Arts visuals / Patrimoni

L’infern en una taula

Recordeu El Codi Da Vinci? Va ser un fenomen mundial. El llibre de Dan Brown recuperava teories i propostes sobre la història del cristianisme que el mateix poder del Vaticà havia amagat durant segles. Una d’aquelles teories és que la Magdalena havia estat la deixebla més estimada per Jesús i que a més, havia estat la seua parella. Brown proposa que Leonardo la va representar a la seua Santa Cena de Santa Maria delle Grazzie de Milà, al costat del Crist. El personatge que vol ser Magdalena és dubtós. No se sap si és home o dona. Però en un monestir a un dels llocs més bells del País Valencià no hi ha cap dubte.

A la Safor, a Sant Jeroni de Cotalba, un monjo jerònim molt devot va tenir els nassos de pintar al costat de Jesús una dona: Maria Magdalena. ¿Esteu disposats a descobrir les vuit diferències entre l’obra de Borràs i un Sant Sopar convencional? Doncs, benvingudes i benvinguts a El Temps de les Arts.

Uns 150 anys després que Leonardo, Nicolau Borràs va fer un Sant Sopar fascinant, ple de missatges ocults i heretgies. Sembla que Nicolau al final de la seua vida no estava massa content de les hipocresies de l’Església de la Contrareforma. Així, se’n rescabalarà. És possible fer una obra d’art que guarde un missatge secret? L’obra de Nicolau Borràs és enorme i passa desapercebuda per gran part del públic mentre aquest deambula per les sales inferiors del Museu de Belles Arts de València. I no s’estan adonant que passen per les taules d’un pintor notable.

Aquest alumne de Joan de Joanes va omplir molts temples d’obres que reforçaven el missatge de la Contrareforma de l’Església Catòlica. Els sants, els sagraments, la virginitat de Maria… Tot això ho va representar Nicolau Borràs, un dels autors més sòlids i alhora desconeguts de l’últim Renaixement i del primer Barroc insultantment teatralitzat i dramatitzat. Borràs nasqué a Cocentaina i de molt jove es retirà a Sant Jeroni de Cotalba com a monjo, a la comarca de La Safor. El seu art va ser demanat per a fer moltes obres, no només a dins de l’orde jerònim, sinó fora d’ell. Avui viatjarem a dues obres de Borràs perquè siguem capaços d’apreciar la capacitat camaleònica d’aquest artista de posar dos missatges aparentment contradictoris. Un d’ells, el consideraríem heretge, heterodox… I un altre, forma part del relat d’aquella Església triomfant, militant i universal que va crear el Barroc, un moviment extraordinàriament dinàmic i extrem, capaç de les expressions més exagerades i de les experiències més íntimes i austeres.

Aquesta història passa dins dels murs d’un dels monestirs més fascinants i –malauradament– desconeguts que tenim a la vora de casa: Sant Jeroni de Cotalba a la Safor. I és la història d’un pintor. Un pintor que va ser contractat en un moment d’esplendor per a decorar l’església d’un monestir i es va convertir en un monjo més. La seua llarga vida va omplir d’imatges el cenobi i es va reservar una imatge privada que anava molt més enllà de les seues pintures tradicionals. Era Nicolau Borràs, de Cocentaina i deixeble –possiblement, el més avantatjat– del mestre Joan de Joanes.

Borràs el virtuós

Nicolau Borràs és un dels pocs representants de la pintura monàstica del Renaixement al Regne de València. El seu virtuosisme va fer que el contractaren moltíssimes congregacions religioses, eclesiàstics… Va ser com el Giotto o Fra Angélico: un pintor-monjo o un monjo-pintor… Aquesta és la història –en part secreta- d’un dels artistes més sorprenents d’aquell moment on tot semblava capgirar-se i Europa agonitzava entre la religió catòlica més integrista i una vida més laica, on el coneixement fora de Déu era possible.

Des que va ingressar al monestir de Sant Jeroni el 1576 fins al 1610, no deixà de treballar per a les dependències de la seua casa i per a les comandes que rebia de fora. La seua condició de monjo jerònim el fa viure tot l’esperit de la Contrareforma i el projecta sobre la seua obra. Així, és capaç de despertar un fervor religiós cap a l’espectador, sobretot a l’espectador morisc, que s’ha de convertir o haurà d’abandonar la seua terra en aquest període. La pintura de Borràs i molts altres artistes com ell, té una clara intenció catequètica, de conversió de desenes de milers de moriscos que havien de convertir-se en fervents catòlics a partir de missatges gràfics de devoció.

El retaule del Museu de Belles Arts de Nicolau Borràs.

El seu mestre Joan de Joanes va dir d’ell que segurament el superaria. A ell, que va encarnar i entendre l’esperit de la Contrareforma, que va transformar els sfumatos de Leonardo en sospirs i gestos amables, dels pocs que va captar la terribilità de Miquel Àngel i la va barrejar sàviament amb el zen de Rafaello Sanzio. El pintor renaixentista de la Corona més ortodox, el més perfecte, el més amable. Joanes és el que capta i llança al públic els arquetips que la Contrareforma de l’Església Catòlica proposa per a una nova època: és un dels pintors favorits del patriarca Juan de Ribera, el xicot vingut de l’oest que vol canviar la idiosincràsia transcendent de la religió per aquestes contrades, molt més laxa i divertida –i per a ell, incomprensible i desviada- que la que porta aquest home, trist i frustrat per no haver fet el que volia en la vida: ser professor de Teologia en Salamanca.

Al Museu de Belles Arts de València trobem el gran retaule que ocupava l’altar major del temple, una vegada reformat en llenguatge barroc i alçada la volta de creueria gòtica en volta de canó 10 metres més alta. Ha passat una estada a l’Escorial, que és una factoria on molts pintors venecians li ensenyen la força de la llum. Després de combinar el sacerdoci amb la pintura i de viatjar a diferents llocs, el criden de Sant Jeroni de Cotalba perquè faça el retaule major de l’església. És 1579 i Ximo Company ens diu que la creació del sant Joan del Sopar és “una de les figures més reeixides de la pintura valenciana de l’època”.

Detall del retaule amb el Sant Sopar convencional, sense Maria Magdalena.

Al centre del gran retaule planteja una gran escultura de sant Jeroni. Borràs fa una gran superfície pintada i esculpida envoltada de diverses escenes que representen els misteris de la passió de Jesús. La més bella, és sense dubte, la Santa Cena. Convencional, plena de matisos, d’objectes perfectament representats, amb uns recipients de cristall que destaquen i que palesen la mestria del monjo-pintor… És l’obra més ambiciosa de Borràs, la més gran, que planteja pintura, escultura i arquitectura: amb predel·les, frontons i tota una història catequètica per a contar…

Aquest és el Borràs devot, tradicional, que plasma en imatge els dogmes de la Contrareforma. Però a l’antic refetor dels monjos- que després es transformà en almàssera- va fer una pintura en grisalla que mostrava que el mateix Borràs dubtava de tot. Era 1615 i l’Església de Roma tenia enemics per totes bandes: s’enfrontava a erasmistes, reformistes, calvinistes, anglicans…hi havia dubtes, opcions i dogmes. I Borràs posa aquella capsa de Pandora en una obra aparentment banal. Al final de la seua vida, quan ja ha aportat un patrimoni extraordinari al seu orde –els jerònims- opta per posar en carbó i ombres el resultat dels seus dubtes.

Al final de la seua vida ja no pinta per encàrrec. Es reclou al monestir i fa més de detectiu, intel·lectual i alquimista que de braç executor dels dogmes de l’Església. I dins de l’antiga infermeria i refetor, convertida en magatzem i almàssera, fa un sant Sant Sopar sorprenent. És grisalla, una tècnica dificilíssima. El carbó ha de quedar fixat una vegada s’ha passat la clara d’ou del tremp. I ell ho aconsegueix. És un mestre disposat a subvertir el sistema…I ho farà en una obra secreta, amagada, on només uns quants ulls la fruiran…

Detall de la pintura en grisalla del Monester de Sant Jeroni de Cotalba, amb Jesucrist i Maria Magdalena.

En aquell moment, la dona representa el pecat. Poc importa la veneració exagerada –i a vegades, idòlatra– de la Mare de Déu. El gènere femení és invisibilitat, menystingut, perseguit i explotat. Les dones simbolitzen el mal, el famós “pecat original”. Moltes d’elles es refugien en beaterius per fugir d’aquella societat que de tant en tant les crema i les penja. Nicolau Borràs al final de la seua vida segurament percep la hipocresia d’una societat masclista, repressiva i reprimida. I el primer que fa és voler dignificar “el femení”. Posa al costat de Jesús –i al seu mateix nivell– una dona. Una dona recolzant-se sobre el seu muscle. Sense dubte, és Maria Magdalena, segurament la deixebla preferida de Jesús, la seua parella…I per això –presumptament- invisibilitzada, estigmatitzada…I tota aquesta història abans que El Codi da Vinci de Dan Brown i l’Enigma Sagrat d’Henry Lincoln i Michael Baigent feren furor a les societats occidentals.

A la part inferior de la grisalla apareix Judes, l’odiat Judes. Segons l’Església, un traïdor. Segons algunes interpretacions sobre les Escriptures, un home que tenia el seu destí assignat. Al famós Evangeli de Judes ens apareix una altra història. Aquests textos, trobats a Jebel Qarara, es van presentar en societat oficialment de la mà de la National Geografic el 2006 com el relat que revolucionaria tot el conjunt d’històries que fins ara coneixíem del missatge crístic. Aquest text reivindicava Judes com “l’elegit”, el que tenia una missió “meta-humana”, còsmica. Segons l’escrit, sense la seua intervenció mai no hauria tingut lloc la mort i la resurrecció de Jesús per salvar la humanitat. Segurament, dels millors i més fidels deixebles de Jesús. Aquest confia tant en ell, que l’obliga a fer el paper que diuen els textos que ha de passar: que s’acomplesca la profecia. El més íntim amic del Crist està disposat a carregar la culpa del destí. I per això Judes en aquesta obra de Borràs no ha amagat la bossa dels diners. L’ha posada damunt de la taula, ben visible. Perquè, a més, havia estat capaç de gestionar honestament els diners del col·lectiu que seguia Jesús. Ell és una baula més del procés que ja està escrit. De fet, durant molt de temps, sant Judes té un gran predicament entre la gent en el món medieval mediterrani: Judes Tadeu, el patró dels impossibles, de la gent que està al límit. La devoció popular va ser capaç de dividir una persona en dues: una, la figura del traïdor –Judes l’hiscariot-, i una altra, Judes Tadeu, el bo.

El detall de Judes del quadre.

Però els missatges secrets de l’obra no s’acaben ací. També és el moment que el patriarca Ribera ha “descobert” que la col·lecció de relíquies dels monarques de la Corona d’Aragó conté el sant Calze, la copa que segons la tradició va ocupar un lloc preeminent en la Santa Cena. Ell el publicita a finals del segle XVI i principis del XVII, i proclama que aquell “és” el Grial… Però ací tot és diferent. Joan de Joanes –un dels pintors de capçalera de Ribera i la Contrareforma– s’ocupa de crear els arquetips que configuraran l’univers catòlic en aquell moment. I posa el calze en primer pla. El promociona, el visibilitza. Ell crea els primers calendaris devocionals: posa cara i ulls als Cristos Eucarístics, al Baró de Dolors, al Jesús que mostra el calze del Sant Sopar… Doncs el seu deixeble Borràs no el posa ni a la taula del retaule de l’altar major del cenobi ni a la de la Santa Cena més alternativa. Tant allí com allà, Jesús té una humil i senzilla copa de vi. I el del Patriarca el posa en la grisalla apartat, en una taula que es transforma en l’autèntica caixa –de fet, un gerro– de Pandora de l’obra. Allí també hi ha el cap d’un dimoni, l’autèntica bèstia negra de l’època, i la representació d’uns àngels en forma de sirenes. Una blasfèmia en imatges, una heretgia, perquè era el moment que s’havia decidit que els àngels sí que tenien sexe, i eren homes. Joves i guapíssims. La sirena no deixava de ser una figura mítica pagana, allunyada de qualsevol relat catòlic.

Per acabar-ho d’adobar el llegat de Nicolau Borràs proposa una gerra amb una nansa en forma de figura femenina nua, i en una actitud provocativa exultant: el pecat de la carn fet imatge. Imagineu la cara d’aquells monjos que mentre feien els àpats, contemplaven aquest recull de blasfèmies, provocacions lascives, heretges, luxurioses i paganes. Era la petita venjança d’un monjo que considerava al final de la seua vida que l’Església Apostòlica, Catòlica i Romana era un cúmul de vanitats, hipocresies, pulsions reprimides i afanys incontrolables de poder. Per a Borràs va ser la venjança. Per a nosaltres, la contemplació de l’obra oculta i maleïda d’un mestre que s’adonà de com de miserable pot arribar a ser l’ésser humà.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close