzant emprant fusta de saüc que abunda en aquell indret. L’obra de Villèlia troba aviat el seu propi llenguatge, emprant bàsicament la canya de bambú juntament amb altres materials fràgils, austers i quasi de rebuig, per crear peces singulars que suggereixen arcs de ballesta, fletxes, llances, eines per treballar la terra i fins i tot teranyines.
La selecció de les escultures que presenta la Galeria Marc Domènech, realitzades entre el 1954 i el 1992, permet fer un recorregut per la seva trajectòria i endinsar-nos en el seu univers poètic que potencia l’expressivitat de la fusta i l’equilibri dels contraris (ple-buit, esperit-matèria, presència-absència, primitivisme-modernitat). Donat que gran part de la seva producció escultòrica es va centrar en la canya de bambú i que la crítica ha elogiat sempre aquesta especialitat, bona part de les seves escultures en fusta no han rebut l’atenció necessària.
Tal com escriu Àlex Mitrani en el text del catàleg, la fusta “és per a ell un punt de referència no marginal. Com els anells de creixement d’un tronc, la fusta es troba al centre del seu treball, és un nucli a partir del qual orienta les aventures en altres territoris. Per això va reapareixent en diverses ocasions per desenvolupar idees i exercicis nous”. Cal destacar l’obra Muntatges (1963), una escultura realitzada amb “peces de fusta tallades de manera que permeten l’encaix i la superposició, que siguin susceptibles d’una variació infinita per la qual sigui indispensable la unitat temps, així com una disposició lúdica per part de l’espectador”, tal com la va descriure M. Lluïsa Borràs. Aquest aspecte lúdic és també un element primordial en l’obra de Villèlia dels anys 60 i 70, fins al punt de realitzar diverses construccions desmuntables que trenquen la frontera entre art i joc, així com entre disseny i escultura. Les obres en fusta realitzades durant els anys 80 i 90, tot i recuperar en algunes ocasions el biomorfisme propi de la seva primera etapa, estan elaborades en composicions constructives de ressò arquitectònic, moltes d’elles policromades, i que en molts casos van ser creades com a maquetes i projectes per a monuments públics que mai van materialitzar-se.
El domini de les articulacions, talls, perforacions, unions, tensió, doblegament i torsió, infon a les seves obres una dimensió d’espai, forma i ritme que crea no pas escultures, sinó espais escultòrics.
