Arts visuals / Exposicions

L’Impressionisme català viatja a Moscou

El Museu de l’Impressionisme Rus mostra l’exposició Impressionisme i art espanyol, en la què es destaca el potencial artístic dels pintors catalans que varen absorbir a París la substància d’aquest innovador corrent que bastiria la pintura moderna.

Impressionsim and Spanish Art
Comissari: Francesc Fontbona
Museum of Russian Impressionism
Moscou
Fins al 26 de gener de 2020

L’impressionisme, el moviment que va revolucionar la pintura a finals de segle XIX introduint crucials canvis en la forma de percebre el paisatge i plasmar-lo amb la màxima sinceritat. A França, cal buscar els antecedents en l’Escola de Barbizon, fonament preliminar d’aquest nou corrent que impactaria en el panorama artístic europeu.

Heren Anglada-Camarasa. Le paon blanc, 1904. Foto: Museum of Russian Impresionism
Heren Anglada-Camarasa. Le paon blanc, 1904. Foto: Museum of Russian Impresionism

Per l’escola impressionista l’entorn natural adquiriria una dimensió més vital i mudable, pel que era precís copsar-lo a l’instant amb pinzellada ràpida i una paleta cromàtica capaç de reflectir tot tipus de matisos lumínics.

Tot i que incomprès d’inici per l’acadèmia i la crítica oficial, l’impressionisme radiaria poc a poc la seva visió plàstica, i de París, on s’assajaven els primers tempteigs a inicis dels anys setanta, s’estendria a d’altres països. L’Estat espanyol no en seria un atent receptor però per alguns artistes, en bona part catalans, la capital francesa es convertiria en destí ineludible per a conèixer la nova realitat i ampliar els horitzons estètics. Això no significaria per a tots una conversió cega als postulats i tècniques del nou model, però si que propiciaria obrir-se a diferents maneres de mirar, entendre i pintar el paisatge –i d’altres gèneres- que cadascú adaptaria a la pròpia personalitat.

A meitats del segle XIX, Carlos de Haes formava els seus alumnes en la pintura a l’aire lliure a Madrid i aportava certa innovació a l’ancorat academicisme. Un dels seus deixebles seria Aureliano de Beruete, qui a París contactaria amb els plenairistes i desenvoluparia un estil paisatgístic de reminiscències velazquenyes. Més jove, però també alumne de de Haes, l’asturià Dario de Regoyos s’obriria camí a Europa i compartiria complicitats amb el modernisme català. Executaria paisatges i escenes populars amb força fidelitat impressionista fins a transcriure-les en ocasions amb efecte puntillista. El guipuscoà Ignacio Zuloaga admetria una tímida influència forana sense abandonar la tradició espanyola i es convertiria, de fet, en un dels introductors de la pintura impressionista a Espanya.

Ignacio Zuloaga. Charles Morice i la seva muller, 1896. Foto: Museum of Russian Impresionism
Ignacio Zuloaga. Charles Morice i la seva muller, 1896. Foto: Museum of Russian Impresionism

El valencià Joaquín de Sorolla, el pintor per excel·lència del luminisme mediterrani, exposava les seves figures, més esbossades que dibuixades, a l’implacable llum del sol. Els seus quadres de temàtica marina i d’un efectisme brillant li donaren l’èxit i la fama però també l’encasellaren en una producció reiterada i a la fi poc sorprenent.

A Catalunya, Lluís Rigalt havia copsat l’entorn natural i arquitectònic amb visió romàntica i el realisme de Martí Alsina marcat un pas en el gènere paisatgístic adoptant el courbetisme. Justament el seu deixeble i gendre, Josep Lluís Pellicer, seria qui primer esmentaria l’impressionisme en les seves cròniques cap al 1880. Les escoles d’Olot i Luminista, sense oblidar el meditatiu paisatge de Modest Urgell, llegarien també la seva empremta. En l’àmbit internacional, Marià Fortuny, donava llum a una obra final estroncada prematurament envaïda per una pinzellada vague just en el moment que emergia el primer impressionisme.

Tot aquest pòsit seria el que acolliria les noves importades des de París per Santiago Rusiñol i Ramon Casas a les primeries dels anys noranta. En les seves estades a “lo Jordan de la cultura moderna” –citava Narcís Oller- s’imbuïren d’innovadors temes i recursos que entregirarien els esquemes compositius, tot i que moderant-se en la impressió cromàtica. L’experiència traslladada actuaria com un catalitzador en la vida artística catalana induint a l’esclat modernista. Rusiñol i Casas pintaren paratges urbans immergits en esmorteïdes atmosferes amb l’espontània presència de figures que bé haurien pogut inspirar Émile Zola.

Els pintors postmodernistes sortirien també al carrer per a pintar l’essència d’entorns naturals i urbans bé en solitari o en grup, com la Colla del Safrà. A aquest col·lectiu hi varen pertànyer Isidre Nonell, Ricard Canals i Joaquim Mir. Nonell va fer pocs paisatges però va fer notar la petjada francesa en escenes de to popular amb traços volubles i la combinació de colors freds. Pel que fa a Canals, s’adaptà amb facilitat als gustos francesos i va gaudir en primera persona de la confiança de Paul Durand-Ruel, marxant dels grans Manet, Monet, Pissarro…

Joaquim Mir mai visitaria París però amb una habilitat innata maduraria una producció plàstica que el menaria cap a un intens expressionisme pictòric amb la modulació de formes i volums a base de mixtures cromàtiques. D’aquesta generació, Hermen Anglada-Camarasa en seria el gran triomfador internacional, amb una pintura genuïna i il·lusòria amb la que descriuria la inquietant seducció de la bohèmia nocturna parisina.

Marian Pidelaserra i Pere Ysern, membres del grup del Rovell de l’Ou, varen compartir taller a París cap a 1900 amb l’escultor Emili Fontbona, i es submergiren en l’efectisme pictòric d’un moviment impressionista que havia complert vint-i-cinc anys d’història però que ara feien seu amb convicció. Pidelaserra va recuperar les emblemàtiques vistes del Sena i copsar les teulades i xemeneies properes al seu estudi sota la llum de distintes condicions atmosfèriques, a la manera monetiana. Ysern, que visqué molts anys a París, va treballar en una línia temàtica similar amb una execució en la que l’estètica més que la tècnica jugava un paper rellevant.

L’exposició Impressionisme i art espanyol, organitzada per Aurea Cultura i Art, es podrà veure al Museu de l’Impressionisme Rus fins al 26 de gener del 2020. El guió expositiu, signat per Francesc Fontbona, relata amb cura les influències i reminiscències que va exercir el corrent francès a l’Estat espanyol, i en el que destaca el rellevant i brillant protagonisme de la pintura catalana.

Lluïsa Sala Tubert
Llicenciada en història de l’art i màster en museologia i gestió del patrimoni per la Universitat de Barcelona. El 1993 es va incorporar a la Biblioteca de Catalunya, institució en la qual inicià la seva trajectòria com a historiadora de l’art. Posteriorment ha desenvolupat la seva tasca laboral com a gestora cultural al Departament de Cultura i al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Articles relacionats amb Museum of Russian Impressionism

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close