Arts visuals

L’herència simbòlica de Mendizabal

La quarta exposició d’Asier Mendizabal a ProjecteSD, Sinfines, aplega una selecció de noves peces en les quals l’ambigua relació entre fragment i totalitat, fons i figura, continuïtat i interrupció, recurrents en la seva obra, és revisada a partir d’una nova aproximació a la matemàtica. Els seus treballs són propostes complexes i exigents que giren al voltant de tradicions culturals i ideològiques, en els que es donen cita referències històriques i exploracions estètiques entre allò formal i allò conceptual. Reuneix disciplines diverses i expressions que van de l’escultura i la instal·lació, passant per la imatge i l’escriptura.

Asier Mendizabal. Sinfines
Projectes SD. Passatge Mercader, 8 Baixos. Barcelona
Fins al 29 de gener de 2022

L’aparició del grup Gaur (1966-1969) al País Basc, impulsat per Jorge Oteiza i del que van formar part set artistes més: Eduardo Chillida, Remigio Mendiburu, Rafael Ruiz Balerdi, Amable Arias, José Antonio Sistiaga, Néstor Basterretxea i José Luis Zumeta, va iniciar la recuperació del diàleg i la relació amb l’avantguarda internacional, convertint-se en el punt de referència a escala internacional de l’activitat artística basca del moment. Alhora fou un dels projectes de contestació en el marc del context cultural, social i polític en un temps de convulsió i de canvis substancials. La segona meitat de la dècada dels seixanta va veure ruptures i esdeveniments socials i polítics a nivell internacional com ara els succeïts el 1968 i l’art també va manifestà la seva profunda rebel·lia. Als anys vuitanta, una segona generació d’escultors bascos com ara Vicente Larrea, José de Ramón Carrera, Ricardo Ugarte, José Ramón Anda, Jose Ángel Lasa, José Zugasti o Iñigo Arregui, recollirà l’estela de les múltiples investigacions anteriors i s’implicarà en innovacions formals cap una nova reconsideració d’allò objectual i instal.latiu.

Asier Mendizabal (Ordizia, Guipúscoa, 1973) pertany al col·lectiu d’artistes en actiu que és hereu de la tradició escultòrica basca. El seu quefer parteix de la genealogia local que, des dels artistes dels vuitanta i noranta com Txomin Badiola o Pello Irazu, té com a referents fonamentals Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Ibarrola. Unes relectures no sempre successives ni continuades que van realitzar també de les avantguardes històriques, fonamentalment del constructivisme. En ocasió de l’exposició que el 2011 va presentar el Museu Reina Sofia de Madrid, Manuel Borja-Villel, director del museu, va dir que en l’obra d’Asier Mendizabal “els continguts estan en la forma” i que possiblement, “la modernitat ha deixat de ser un projecte de futur i hagi passat a ser la nostra tradició”. Entre el formalisme i l’objecte conceptual, concep propostes on fusiona forma, discurs i ideologia. Inicialment va focalitzar el seu treball artístic al voltant dels mecanismes de representació d’allò simbòlic a través de l’artístic i la manera com l’art aprofundeix en els processos que conformen el dispositiu de la representació i producció d’imaginaris col·lectius.

Imatge de sala de l’exposició d’Asier Mendizábal.

Sinfines pren el nom de la peça que centra la mostra a ProjectesSD, un gran mural que recorre tota l’amplada del mur principal de l’espai expositiu. Mendizabal ha situat diversos rotlles de paper de gran format “sensefi” de diferents colors que són els que s’utilitzen com a fons neutres per a la fotografia d’estudi. Retallats en diferents superposicions, generen composicions geomètriques pels diferents talls de contorns curvilinis. El que Mendizabal posa en evidencia amb aquest exercici és la intercanviabilitat i correspondència de cada composició: cada hipèrbola, cada forma corba dibuixada o retallada no és permanent ja que sembla poder ser desplaçada i substituïda, si es canvien l’ordre dels rotllos.

Les superposicions són també la base de les escultures de la sèrie Diagramas de dispersión (scatterplot). En aquestes, fragments impresos de diferents imatges (multituds, fums, explosions, nuvolades…) es combinen amb vidres i miralls un sobre l’altre, de manera que el motiu de cada composició esdevé inconnex i es fa difícil visualitzar-lo. Superposicions i juxtaposicions de diferents estrats en assemblatges que es van blocant en diferents parts visuals per fer-nos veure que les interferències juguen un paper fonamental a l’hora de procedir a una visualització global i completa. Pel títol, Mendizabal ha apostat per termes o eines pròpies de la matemàtica com en certs estudis estadístics que interessa veure la relació que hi ha entre variables. El gràfic estadístic més adient per compondre la representació és el diagrama de dispersió i consisteix en considerar cada parell de dades com les coordenades d’un punt al pla.

En diàleg a aquesta “dispersió” i disgregació trobem les petites escultures de la sèrie Condensar. Realitzades amb cadenes metàl·liques industrials i brides de plàstic, es tracta d’obres tancades i lligades amb elles mateixes; denses masses informes que neguen la mobilitat, linealitat i seqüència de la concatenació. Si en les obres anteriors es fa referència al sistema cartesià de gràfics matemàtics, aquí comprimeix i trenca aquest esquema per retornar-nos a una conglomeració més orgànica.

Asier Mendizábal, Diagramas de dispersión.

Hi ha un motiu recurrent a l’exposició actual que és la representació de la corba que constitueix la funció exponencial en matemàtica. Per a l’artista aquest hipèrbole s’ha convertit en ideograma amb el qual es representa el creixement accelerat d’una societat que viu apressada en la immediatesa sense poder gaudir del present. Les funcions exponencials expliquen històries de canvis explosius i les gràfiques resultants s’exemplifiquen com a ones sinusoïdals. En paraules de l’artista: “La imatge estadística sembla haver emplenat el buit que la imatge mítica o la imatge artística hauria d’haver proposat pel present històric en què vivim i que es caracteritza per corrents narratius d’acceleració explosiva. La idea de la fi del món, de la fi de la nostra realitat, ha estat sempre lligada a una sensació d’acceleració vertiginosa.” El que ha investigat Mendizabal en els darrers mesos és el model gràfic amb què es visualitza i divulga aquesta idea de precipitació: el d’una línia que uneix punts concrets avançant sobre un eix temporal. Una idea lineal de progrés que suposa en si mateixa certa limitació i restricció.

L’interès pels processos estructurals i la manera en què les comunitats adopten unes determinades formes simbòliques és una de les bases principals de la seva recerca. Les obres de Mendizábal no es poden interpretar a primera vista ja que acumulen capes de significat i de vegades remeten a múltiples idees que no són de coneixement comú. La seva faceta documentalista incideix en la importància d’allò processual en la seva praxis i reflecteix que el seu vessant teòric forma part de la investigació.

Asier Mendizabal viu i treballa entre Bilbao i Estocolm on és professor al Royal Institute of Art. Destaquem la seva participació a Manifesta 5; 54ª Biennal de Venècia; 31ª Biennal de Sao Paulo; EVA Internacional 2014, Limerick, Irlanda; Biennal de Taipei 2002 i Bucharest Biennale 4, Bucarest.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close