Arts visuals / Exposicions

L’exposició “Els Català, fotògrafs d’un segle” obre l’any Francesc Català-Roca

L’exposició “Els Català, fotògrafs d’un segle”, comissariada per Andreu Català al Museu d’Història de Catalunya obre l’Any Francesc Català-Roca. Es tracta de la primera gran exposició dedicada a la nissaga Català que aprofundeix en la relació entre Pere Català i Pic (1889-1971), pioner del fotomuntatge i de la publicitat, nascut a Valls i creador a Barcelona del negoci fotogràfic PIC (Publicitat Il·lustrada Català) el 1931, pare de la desconeguda Maria Àurea Català i Roca (1920-1993), pintora que treballà com a retocadora a l’estudi fotogràfic familiar, del reconegut fotògraf Francesc Català-Roca (1922-1998) i del menys conegut fotògraf, escriptor i historiador Pere Català i Roca (1923-2009).

Els Català, fotògrafs d’un segle
Comissari: Andreu Català
Museu d’Història de Catalunya
Fins al 25 de setembre de 2022

Per bé que anteriorment s’havien fet dues exposicions de temàtica propera ―Els català, tres generacions de fotògrafs, on es pogueren veure també imatges de Martí Català Pedersen i Andreu Català Pedersen, a iniciativa de Pere Casanovas, a Can Xammar a Mataró, el 1985, i, encara, La festa vista per tres fotògrafs vallencs: Pere Català i Pic, Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca, a la Capella de Sant Roc a Valls, mostra comissariada el 2011 per Jordi París i centrada en la temàtica de Valls i la festa de les Decennals―,  el cert és que encara no s’havia fet cap exposició ambiciosa i rigorosa com aquesta sobre aquesta important nissaga fotogràfica decisiva en la història de la fotografia catalana del segle XX. Andreu Català Pedersen (1963), fill de Francesc Català-Roca, després de la mort del seu germà Martí (1961-2021), s’ha fet càrrec del llegat del fotògraf i ha estat responsable de l’exposició. Per aquest projecte ha comptat amb la complicitat del seu cosí, l’historiador i editor Rafael Català i Dalmau, fill de Pere Català i Roca, i la coordinació de Raquel Castellà i el suport documental de Pablo Giori. No menys important és la col·laboració d’Imma Navarro de l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi ha dipositats els fons de Pere Català i Pic i Pere Català i Roca, i Núria Gil de l’arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, on hi ha cedit l’immens fons de Francesc Català-Roca. 

La nissaga dels Català: Francesc Català-Roca, Maria Àurea Català i Roca, Pere Català i Pic i Pere Català i Roca, asseguts i recolzats en el banc d’un vaixell.

Després d’una oportuna introducció biogràfica dels protagonistes, el que més sobta de l’exposició és que les obres dels tres fotògrafs estan barrejades sovint, és a dir que el que importa no és la identitat dels autors sinó la contigüitat de les seves obres. És així com Andreu Català ha volgut destacar els trets estilístics i temàtics que uneixen els membres de la família més que no pas insistir en les seves diferències.

D’una manera didàctica, l’exposició està organitzada en sis àmbits temàtics que donen resposta a una pregunta. Són: On?, Quan?, Què?, Qui?, Per què i Per a què? i Com?. On?, recull imatges de paisatges i ciutats emblemàtiques com són Valls i Barcelona. Quan?, es fixa en l’espai temporal que identifica les imatges, així veiem els antics castells catalans fotografiats per Pere Català i Roca o les arquitectures modernes i contemporànies de les imatges de Francesc Català-Roca; Què?, centrat en els costums i la vida quotidiana, escenes urbanes, tradicions i festes populars; per exemple, castells de Valls en imatges de Pere Català Roca o la processó de Verges per Francesc Català-Roca. Qui?, dedicat al retrat que tots tres fotògrafs van practicar; així, tres obres inèdites com Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, retratat assegut en una cadira en una perspectiva lateral de gran modernitat, que tant pot ser de Pere Català i Pic com de Pere Català i Roca; un retrat amb llum natural de La Chunga al carrer, obra de Francesc Català-Roca; o un retrat informal i alegre de Serrat, Capri i Escamilla ben joves, al Club Natació Barcelona de Pere Català-Roca.

Retrat d’Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, a l’estudi del carrer del Pi, març del 1962, tant podia ser obra de Pere Català i Pic com de Pere Català i Roca.

[Fotografia pàg. 170 (Foto 120). Francesc Català-Roca, La Chunga, bailaora, c. 1955.]

Pere Català i Roca: Joan Manuel Serrat, Joan Capri i Salvador Escamilla al Club Natació Barcelona, 1964.

Per què i per a què?, se centra en la fotografia publicitària, practicada principalment per Pere Català i Pic, sobretot durant la Segona República, amb exemples com l’emblemàtic i històric cartell “Aixafem el feixisme” (1936) realitzat per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, però també complementada per exemples de Francesc Català Roca menys coneguts.

“Aixafem el feixisme” (1936), Pere Català Pic imatge del cartell  per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, Com?, planteja diverses tècniques visuals experimentals que són habituals en moltes de les fotografies, com el cèlebre i magnífic contrapicat en forma de cargol de l’escala de la Sagrada Família de Francesc Català-Roca, les perspectives laterals i els jocs d’ombres en imatges de Pere Català i Pic, així com els seus fotomuntatges, o els jocs d’ombres i de contrallums freqüents en les fotografies de Francesc Català-Roca.   

Visió general de l’exposició. Foto Paco Amate

Certament, hi ha una distància entre la visió avantguardista dels fotomuntatges i la fotografia publicitària de Pere Català i Pic, i la visió més documentalista i realista que serà habitual en Francesc Català-Roca i Pere Català Roca. De fet, quan Francesc Català-Roca, el 1948, trenca amb l’empresa familiar i decideix obrir el seu propi laboratori fotogràfic als baixos de Travessera de Dalt, el que subjau és una manera diferent d’entendre la fotografia. A les seves memòries, Impressions d’un fotògraf (1995), Francesc Català-Roca escriu: “Pocs anys després d’haver acabat el servei militar (que vaig fer un any abans del que em corresponia per poder quedar-me a Barcelona, el 1942), vaig decidir separar-me del meu pare en una decisió que va resultar dura i difícil. Vaig adonar-me que si no volíem quedar-nos estancats, endarrerits, havíem de fer alguns canvis importants en la manera de treballar. En realitat, jo no volia pas separar-me del tot del meu pare, ja que m’hauria agradat que s’hagués convertit en el meu col·laborador: Però… No vaig aconseguir-ho. Tot i la tristesa que em va produir haver de prendre una decisió semblant, jo estava decidit a tirar endavant el meu projecte professional. I ho vaig fer. Tenia 25 anys i el futur era meu. Únicament meu!”

Ara bé, apresa la lliçó al laboratori familiar i després de l’experiència de treballar al Comissariat de Propaganda amb el seu pare durant la guerra, el cert és quan s’independitza Francesc Català-Roca ha interioritzat totes les tècniques de la modernitat fotogràfica i pot lliurement, gràcies a la seva experiència, i a la seva intuïció fotogràfica, llançar-se a una extensa i intensa aventura professional i artística personal. Així, per exemple, una de les fotografies promocionals de Francesc Català-Roca de l’exposició del Grup R a les Galeries Laietanes, de 1952, on es veuen retallades les mans del grup d’arquitectes que manipulen un piló de fotografies d’elements arquitectònics desordenades damunt una taula, té el mateix efecte visual que una imatge publicitària del seu pare però sense haver de necessitar el retoc o el fotomuntatge. La imatge directa, sense artificis, fora de l’estudi si pot ser, però sovint des d’un punt de vista original i insòlit i el caràcter documental seran marca de la casa.

Francesc Català-Roca, fotografia promocional de la primera exposició del Grup R a les Galeries Laietanes, el 1952.

Sens dubte, una de les virtuts de l’exposició és el reconeixement de Maria Àurea Català i Roca com a col·laboradora essencial de l’estudi familiar. Entre les sorpreses, cal destacar el descobriment de l’obra fotogràfica de Pere Català i Roca, malauradament no gaire coneguda. Per bé que en general tendeix a un cert classicisme en les composicions, moltes vegades les seves imatges són difícils de diferenciar de les que podrien ser del seu germà Francesc Català-Roca. Així per exemple, una bella imatge urbana de la nevada del 1962 a Barcelona.

Pere Català i Roca, la nevada de 1962 a Barcelona. Original en color.

Malgrat això, en analitzar i comparar imatges similars dels dos germans, per exemple dues imatges de castells de focs, el que és un equilibri elegant en el cas de Pere Català i Roca, com a la imatge d’un castell de focs a la plaça de Catalunya de Barcelona, on els elements escultòrics i arquitectònics de la plaça fan de contrapès a les formes abstractes dels focs artificials, esdevé una imatge complexa i de diversos centres d’atenció en el cas de Francesc Català-Roca, com a la imatge del cel d’una revetlla de Sant Joan a Gràcia. Així com a la cèlebre fotografia de la platja animada de l’estuari del Guadalquivir de Sanlúcar de Barrameda a Cadis, del 1960, on hi ha diversos centres d’atenció visual amb les monges, els guàrdies civils, els nens, els carros i els barcos a la platja, en què Francesc Català-Roca aconsegueix una imatge amb un dinamisme i moviment extraordinaris.

Pere Català i Roca, castell de focs sobre la plaça Catalunya.

Hi ha molts detalls remarcables en l’exposició. Un dels més encertats és l’espai dedicat a alguns dels artistes amb els quals Francesc Català-Roca va tenir més relació personal. Els esplèndids retrats fotogràfics de Salvador Dalí, Josep Guinovart, Llorens Artigas, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies i Joan Miró, acompanyats d’obres excepcionals dedicades pels artistes és un testimoni clar de la seva amistat amb ells i de la seva estreta vinculació amb la modernitat artística.

No hi ha dubte que la primera sensació després de visitar aquesta imprescindible exposició és la de poder constatar les afinitats i les diferències entre les obres dels diferents membres de la família i de celebrar la potència de les seves imatges. De seguida queda clar que es tracta, en tot cas, d’una mostra d’una petita part de la seva obra i que per tant calen exposicions individuals de Pere Català i Pic i de Pere Català i Roca per donar a conèixer, estudiar i aprofundir en la seves obres, i no cal dir de Francesc Català-Roca, de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement.

Així mateix, cal destacar el complet catàleg de l’exposició que esdevindrà a partir d’ara de referència obligada. No tant sols per les imatges, que podrien haver estat reproduïdes amb més fidelitat, sinó també per les aportacions indispensables d’Andreu Català-Roca, Jep Martí Baiget, Jordi París Fortuny, Elisabet Insenser, Ester Boqueta Diago, Núria F. Rius, Pilar Aymerich, Laura Terré, Rafael Català i Dalmau i Pablo Giori que col·laboren en el catàleg amb textos i estudis sobre la nissaga del Català i cadascun dels seus membres.

Com a obertura de l’Any Francesc Català-Roca, per conèixer els seus orígens i situar el gran fotògraf en el seu context familiar i temporal no podia haver una aportació més oportuna que aquesta mostra que es podrà contemplar al Museu d’Història de Catalunya fins al 25 de setembre del 2022. No se la perdin.

Manuel Guerrero Brullet
Crític i assagista. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1990) i doctor en Humanitats per la Universitat de Girona (2022). Ha estat comissari de l’Any Joan Brossa (2019) i de l’Any Palau i Fabre (2017-2018), així com responsable de l’àmbit d’Arts (2009-2013) i sotsdirector (2013-2015) d’Arts Santa Mònica, Barcelona. És autor de l’assaig biogràfic J. V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996) i de l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Empúries, 2001). Ha tingut cura de l’antologia poètica, en edició bilingüe, La piedra abierta de Joan Brossa (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2003). Ha editat Joan Brossa i Antoni Tàpies, Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991) (Galàxia Gutenberg, 2024). Ha tingut cura de nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Joan Brossa o la revolta poètica (2001, Fundació Joan Miró, Barcelona), L’univers obert d’Antoni Tàpies (2003, La Panera, Lleida), Alfons Borrell o la celebració del color (2006, Tecla Sala, L’Hospitalet), Carles Santos. Visca el piano! (2006, Fundació Joan Miró), Agustí Centelles. El camp de concentració de Bram, 1939 (2009, Arts Santa Mònica), Josep M. Mestres Quadreny. De Cop de poma a Trànsit boreal. Música, art, ciència i pensament, (2010, Arts Santa Mònica), Joan Fontcuberta. Deletrix (2013, Arts Santa Mònica), RCR Arquitectes. Papers (2015, Arts Santa Mònica), Montserrat Roig, 1971. Memòria i utopia (2017, El Born CCM, Barcelona), El Mataró de Terri (1918-2000) (2018, Museu de Mataró), PEN Català, 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió (2022, Palau Robert, Barcelona) o Jean Marie del Moral. Horta Picasso Miró Mont-roig (2023, Fundació Palau).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close