En una cèlebre i preciosa fotografia de Robert Capa del 1948 es pot veure un juganer Picasso a la platja amb una ombrel·la protegint del sol Françoise Gilot. La jove pintora, amb un barret de palla, porta un vistós collaret d’aparença ètnica. La peça la va fer Picasso amb ossets, pedretes i una pedra més gran pintada amb una figura que representa un mussol. Era un regal de l’artista a la seva dona del moment. No era un objecte luxós, si tenim en compte els seus materials, però estava elaborat per les mans i la imaginació d’un geni.
Picasso i les joies d’artista
Comissariat: Emmanuel Guigon i Manon Lecaplain
Museu Picasso de Barcelona
Fins al 26 de setembre de 2021
El collaret, una de les nombroses joies que l’artista va dissenyar per a persones del seu cercle més íntim, és una de les peces que formen part de l’exposició que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona sobre les joies de Picasso. Encara que sembli mentida en el marc dels estudis picassians, és el primer cop que es tracta aquesta faceta del pintor, potser perquè forma part de la part de la seva vida més íntima i reclosa. És un gran encert del museu barceloní haver impulsat la primera investigació completa sobre el tema, amb un catàleg que, a més de recollir les obres exposades, fa inventari per primer cop de les 150 joies de Picasso localitzades avui en dia.
Però que els pintors o escultors facin joies no és estrany. Molts artistes, com és el cas de Salvador Dalí, han dissenyat i produït joies per a edicions comercials, com a joc o com a una reproducció a petita escala de les obres de les seves obres. En el cas de Picasso, sobretot, quan fa una joia és per donar-la a algú pròxim. És un acte d’amor (o de seducció, en alguns casos, esperant alguna cosa a canvi… ), però també un joc artesanal, una provatura, un exercici artístic a petita escala. En una fotografia d’Edward Quinn, del 1955, presa durant una corrida de toros a Valauri, es poden veure Picasso i Jean Cocteau, amb tres dels fills del pintor, Paloma, Maya i Claude. Tant els dos petits com la jove Maya porten sengles collarets amb penjolls amb rostres clarament picassians. Està clar que aquell era el regalet que el pintor va voler que els seus fills lluïssin en un acte públic, en el qual molts estarien pendents d’ells. Mostrarien una petita obra seva penjada al coll.
Sembla ser que el Picasso joier neix a mitjans dels anys 30, arran de la seva relació amb la fotògrafa Dora Maar. Elegant i sofisticada, Maar apareix sovint enjoiada en fotografies i en els retrats que ell li fa. Picasso li acostumava a comprar joies ,però arriba un moment que ell mateix acaba personalitzant peces o muntant-les del tot. Una de les primeres va ser un braçalet d’ivori en què Picasso va fer gravar un dibuix de Dora com a faunessa i un minotaure, un dels personatges que en aquella època poblaven sobretot els gravats de l’artista com la Suite Vollard. Més tard, Picasso remena i busca en mercats de segona mà muntures i esmalts que li serveixin per personalitzar les peces, en alguns casos realitzant autèntiques miniatures pintades o gravades amb el rostre de Dora. Va ser Maar la que primer va fotografiar penjolls, ossos i còdols pintats i gravats per Picasso el 1937. Més tard, als anys 40 i 50, Brassaï també va documentar algunes d’aquestes petites peces, escultures en miniatura per a un llibre, per ordre del mateix Picasso que ja era conscient de la importància d’aquestes obres.
En els anys 50, Picasso s’hi posa de valent, en el tema de les joies. Arriba fins i tot a crear joies en or i plata en col·laboració amb el seu dentista de Valauri, Roger Chatagner, amb la tècnica de la cera perduda. També elabora una edició de diversos penjolls de terracota al Taller Madoura amb motius típics picassians (faunes, toros, cavalls…), però també fa peces úniques per a família i amics, com un medalló que va regalar a la filla del seu gran amic Paul Eluard, Cécile. Una de les peces d’aquest moment és un medalló que mostra un home nu amb el penis erecte, que l’artista va modelar sobresortint de la peça. Hilarant. També són molt curiosos els setze medallons d’argila que l’artista va concebre plegats per anar dins d’una panera de vímet com a regal de Pasqua i una sèrie de petites escultures penjoll d’argila blanca cuita. També s’inclouen alguns exemplars d’edicions de penjolls d’or i plata, que són reproduccions en miniatura d’altres obres seves, algunes de les quals són pòstumes.
L’exposició té una segona part que il·lustra com les joies han estat un mitjà d’expressió més per a molts altres artistes dels segles XX i XXI. En aquest apartat s’exposen autèntiques joies en les dues accepcions de la paraula amb exemples ben significatius i diversos de peces de joieria d’artista. Una d’elles està relacionat indirectament amb Picasso: un cilindre de metall recobert de pell que Meret Oppenheim havia dissenyat per a Elsa Schiaparelli. L’artista portava aquesta polsera un dia al Café de Flore de París i Picasso, que era allà amb Dora Maar, li va suggerir que tot es podia recobrir de la mateixa manera, fins i tot “aquest plat i aquesta tassa”. I d’aquesta manera, Oppenheim va realitzar l’obra Esmorzar amb pell, un dels objectes surrealistes més famosos, que el MoMA li va comprar el 1936.
En certa manera, aquestes joies d’artista són rèpliques dels universos particulars de cada creador a petita escala. Hi ha les aranyes de Louise Bourgeois, els talls de Lucio Fontana (aquí en un anell), els caps de Jean Dubuffet, els llavis d’Els amants de Man Ray transformats en fermalls i la Pantalla de llum, del mateix artista, convertida en arracades, i les escultures de colors de Niki de Saint Phalle. Dalí incorpora el seu anagrama Avida Dollars en un penjoll i Cildo Mereiles proposa una broma macabra: introdueix pólvora i una lent dins d’un anell, cosa que el converteix en potencialment explosiu si s’exposés al sol massa estona.
A aquesta proposta expositiva del Museu Picasso, s’hi ha afegit el seu veí Museu Etnològic i de Cultures del Món, que mostra una trentena de joies de la cultura baule d’Àfrica occidental i de joies afganes de la cultura kafir, que posen de manifest la intensa relació estètica entre aquest tipus de peces i l’art d’avantguarda. Són peces, procedents de la Col·lecció Folch, que habitualment estan emmagatzemades.
Comissariada pel director del museu Emmanuel Guigon i Manon Lecaplain, l’exposició del Museu Picasso, que estava prevista per al 2020 i que malauradament ha quedat reduïda des de la idea inicial pels obstacles de la pandèmia, està muntada com si entréssim en una joieria exquisida, en un disseny expositiu en què es nota la mà de Pedro Azara. La mostra no només ofereix un evident gaudi estètic davant unes peces fetes per ser simplement boniques i estar en contacte amb el cos de gent estimada per Picasso, sinó que dona claus sobre el procés de treball del pintor a partir d’unes obres que ell no va fer per ser museïtzades. Cada joia és, de fet, un petit laboratori picassià. Imprescindible.
