Recorden allò que esmentava Baudelaire sobre extreure la bellesa d’allò fugisser? Bé, doncs, el món de l’art ha fet tants canvis de direcció que, actualment podríem dir que, hi ha una ultratendència en fer d’aquesta bellesa un esquer pel capital.
L’opció de gaudir d’obres impressionistes a Catalunya no és senzilla. No parlo, en aquest cas, de l’impressionisme tardà que va arribar amb comptagotes a través de Nonell, Casas, Pidalserra o Ysern, sinó de l’original francès. En defensa del país, val a dir que no és estrany que els rebutjats no fossin del tot benvinguts en una Catalunya que just començava a engegar els motors del mercat de l’art. Tal com destaca Francesc Fontbona, l’impressionisme era conegut pels artistes catalans que van tenir l’oportunitat de viure a la volàtil París. En tot cas, no va ser fins a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona, el 1907, com la modernitat artística, i per tant l’impressionisme pictòric més genuí, es va donar a conèixer al país català. Allà s’hi exposaren, per primera vegada, obres dels noms més reconeguts del moviment francès; Monet, Manet, Renoir, Pissarro, Sisley, etc. inclús, Morisot i Cassatt.
Tot i la curta relació impressionista francocatalana, avui en dia és quasi impossible gaudir de les impressions franceses de finals del XIX dins el nostre territori. Les exposicions són escasses i l’interès en rebre-les encara ho és més. No em malinterpreteu, soc plenament conscient del cost econòmic, logístic i de calendari que dificulta l’exportació d’obres d’art d’aquest nivell. Ara bé, segons sembla, quan es tracta de marxandatge barat les empreses esprinten per treure la samarreta més moderna (valgui la redundància) dels paisatges impressionistes i postimpressionistes. Però, el que més alerta, no són les cadenes fastfashion del món de la moda, sinó com els mateixos centres d’art aprofiten aquesta estirada econòmica per beneficiar-se d’un procés artístic que va començar sent repudiat i que avui en dia és el rei dels interessos i les vendes. Les botigues dels museus d’art modern, en la seva majoria, predisposen de peces de marxandatge monòtones que fan reviure el seu màrqueting. Es tracta d’una abismal rebaixa del valor de les obres impressionistes que ha obert la porta, de bat a bat, a una de les febres actuals: la tecnologia de realitat virtual i d’immersió.
Per posar alguns exemples, una de les últimes vegades que un Monet va poder ser observat a Barcelona va ser a través de l’exposició immersiva i de realitat virtual que va organitzar l’IDEAL, Centre d’Arts Digitals de Barcelona i que, a causa de l’impacte que va tenir, van continuar oferint la millor immersió dins les obres de Klimt, Khalo i Dalí. VanGogh també va patir una redimensió del seu art a la cúpula del centre comercial Las Arenas, ara fa un parell d’anys. I per si no n’hi hagués prou, la primera setmana de febrer d’aquest 2024, el centre d’Art Amatller fa itinerari de l’exposició valenciana “Sorolla, una nova dimensió”. L’Estat espanyol tampoc se’n salva; el 2021, a Màlaga es va fer una immersió completa dels impressionistes amb itinerari a Sevilla i València.

I actualment, el CentroCentro de Madrid incorpora una mostra de Monet que, tot i l’excel·lent cura de les comissaries, igualment fa ús d’aquests avenços tecnològics per introduir el públic dins les obres del pintor francès, tot i les més de trenta obres originals que s’hi exposen – entre elles, algunes sèries de les nimfes.
Lluny de jutjar les capacitats tecnològiques que presenten aquest tipus d’exposicions (les quals, evidentment, són d’admirar), cal ser transcendents en què la solució al desinterès artístic generalitzat no hauria de ser aquesta. Hem arribat a un punt on l’atracció cultural recau en un transhumanisme que abarateix les obres d’art més importants, fa dels artistes un fantasma del passat que apareix molt de tant en tant i forja un nou mercat que és pilotat per la pedagogia mainstream. El tedi torna a ser arreu, però a diferència del concepte baudelairià i decimonònic, la contemplació in situ de l’art – sobretot modern – ja no s’encarrega de combatre contra l’absència d’afecte. No n’hi ha prou amb trepitjar l’espai natural de l’art. Els sentits estan adormits i per despertar-los és necessari tot allò que els interpel·li sense esforç. I precisament, la inversió en softwares i hardwares extraordinaris és la millor recepta per fer fressa de l’art modern.
Defensar o derrotar l’aura artística ja no és un tema a debatre. La societat és laica per defecte i és intolerant a l’estètica. L’art actual depèn eminentment de la tecnologia i fa vertigen esbrinar quin serà el seu súmmum. En definitiva, els rebutjats han passat a ser producte de consum i els que haurien de ser dignes només ho són de cara a les galeries i a l’atòmic món de l’art. Tanmateix, per fortuna nostra les impressions catalanes – aquelles que van ser inspirades per l’impressionisme francès – encara no han esdevingut objecte d’aquesta incessant tendència. Adorem i cuidem, doncs, la seva bellesa abans no fugi per sempre.
