Lita Cabellut. «Silenci»

Arts visuals / Didàctica de l'Art
Read it in English

Hi ha vides que obren interrogants, que generen empatia i interès. Hi ha existències extraordinàries, històries de patiment i de superació, exemples de persones de les que cal no prescindir. Lita Cabellut és una d’aquestes persones. Podries escoltar-la o observar la seva obra durant hores i mai no et cansaries perquè sempre hi ha un detall revelador, lògic, coherent i raonat. Els personatges de l’obra de Lita brollen directament de l’ànima i són fruit d’un treball incessant que va començar quan era petita i que encara perdura. Com deia el poeta, “res no acaba si dintre teu abans no acaba”.

Lita, era una nena del carrer que va créixer a l’entorn de les Rambles de Barcelona, on acompanyava a la seva àvia en la dura tasca diària de guanyar-se un tros de pa. Regalava als turistes estrelles de colors que custodiava en una bossa imaginària a canvi d’una almoina. La fantasia esdevenia un món paral·lel farcit de formes i colors que sorgien dels bassals bruts dels carrers de Barcelona.

La vida sempre té moltes cares i després de malviure pels carrers d’una ciutat que li donava l’esquena, va ser adoptada per una família que feia temps que la buscava. Gairebé analfabeta, va dir als seus pares que volia anar al Museo del Prado i allà va començar a adquirir significat aquell món paral·lel que donava vida a la seva imaginació.

Lita viu i treballa als Països Baixos, però és una artista universal, el propòsit del seu art és posar en valor la bellesa, sigui de la categoria que sigui. En paraules seves la bellesa és l’acceptació absoluta del que ens toca viure.

Està especialitzada en retrats i ha pintat molts personatges, alguns icònics com ara Frida Kahlo, Einstein, Camaron de la Isla, d’altres són persones que viuen en la marginalitat. De totes elles Lita en destaca la bellesa.

Tota la seva obra és suggeridora i emocionant, però ens ha cridat l’atenció aquest quadre on dialoguen les dues dones protagonistes de l’obra Bodas de Sangre de Federico Garcia Lorca, llibre que Lita Cabellut va il·lustrar en una edició publicada per l’editorial Artika.

Silenci per sentir bategar els cors. Silenci per deixar pas als laments de la sang. Silenci per deixar protagonisme al murmuri del vent. Silenci entre elles, per deixar que parlin els ulls i les mans i tot el rostre i tot el cos.

Ara que les paraules han callat, ara es poden acostar i tocar-se pell amb pell. La quietud les uneix. La rigidesa del temps que els ha tocat viure no deixa que puguin expressar el que senten sense que apareguin els barrots dels mots i dels pensaments. Mare, filla, núvia, esposa, dones sotmeses que en les labors de casa teixeixen dia a dia els límits dels murs que les empresonen, murs bastits sobre l’obediència i la tradició.

Però sota la pell hi ha moltes pells. La més profunda és la pell veritable, aquella que mostra el que som en essència. Després hi ha la pell de l’herència, de tot allò que som per imposició genètica. Trets de la nostra manera de ser que no hem aprés, sinó que es manifesten per via sanguínia des de la profunditat de la doble hèlix. La tercera pell és la que mostra tot el que som ara i aquí, és la suma del que el temps ha fet de nosaltres. És aquesta tercera pell la que veiem en el quadre, la pell que troba la bellesa i la llibertat malgrat el sofriment.

Les mans mai s’haurien acostat, mai no s’haurien tocat, perquè calia mantenir la distància, cadascuna defensant la seva llar, com una lloba ensenyant les dents quan ensuma el perill. Però la devastació ha estat tan gran, la pena és immensa, han perdut tant les dues, que ara es toquen buscant consol.

Bellesa i sinistralitat. Somriure i llàgrima. Blanc i negre. La dualitat de la mateixa existència. Blanc de la vida i negre de la bellesa, i molt espai per a tots els matisos. No hi ha un negre, hi ha molts negres i també hi ha molts blancs i una infinitat de grisos. Cada color es superposa formant capes, capes que es clivellen, que es fragmenten en mil bocins que es complementen. Cada espai buit, pertany a un temps ja passat, però que ha deixat el seu senyal i que esdevé patrimoni pels que vindran.

Hi ha també una presència constant: el granat, granat de sang, d’una vida manllevada, perduda a causa de la llei de la força, de la imposició. Hi ha granat perquè no hi ha hagut diàleg, ni humanitat i tot ha acabat esquitxat de sang.

Potser ara que les mans s’ajunten, ara que els alès es creuen, ara que els ulls tancats ja no tenen més llàgrimes per plorar, potser ara és el moment de recomençar, de parlar, de deixar pas a la vida i de timonejar el canvi.

Tot parla en l’obra de Lita Cabellut. Cada quadre esdevé un mirall ple de detalls que respon a cadascuna de les mirades que rep. És una obra viva, hiperrealista, minuciosa, que mostra les dues o més cares de la vida i no en deixa perdre detall. Els materials se superposen en capes dotant d’història el llenç, una història que deixa petjada quan l’artista exerceix l’acció violenta d’arrencar-les per deixar en evidència el que som en essència. És una obra que ens deixa mirades transparents que tenen les arrels en el cor. Mirades de les que no podem prescindir. Lita Cabellut va exposar a la Fundació Vila Casas l’any 2017, per a quan una altra gran exposició a la ciutat dels somnis de la seva infantesa?

Per saber-ne més

Muñiz, P. (2021). Lita Cabellut. Revista de Girona, (324), 100-100.
Perera, M. (2016). Duende y alma. Tendencias del mercado del arte, (95), 60-62.
Sangrà, L. (2017) Lita Cabellut: un inici trist i molts cops de sort. L’Ara, 24.

Isabel Boj
Isabel Boj Cullell és Dra. en Didàctica del Patrimoni, professora associada a la Universitat de Barcelona i directora de l'empresa Schola Didàctica Activa, dedicada a la realització d'activitats escolars d'història i patrimoni. Va cursar la llicenciatura d'història i es va especialitzar en didàctica amb l'objectiu de crear estratègies i materials per acostar la història i l'art al món escolar i al turisme cultural. Ha participat en nombrosos projectes de socialització del patrimoni, i va ser responsable de l'equip de divulgació dels Jaciments d'Atapuerca a Burgos. És investigadora del grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close