Ja és casualitat. O designis dels déus, dels de l’art, és clar. A cadascú triar l’explicació. Però és que ‘Metròpolis’, aquella gran estructura que Maïs Jorba va concebre amb la pel·lícula de Fritz Lang (entre altres idees) al cap, cau que ni pintada al bell mig d’Andorra la Vella, un país tot ell sumit en una gran crisi d’habitatge (i quina ciutat del nostre entorn no ho està?), amb el model de construcció, urbanístic, qüestionat i fent bascular eleccions. Premonitori, el toll d’aigua que queia el dia de la inauguració i que impedia la foto d’autoritats?
Maïs/23 Drets Humans
Comissari: Gabriel Serrano
Sala de l’Ambaixada d’Espanya en Andorra.
Fins al 18 de febrer.
“Una artista en constant evolució; podríem dir sense equivocar-nos que les seves vivències, el seu dolor, la seva alegria, es veuen reflectits en cada moment de la seva trajectòria artística i, per tant, en les seves obres. La seva vida i la seva obra van de la mà”. Així resa la introducció que el comissari de Maïs/23 Drets Humans, Gabriel Serrano, fa de la proposta. “He fet una relació de peces del 2005 i peces d’ara, amb un fill que comunica les dues èpoques. La referència a les peces de roba és un homenatge a les àvies, les besàvies, que van construir la meva ànima. Els mocadors són d’un moment en què ja faltava la meva mare, molt difícil, així que els mocadors representen les llàgrimes”, explica l’escultora. “L’obra és la història de la meva vida i el món que hi ha a l’entorn de la meva vida”, resumeix.
Art biogràfic, doncs. També art militant, gosem dir. Impepinable, sent dona? “També hi ha dones artistes que tenen una producció que no té res a veure amb la seva vida privada, ni amb el seu entorn. Però en el meu cas, per la vida que he portat, per on he viscut, el que jo faig surt del meu interior, és implícit”, postul·la. La trajectòria de Jorba comença per l’aprenentatge, el domini, de la tècnica, “i de mica en mica va entrant el concepte, la idea que hi ha darrere d’allò que fas, una idea que cada cop s’aprofundeix més, entre autobiogràfic i social, perquè quan parlem de drets humans afecta tothom, oi?” Fa art, insistim, com a dona.
“Ho hem tingut difícil, com es veu a l’exposició Maestras que hi ha ara al Thyssen, que no és una bona exposició però sí permet veure com tot de dones, des del segle XVI sobretot, han intentat fer art, i això ens segueix passant a nosaltres, jo mateixa puc recordar traves que pel sol fet de ser dona he hagut d’afrontar en la meva vida professional”. Això sense comptar que darrere de tot gran artista-home sol haver-hi una gran dona, puntualitza, i especifica els casos de Christo, del mateix Plensa, o Bill Viola, per esmentar-ne alguns dels contemporanis amb més anomenada. I què dir de Picasso i la peculiar relació amb les seves companyes. Darrere d’una artista-dona qui hi ha? Normalment, ella mateixa, i sort si ningú no hi posa bastons a les rodes.
Les exposicions de Jorba esdevenen quelcom més que simples exhibicions de peces ja fetes. A Andorra, per exemple, va acompanyada d’una sèrie de trobades amb escolars del país. “Els ajudes a prendre consciència que ells mateixos poden interactuar a través de l’art, de què a través de la poesia, la música, la pintura, el que vulguis, pots transmetre els teus pensaments i la teva ànima, pots fer sortir incoherències internes. Així que és maco veure com responen”.
La relació de la barcelonina amb Andorra ve de lluny. Va recalar per primer cop gràcies a un Brossart, una d’aquelles iniciatives culturals de vida efímera al país dels Pirineus. Després ha tornat a través d’ArtCamp, trobada internacional de creadors organitzada sota els auspicis de la Unesco, i a través de la qual més tard va anar a Malta i Romania representant Espanya. Però és aquesta d’ara l’ocasió en què ha tingut l’oportunitat de desplegar amb més amplitud la seva producció. O de posar una sèrie d’esquers perquè l’espectador s’hi quedi enganxat i en vulgui més. Per exemple, dels innombrables materials amb què ha batallat. De l’esmalt, que aviat li va quedar petit, a la fusta. “Després vaig començar a interessar-me pel ferro i vaig col·laborar amb un serraller, però ell treballava amb massa perfecció, així que vaig aprendre jo a treballar amb forja i soldadura”.
Més endavant es va passejar pel bronze, va emprar metacrilats… “però sempre utilitzo el material segons el moment que estic vivint, sempre depèn del contingut”. Ara, com apunta l’exposició a la seu diplomàtica, ha girat els ulls cap a les dues dimensions: de les peces exhibides, els quadres són les peces més actuals. “M’estic centrant més en materials com la tela, tot i que el contingut té molta relació, conceptualment i emocionalment, amb l’obra anterior, perquè els materials sempre depenen del teu estat d’ànim, del que vius i del que tens a prop”.
En la tria de les peces li va fer un cop de mà Marta Darder, amb qui havien comissariat plegades altres projectes. La mostra és, com es titula una de les peces, un Itinerari interior. Però també una una ullada a l’entorn social, amb obres com Deliri, que procedeix de la sèrie Esquarterades, dedicada als feminicidis en Ciudad Juárez. Va començar a treballar sobre el tema durant l’estada a Nova York, després d’entrar en contacte amb la periodista Judith Torrea. La instal·lació original es va mostrar per primer cop a Brasil, al Museu d’Art Contemporani. Després va passar pel Convent de les Arts d’Alcover i més tard, per Barcelona. Una altra de les xacres que aborda és la de les migracions forçades. Mapes solcats per unes petjades infinites. “La vaig començar a Berlin, on jo mateixa em sentia immigrant. Tot i que de luxe, quan tens una tarjeta de crèdit”. Sobresurt d’entre la resta una peça, Sobre viure, aquella finestra que incorpora una fotografia de l’artista, signada per Àngels Rigau. Lluminosa, amb els colors del Mediterrani de fons. “Però també hi ha el ressò de tot el que està passant, de tants migrants com arriben, de com el mar és per a ells un entorn hostil”, matisa.
Són omnipresents les gàbies. “La presó, oi?, està clar”. En la majoria, però, a dins hi ha escales: una sortida sempre possible. “Perquè jo sóc optimista de mena. Tot i que en una exposició una senyora em va dir ‘sempre fas escales que baixen’. Ui! Com devia estar aquella pobra dona de malament!” També a dins hi ha filferros un xic embolicats, com a l’esmentada Itinerari interior. “Sí, hi volia parlar de la fragilitat de l’ésser humà. Per molt que ens posem cuirasses de diners i de poder, tots som igualment fràgils, tots sentim els mateixos dolors”.
Metròpolis, l’estructura de torres que s’alcen fins a tres metres cap al cel, gaudeix del privilegi de la ubicació portes enfora, al parc Central de la capital del país, un espai que ansia convertir-se en un pol d’atracció artística: al mateix recinte conviuen la sala d’exposicions del Govern, que ara mateix ofereix l’obra de la francesa Orlan, i L’Institucional, cedit al col·lectiu artístic La Xarranca. Metròpolis és una referència a la deshumanització de les ciutats, homenatge a la pel·lícula de Fritz Lang i picada d’ull a Blad Runner. Fruit també de l’etapa novaiorquesa, ha viatjat força abans de recalar al Principat: ha passat per Sitges, Sevilla i Brasil.
Les peces de Jorba són sempre una referència a les persones que l’envolten. “Sempre les dedico: a l’avi, que va fer possible que pugui treballar en el que m’agrada, després a la mare i l’àvia quan hi eren, i als meus mestres, Modest Cuixart i a Plandiura… Sempre ho faig, sempre”. Amb Cuixart va entrar en contacte en una subhasta a l’escola Llotja, recorda, la mateixa circumstància en què es trobaria amb Tharrats o amb Grau Garriga. “Vaig fer amistat amb ells, però va ser Cuixart qui em va donar l’empenta, qui em va dir ‘endavant’ i em va aconsellar de marxar als Estats Units”. Va seguir el consell, és clar. Aquest i d’altres. “A banda, vaig tenir professors de matèria molt significatius, com Plandiura en el treball del ferro. També em va deixar molta petja, tot i no ser artista plàstic sinó escriptor, en Baltasar Porcel: em va donar molta seguretat en el camí”. De moment, el camí ha portat Maïs Jorba fins Andorra. La hi veurem més? “És clar que m’agradaria. Molt. Cada exposició porta a fer un altre pas. Vas fent circuits per la vida”.
