Bombon projects que va iniciar la seva activitat a principis del 2017 de la mà de la gestora cultural Joana Roda i de l’artista Bernat Daviu, segueix aportant una alenada d’aire fresc a l’escena artística barcelonina amb un programa arriscat. Aquesta aventura que s’allunya dels postulats convencionals ha propiciat que el mateix Daviu hi presenti “Sala d’espera”, una instal·lació que examina un fenomen anacrònic com és el sentit de l’espera en l’era d’allò instantani i apressant. Esperar ha estat part de la vida de l’ésser durant milers d’anys, però la càrrega negativa del fet és creixent en una societat on la recompensa instantània és un valor i un objectiu.
Bernat Daviu. Sala d’espera
Bombon projects
Trafalgar, 45, local 3. Barcelona
Fins al 3 d’abril de 2021
L’especulació sobre les infinites situacions d’espera és el discurs d’aquesta proposta que, a partir de les polèmiques generades per les llistes d’espera en sanitat vol anar més enllà i enfocar aquest tema des d’una perspectiva múltiple i amb una gran diversitat de lectures. Estableix un pont de diàleg entre el món de la salut i de l’art en un moment en el que la humanitat sencera està esperant la solució a la pandèmia. Tot i que es considera una incomoditat i una inconveniència, l’espera podria ser una oportunitat per a la reflexió, la creativitat, la desacceleració i l’atenció plena en un mateix i també vers el nostre entorn.
Quasi bé tot en aquest món esdevé una espera. Esperar és un acte quotidià que es produeix a molts nivells i que es dóna tant en el nostre entorn -amb tota mena d’implicacions socials i polítiques- com a nivell personal quant a l’observació de la nostra existència. Estem condemnats eternament a esperar. Esperem per obtenir alguna cosa a canvi, esperem per aconseguir el que desitgem, esperem per desvetllar algun interrogant… llargues esperes moltes vegades amb resultat i altres amb incertitud. Pacients o impacients fem cua per comprar, per entrar a un equipament o per transitar per les carreteres… romanem en espais d’espera com ara les sales d’hospitals, consultes mèdiques, per agafar un transport públic o patim actituds introspectives com la recerca de la llibertat o l’arribada de la mort… en totes aquestes circumstàncies, però, tothora el temps és el protagonista de l’acció i l’espai -exterior o interior- actua com a escenari. El tempo s’esdevé perquè quelcom passi, perquè el potencial esdeveniment sigui una realitat o no i és aquesta predisposició sempre un exercici i un aprenentatge personal, únic i irrepetible. Esperes múltiples a les que l’espectador por afegir la seva pròpia experiència.
Bernat Daviu (Fonteta, Girona, 1985) ens recorda que l’expectació obre un regne de possibilitats inimaginables perquè ningú persisteix si no té la certesa que succeirà allò que desitja. Proposa una reivindicació de l’espera en el sentit de trobar repòs a l’activitat frenètica de la nostra societat; del no fer, com una forma de resistència, però també per contribuir i repensar. Els seus interessos artístics es basen en la recuperació irònica de l’esperit revolucionari dels moviments de l’avantguarda i d’aquí la seva recerca i investigació en diferents formats: pintura, vídeo, escriptura o performance. Explora afinitats i divergències que oscil·len entre l’absurd i la ironia mentre aprofundeix en les diferents interpretacions de les formes icòniques en un canvi de context. Especialment fa referència als valors crítics de l’art i a tot el seu aparell mercantilista.
La instal·lació amb cadires alineades per asseure i esperar, un aparell lluminós que ens va indicant el número de la tanda i sis quadres monocroms ubicats a les parets de l’espai convertit en sala d’espera, serveixen per entretenir-nos i distreure’ns mentre ens toca el torn. A primer cop d’ull veiem pintures abstractes que ens evoquen les obres suprematistes de Malevich. El 1913, aquest puntal de l’avantguarda russa, en un intent desesperat per alliberar l’art del pes de la representació, pintà una tela que consistia en un quadrat negre sobre el blanc de la tela, sense més artificis que la superfície i el pigment per aconseguir expressar la transcendència i el buit absolut. Però Daviu vol reconstruir la història de l’art oferint un alternativa contemporània a unes monocromies que es veuen ara alterades per ombres fortuïtes projectades damunt de la seva superfície. Ombres incorporades de tot allò que pot haver passat davant del quadre i ha quedat atrapat com una mena de monocroms-mirall com molt bé explica Enric Farrés Duran en el text que s’acompanya. Aquelles pintures immutables del mestre rus s’han contaminat amb presències i obstruccions ocasionals que han transformat la seva puresa. Es tracta d’un ficus que s’ha interposat, una mosca voleiant, un gat saltant, una mà que pregunta quan val o un cotxe que obstrueix la nostra mirada. Unes obres modificades per realitats de l’entorn que interrompen la netedat del quadre i s’interfereixen entre l’obra i l’espectador. Són peces que constaten que les obres d’art no són inalterables i que sovint intermediaris que passen desapercebuts les varien en noves configuracions.
La pràctica artística de Bernat Daviu se centra en la construcció d’imatges i situacions amb capes de significats discordants, abordant la problemàtica d’integrar art i vida. L’art com a agent desestabilitzador, subversiu i crític davant l’ordre establert. Format a l’escola d’art Central Saint Martins de Londres, impulsa projectes alternatius i innovadors. Fou fundador del grup Forever Blowing Bubbles on art i menjar es fonien en una sola acció. Càterings destinats a esdeveniments artístics com el que girava a l’entorn del champagne; Vernissage sur l’herbe inspirat en el quadre de Manet; Stronghold que barrejava l’època medieval amb l’essència de la Ruta del Bacalao o Trobada Garrofista fet al MACBA, dins de la instal·lació El Internacional, durant l’exposició d’Antoni Miralda el 2016.
Igualment va estimular el moviment Garrofista, un grup format per artistes, músics, escriptors i poetes de l’escena artística emergent, que es reunien al voltant de la garrofa com a metàfora de la precarietat i la fortalesa. El projecte audiovisual Guanyar-se les garrofes, tenia la garrofa com a símbol d’un moviment d’avantguarda imaginari. Explicat en tres capítols, relatava la gestació d’una nova tendència i va tenir lloc el 2016 a tres espais emblemàtics: la Fundació Joan Miró, la vivenda La Ricarda i els escenaris mironians de Mont-roig del Camp. Va fer extensiu, un any més tard, una altra acció del col·lectiu a la Fundació Arranz-Bravo consistent en una exposició de retrats dels seus membres realitzats per ell mateix: els artistes Aldo Urbano, Marcel Rubio, Patricia Fernández, Enric Farrés, Daniel Moreno o Lluc Baños, la cantant Martina Borrut, la gastrònoma Susana Sunçais, la galerista Joana Roda, la comissària Caterina Almirall, el guitarrista Gerard Serra, l’escriptor Victor Balcells, el director de cinema Marc Roca o la productora Sira Roda. Tots ells, representants d’una generació, entre els 30 i els 40 anys, que malgrat les dificultats per tirar endavant, lluiten per créixer artísticament.
Bombon projects forma part dels nous espais que han entrat amb força en una etapa de transició que coincideix amb un canvi generacional, no només de la figura del galerista, sinó també del col·leccionista i del públic. Un laboratori més que una galeria que s’allunya dels postulats tradicionals on sempre hi passen coses i on el lloc es transforma segons els plantejaments. La programació combina investigacions pròpies relacionades amb el procés artístic en sí, amb propostes que indaguen qüestions més transversals, tot plegat amb comissaris i artistes que participen i ofereixen investigacions expositives.
