Arts visuals

L’escriptura del desastre

M’apropio del títol del conegut llibre de Maurice Blanchot per acarar-me al fet dolorós de l’inici d’un treball de dol. Oscil·lo entre el pensament que l’art i l’escriptura són catàrtics, i alhora que no ho són, per aquell perill que corre l’obra de ser banalitzada quant a simple dipositària dels afectes. Si ho he escrit en repetides ocasions és perquè cada cop n’estic més convençuda: l’escriptura, l’art en totes les seves formes i l’experiència estètica tenen en si la clau de la transformació del dolor en quelcom productiu.

No em refereixo a guarir, talment un pharmakon —cura, també, amb la doble funció de teràpia i metzina!— sinó a aportar-nos una experiència de sentit, una experiència que substitueixi els signes, que miri de revertir la sensació amargant del dolor. Voldria pensar que el desastre és només una ombra inconsistent, que revela només un canvi d’estat, un clinamen (el nom que Lucreci atorga al viratge impredictible dels àtoms, per donar suport a la teoria atòmica d’Epicur. Clinamen és el suïcidi, “la solitud sense consol. El desastre immòbil que s’hi apropa” (Blanchot). Com és possible donar forma a aquest dolor? El dolor sense forma pesa més, és l’horror; en canvi, sembla que tenir a les mans un horror fet de paraules és domesticable, exercim el domini. No l’escrit, sinó l’efecte de l’escriptura: l’angoixa enclaustrada, enclotada per abraçar els ulls closos de parpelles d’alabastre de qui ja no hi és, de qui va decidir, en un acte alliberador, esborrar-se. Clinamen és una desviació, una derrota, i aquí és quan apareix l’escriptura feta de crits al no-res, en l’aire, buscant restituir un passat on la presència encara era possible. Però el suïcidi s’erigeix en l’acte definitiu que sembla esborrar tota vivència precedent. Fa uns dies, encara la situació de cos present semblava mantenir erta l’esperança de la vinguda. La vinguda de qui, ànima, si després portaria a les mans les seves cendres a dintre d’una urna de marbre jaspiat. El nom abraçant les cendres, tendresa del desviament, dolor i fuga.

Parce Domine, 1884, d’Adolphe Willette, mural decoratiu del cabaret Chat Noir de París.

Dolor i error. Error? Dolor i veritat. La mort és una escriptura sense llenguatge, és la presència —intangible, en realitat, perquè què és el que podríem tocar, del mort— fora del temps, és el temps exposat, i la paraula ja no hi reposa. El cadàver encarna la gran paradoxa: com pot jeure el no-res corporificat sense ser fet paraula, resistint-se a ser encabit en un signe? No el nom: el nom que ja ens indica que allò que designa ja és un esborrament, l’haver estat esborrat. M’agradaria que haguessis escrit. Si haguessis escrit, ara almenys podria apropar-m’hi d’una altra forma, al nucli de l’obra que tampoc és ja en el nostre temps, sinó que queda supeditada als designis de les paraules. T’aparaularia, així, et coneixeria —llegir l’altre és una altra forma de conèixer-lo—, i potser no cauria en l’oblit fora de tota memòria que és aquest desastre matinal que tot ho desplaça, desplaça el temps, desplaça l’espai, desplaça l’amor, també, el porta a exclamar-se. Necessito silenci per donar forma a aquest clinamen, el gest que capgira el destí. Però ja no viuràs ni llegiràs més allò que escric. Aquestes línies no poden ni donar sentit a l’esquerda que has obert. El desastre apareix en forma d’una imatge que ens arrenca alguna cosa soterrada des de molt: el dolor tot ho amara, flueix i s’enganxa a les parets que recullen l’acte últim del cos exposat.

Com no, passen per aquest lloc d’incertesa tot d’imatges relatives. Penso en la darrera exposició de Joan Fontcuberta a la Virreina, tot d’imatges que assenyalen la radical presència de la mort, tot de crims i assassinats, tot de morts violentes, com la teva, assumida, el cos immolat en una habitació en la qual comença a penetrar la llum tèbia d’un matí plujós. Penso també en un mural de Montmartre, de Willette, on la figura central és un suïcida. Suïcida, dic, perquè el forat al front empal·lideix el rostre que qui sap què mira, ulls esbatanats, les faccions essent el rostre de la por. Una figura femenina l’abraça: càlida, sap del pes de qui no pot suportar el seguici i s’esborra cap al destí dels qui no poden assumir res més que la seva mort. L’abraça, maternal, fractura de l’art on ell s’aboca —angelus novus, el rostre contret i la boca un clot, encara, llunyana de llum entenent que aquí ja no parlen el mateix llenguatge, entenent que el forat, allà, és la prova fefaent que hi ha qui sent bategar l’intocable a les venes del coll, als ulls fixos i atònits. El sosté, el bressola alta i ferma al capdavant d’una cercavila alienant. El sosté i hi ha la llum i ell té el rostre mut que desitja, encara, que es fa blanc de súplica perquè no pot retenir el do de mirar enllà. Penso també en El triomf de la mort, de Brueghel, que conec gràcies al poema de Sylvia Plath, del qual porto un fragment: “Al panorama de Brueghel de fum i massacre / només dues persones són cegues a l’exèrcit de la carronya: / ell, flotant al mar del seu vestit / de setí blau, canta en direcció / a la seva espatlla nua, mentre ella es torça, /assenyala una partitura, sobre ell, / ambdós sords del llaüt a les mans / del cap del mort que enfosqueix la seva cançó”.

El triomf de la mort, de Pieter Brueghel el Vell, circa 1562.

Malgrat que cap discurs pot tocar la incontestable realitat de la mort, perseverem perquè no podem fugir d’aquesta trampa. Si Jacques Lacan parla del Real inabastable pel llenguatge, aquell gran forat que voregem sense tocar-lo, penso que no hi ha major esdeveniment que ens el faci percebre com el suïcidi. El suïcidi inaugura el desastre, alhora que aquest el precedeix. No, no inaugura: l’exposa. El suïcidi, amb l’esborrament que implica, deixa relluir el que hi havia: ni tan sols un cos pot ser acollit. El cos rellisca, es resisteix a ser atrapat per la cadena simbòlica. Això es percep quan veiem que ni el dolor en serà prou, en algunes circumstàncies, en el punt àlgid de la seva presència o de l’afecte que li extirpa al record, no serà suficient, perquè no hi ha paraula que encalci l’arrencament, fora de tot, fora del llenguatge. L’art, l’escriptura, maldaran per donar aquesta forma que requerim per acarar el desconegut, per entendre el dolor i potser revocar-lo, encara que sigui perseverant en el llenguatge fútil, encara que sigui amarant-nos la visió d’il·lusions i fantasmes. Almenys, que ens mostrin que la bellesa no pot ser tocada sense estremiment. I el desig que la bellesa ens impulsi a sostenir tota lluita interior: si t’haguessis vist, estimat, tan sol en la sala, tan desposseït i alhora tan victoriós que frega l’absurd alhora que toca la glòria.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close