Arts visuals / Exposicions

L’escola d’Olot. Dubtes i contradiccions

El propòsit de l’exposició
L’any 1974 es va publicar el llibre Olot, en les arts i en les lletres, de l’escriptor i historiador olotí Ramon Grabolosa,   on fa referència a la figura del seu paisà el pintor Joaquim Vayreda, ja que “es clara la seva simpatia pel nou estat de cosses, aspecte de la seva personalitat política que no ha estat mai aprofundit: ens referim al seu esperit liberal que no perd pas la patriarcalia (…) Una prova de la seva actitud a favor del règim instaurat pels militars és que a Olot acceptarà el càrrec de regidor del municipi”. Doncs bé, potser aquesta introducció pot servir per entendre millor el propòsit de l’exposició Escola d’Olot. Una “Fake News” amb 150 anys d’història, que es celebra a Espais Volart de la Fundació Vila Casas, sent el seu comissari l’ historiador de l’art Xavier Palomo, que pretén normalitzar l’aportació de l’Escola d’Olot al món de l’art català i col·locar-lo al lloc que li correspon.

L’Escola d’Olot, una “Fake news” amb 150 anys d’història
Comissari: Xavier Palomo
Fundació Vila Casas
Espais Volart.
Àusias March, 22. Barcelona
Fins al 25 de juliol de 2021

Per això, l’exposició vol restablir la contribució de l’Escola d’Olot com a “eix i motor de la modernitat artística del nostre país, des de la realitat documentada”. De fet, no sé sí realment s’arriba a aconseguir l’objectiu de desmitificar-la, ja que crec que els seus membres no pretenien mostrar una societat burgesa que “va trobar la seva font d’inspiració en un estil i temàtiques locals”, com argumenta Palomo, sinó que simplement volien pintar el què els hi agradava, sense més pretensions. En la mateixa època i en altres llocs també es produïa aquesta situació, sobretot a França, només cal recordar l’adveniment de l’Escola de Barbizon a mitjans del segle XIX, que es va interessar pel realisme pictòric en contraposició al romanticisme imperant a Paris, sobretot des d’una visió naturalista, on el món rural era el principal protagonista. Es tractava de trencar amb l’academicisme representant la societat des d’una altra perspectiva, més propera a la realitat del moment. L’Escola d’Olot es va inspirar en aquest moviment.

Escola d’Olot. Una “Fake News amb 150 anys d’història”

L’exposició es desenvolupa en diferents àmbits: L’Escola d’Olot; L’Escola d’Olot?; Francesc Vayreda; El final i el principi de tot plegat; Raymond Vayreda; Camí endavant sense retorn; Guerra i dictadura. Desfer el camí fet; No tot fou travessia del desert  i Una  mort Natural. A més, cal destacar que s’exhibeixen diverses peces inèdites d’autors com Manolo Hugué, E.C. Ricart, Joaquim Claret, Joan Rebull i Martí Casadevall.

L’exposició està coproduïda amb el Museu de la Garrotxa. De les obres que s’exhibeixen n’hi ha unes 40 que formen part de la col·lecció de la pròpia Fundació Vila Casas. També s’exposen peces d’artistes que no pertanyien a l’Escola d’Olot, com Pau Gargallo i E.C. Ricart, entre altres, així com autors de la segona part del segle XX com Leonci Quera, Sebastià Congost i Marià Oliveras.

És cert que la idea inicial de l’Escola d’Olot era la de mostrar el paisatge i la vida rural, però segons el comissari també hi havia al “darrere uns  interessos polítics i socials de transmetre un ordre de país”. Per tant, a  mida que anem comentant les obres que s’exposen, podrem descobrir la tesi del comissari respecte a la “patina nyonya i edulcorada” dels seus autors, sobretot a l’hora de mostrar els pagesos aparentment satisfets de la seva tasca al camp. I què si ho traslladéssim a una època més recent, o sigui durant el postfranquisme, s’alinearia a una “imatge idíl·lica de la vida rural”.

El  primer apartat es titula L’Escola d’Olot, on veiem el què representa l’Escola dins del terreny  pictòric a partir del paisatgisme rural que l’ha fet tant reconeguda al nostre país. El comissari es refereix a  l’Escola d’Olot  com a “mal denomina escola”, on els seus màxims representants són els germans Vayreda, o sigui Joaquim i Marian, i Josep Berga i Boix, també conegut com l’Avi Berga.

Joaquim Vayreda. Recança. Primera versió. s/d

En aquest apartat es  mostren obres de Josep Berga, alumne de Narcís Pascual i director de l’Escola de Dibuix d’Olot. Concretament s’exposa un autoretrat de 1889, a més d’alguns paisatges  com  Tornant a casa (s/d) i Ramat (s/d). De Joaquim Vayreda hi ha una sèrie d’olis, la majoria pertanyents a la col·lecció Vayreda Casadevall., entre els que destaquen  Recança. Primera versió (s/d), La creu del terme (1883) i Nena (1880). Del seu germà Marian s’exhibeixen Un combregar a muntanya. El viàtic (1887), Capvespre (1898) i Retrat de Joaquim Vayreda (1889). També hi és present una obra atribuïda a tots dos, Les bugaderes (1883), actualment exposada al Museu de la Garrotxa. Totes aquestes obres són d’una gran qualitat tècnica, on es pot percebre el paisatge de la Garrotxa a través de les seves muntanyes, rius, boscos, camins, així com diverses escenes costumistes. Totes les pintures transmeten tranquil·litat, assossec i calma, o el que és el mateix, escenes bucòliques. El comissari comenta que moltes d’aquestes obres no van ser realitzades a “plein air”, sinó que van ser creades a partir de les fotografies que els mateixos autors van fer i que després al seu estudi reinterpreten, ja que són “fragments de paisatges superposats que esdevenien paisatges mai viscuts però sí somiats”. De totes maneres, en diferents èpoques hem vist que molts artistes pinten paisatges que no són reals, sinó que els modifiquen segons les seves prioritats. Altres artistes fan esbossos al natural i posteriorment desenvolupen l’obra final al seu taller. Per tant, no trobo estrany que autors com els germans Vayreda o el mateix Pep Berga ho fessin d’aquesta manera.

El següent àmbit és L’Escola d’Olot?, on Xavier Palomo posa en dubte si les obres que s’exposen pertanyen realment a ella. Ell mateix argüeix que l’Escola no ha existit mai: “És una petita col·lecció de tòpics i de prejudicis que estrafan la personalitat artística d’algunes obres remarcables, i que  dificulten la lleial comprensió”. En aquest apartat veiem obres de Josep Berga com Voltants d’Olot (1886) i Marina (s/d), i de Joaquim Vayreda Jardins de Montpeller (1873). També val la pena mencionar un daguerreotip sobre cartró, d’autor desconegut, titulat Retrat de dues noies de cos sencer (1883), que ben bé podria convertir-se després en un oli.

El  tercer apartat fa referència a Francesc Vayreda, fill  de Joaquim Vayreda, on apareixen una sèrie d’obres relacionades amb ell com per exemple  una escultura de l’olotí Josep Clarà, Retrat de noia (1925) i del també noucentista Francesc Domingo, l’oli Retrat de Pepito Domingo (1927). De Iu Pascual, deixeble de Joan Llimona, de qui també s’exposa una peça, s’exhibeixen els olis Paisatge olotí (1927) i Vent de Ponent. Sant Esteve d’en Bas (1941), que segueixen la mateixa línia paisatgística de l’Escola d’Olot, però varies dècades més tard. De Francesc Vayreda hi ha dos paisatges, de 1924 i de 1926, respectivament, així com un autoretrat de 1928.

Melcior Domenge. Nena. 1890.

Seguint amb la nissaga dels Vayreda hi ha un altre espai dedicat a Raimond Vayreda, germà de Francesc, del que Palomo senyala que es tracta d’un personatge essencial de la vida cultural olotina, sobretot ”per la seva tasca com a pedagog i agitador cultural”. Ell, juntament amb Iu Pascual i l’Escola Superior del Paisatge, esdevindrà baula fonamental de la creació d’una nova concepció d’entendre el paisatge”. En aquest apartat es mostren peces de Melcior Domenge, com Sense títol (Pics nevats) (s/d) i Jordi Farjas, Plaça d’Olot (s/d), ambdues formen part del fons de la Fundació Vila Casas. Tanmateix, són interessants les escultures de Jaume Martrús, Jove (1925), Joan Rebull, Nena (s/d) i Pau Gargallo, Dormeuse (1924). De Iu Pascual hi ha dos paisatges excel·lents, sobretot Puigsacalm. Raval de Sant Esteve d’en Bas (s/d), també pertanyents a la Fundació Vila Casas.

Joan Rebull. Nena. s/d

En el cinquè àmbit es projecta l’audiovisual NO-DO: “En el paisaje de Olot”, editat l’1 de gener de 1956, on el públic pot comprovar com el NO-DO “pregonava als quatre vents l’arcàdia feliç olotina” que, de fet, és el motiu principal d’aquesta exposició, ja que “els anys de postguerra són foscos i acomodaticis. Olot serà utilitzada pel general Franco com a aparador de la  bucòlica i joiosa Catalunya falangista i nacionalcatòlica”. En realitat, totes les dictadures, i també les que no ho són, utilitzen l’art per poder mostrar aspectes de la vida social i cultural d’un país què sí bé no representen la realitat, sí que serveixen per fer veure que existeix interès pel que fan els artistes. Tenim com exemple les biennals hispanoamericanes als anys 50 on van participar diversos artistes avantguardistes, no gaire simpatitzants amb la dictadura franquista, però que van tenir l’oportunitat de mostrar les seves creacions en aquests esdeveniments internacionals. Per a l’Estat era una manera de demostrar una nova modernitat i un cert aperturisme.

A continuació es mostren obres d’artistes rellevants però injustament oblidats, cas de Virgili Batlle, Àngel Codinach, Pere Gussinyé, Josep Pujol i Leonci Quera. La majoria d’ells presenten obres del període 1940-1960, així com altres autors que van destacar a través de col·lectius com  Cràter d’art, el Grup Ara i la Cooperativa Coure, que “van aconseguir que el miratge d’una pretesa escola d’Olot quedés enrere”. Entre ells, s’exhibeixen peces dels olotins Marian Oliveras, Sebastià Congost, Joan Puig Manera i Josep Maria Vayreda Canadell. Aquest últim, net de Marià Vayreda, exposava regularment a la desapareguda galeria Comas de Barcelona.

Josep Maria Vayreda Canadell. Vall de Ridaura. 1950

Finalment, crec que la tesi del comissari, sense dubtar dels seus plantejaments, no significa que els integrants de l’Escola d’Olot obviessin que les obres que pintaven els artistes no representaven la realitat en una època en què la gent del camp passava penúries i  realitzava un treball dur i exigent, sinó que volien representar escenes de la vida rural amables i agradables, principalment perquè els seus futurs clients les poguessin penjar a les parets de les seves cases.  Per això penso que  no existeix una doble intencionalitat, em refereixo a una implicació a nivell polític. Això no vol dir que amb el temps els règim polític instaurat en cada moment l’utilitzés, però això no significa que no existís la denomina Escola d’Olot.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Articles relacionats amb Fundació Vila Casas. Espais Volart

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close