Arts visuals

Llavorar la mirada. Cécile Reims i el gravat

El batec vegetal que desvetllen els gravats de Cécile Reims és alhora vida oculta i revelada —tornada a velar—, llauradora de memòria i d’un compromís perenne i infatigable amb la creació: d’història esquerdada que goteja en la transformació de l’origen, de la ferida. De la impossibilitat de veure’n les formes senceres, el gravat canta: perquè no articula paraules, sinó tiges, silencis i vibracions: la matriu treballada es llavora amb la pressió de les mans i la subtilesa del dibuix traçat. Traduir el vel i els seus silencis: “com un delicat sismògraf al cor del temps”, en paraules de Gansel. El gravat és la resta —vinclada i ofrenada com el gest de la llavor en la foscant nit: en constant creixement, a la recerca de llum. D’un exili interior que s’obre i es fragmenta.

Arrels arbòries, capes d’espines i de Laub —el nom del fullatge que s’acumula i va marcint-se, formant el sotabosc—, venes, textures que germinen. De l’escorça antiga, petites latències que s’arboren i taquen les làmines, humides i premsades, dibuixades amb la subtilesa i la força precisa del burí i del cisell. De les mans de la gravadora Cécile Reims (París, 1927-La Châtre, 2020) —nascuda Tsila Remz— n’emergeixen natures que dansen enmig de camps desolats, des de l’enyor de la seva Lituània natal, dita en detalls de la vida vegetal o animal —de tot allò que creix, del que sosté algun murmuri d’aus o de remor boscana. Murmuris més enllà del temps que Reims va calcar, obstinada per retratar breus moments de gènesi d’un món naixent, amb els estralls de la Segona Guerra Mundial i l’horror al seu revers, el seu cisell desvetlla fragments de memòria, feta de metall i de paper. “La vie est une métamorphose permanent”, afirma en una entrevista feta pel Museu d’art i història del Judaisme: la necessitat de mudar de pell per intentar recosir els esquinçalls del món, de tot allò que sosté el gest, que beu del moment de les filadores que cusen les xarxes de pesca —ran de mar—, o dels qui llauren els camps, vora la terra. Endinsament en un altre temps: el de la latència. Del teixit dels dies, brusint sota el cisell.

Per a Reims, vida i gravat s’hibriden: el procés de la tècnica de la punta seca pot arribar a allargar-se mesos: rere cada veladura sobre el metall, una nova possibilitat de relleu, un nou dibuix pot advenir-se. Proves d’estat i d’assaig, traç precís i incisiu que fa néixer primer el negatiu de la imatge, la gravadora treballa en el seu revers, i no s’arriba a veure en positiu fins a l’estampació final. Entremig d’aquest procés, Reims entén la pràctica com una possibilitat d’escriptura, d’arbrar imatges. Latent en cada veladura de vernís, una textura que significa. La capa de significants que se’ns presenta és per a la gravadora un acte de memòria i de força, de recordança: record i dansa, de llavorar el dol per l’absència que s’advé amb el més enllà de la matèria, i de resistència vers el temps i l’oblit. Del cor obert per una labor constant: fruit que s’obstina cap a la llum per conèixer-ne els secrets, murmurats i silenciats. Els batecs endinsats i inconeguts, recorreguts pulsionals. Així, es troba en constant diàleg amb l’escriptura i amb el concepte jueu de l’exili primigeni, l’anomenat Ursprung. Òrfena, la gravadora va criar-se amb els avis materns en una família jueva de Kibartai, ciutat fronterera de Lituània que el 1941 seria assaltada per les tropes nazis durant l’horror del genocidi del poble jueu.

El territori del dol i la condició d’exili interior, sobre les quals va escriure, reverberen com una retirada del món, d’un buit primigeni en un sentit abissal, del que es fan ressò altres poetes jueves com Else Lasker-Schüler o Gertrud Kolmar —“els meus ulls són tèrbols i ja no poden reunir fil i agulla”, com diu el poema Die alte Frau—, aquestes darreres, partint, també, de l’Ursprung. Amb la seva escriptura d’imatges, o d’imatges escrivents, podem pensar la pràctica de Reims com una traducció —tal com la pensava Mireille Gansel al seu assaig Traduir com transhumar (traducció de Dolors Udina, Lleonard Muntaner, 2021): “com una mà estesa entre dues ribes sense pont”, mà que s’estén i que llavora la mirada, empeltant un seguit de gestos oblidats i inconscientment gravats en el cos, inscrits: els verbs dels de brodar, de cisellar, de cosir. De fer el revers de les vores que ja van començar a teixir les antigues i que en el present prenen nous batecs.

Espagne (1951)

Els seus escrits parlen del que ella descriurà com una mena d’ascetisme, que retroba mitjançant la pràctica del gravat a cisell, i d’on sorgeixen les seves col·leccions de Psalms (1950). A partir de 1956 pateix una malaltia pulmonar que s’agreuja i inicia una recerca figurativa vers una visió antropomòrfica, on els cossos s’hibriden amb les formes tel·lúriques i minerals, un viratge corpori que les seves obres prenen i no deixen. A l’època dels surrealistes col·labora amb revistes de l’època, com Unica Zürn o Hans Bellmer, i la seva obra es constel·la amb la de la gravadora Gisele Celan-Léstrange, que va il·lustrar el poemari Atemkristall de Paul Celan. Boira escrita des de la minuciositat i l’esfondrament, veus tel·lúriques que s’encloten: la mínima incisió que vessa, el misteri primigeni d’una veu que es desvetlla en traç i branques cobertes de líquens.

Va ser a Die Erotik (1910) on Lou Andreas Salomé expressava ja el fet que l’acte creatiu es desprèn d’un desarrelament d’allò matern: “nosaltres, criatures humanes, vivim tan sols un breu temps en allò maternal-primigeni com un cos universal que ens abraça i on els successos interiors i exteriors se succeeixen encara, en certa manera, sense diferència”. És aquest record del lligam el que emergeix de les matrius calcogràfiques de Reims, que esventra el teixit inconscient del subjecte i s’advé amb el procediment del relat com un camí espiritual, com una negació que les místiques medievals ja propugnaven als seus escrits: el buit creador. La idea de la negativitat resulta ser un acte previ a tot acte creatiu: si bé també es tracta d’un desmembrament, d’un cor d’arrels que s’obre com un fruit.  Per a Reims, la metamorfosi com a metàfora recull els símbols, textures i sobretot, d’agraïment a la matèria i a la memòria. La calcografia com un batec múltiple, com una veu encesa que va dibuixant noves formes. Recerca de l’origen que és impossible i se’n va, es vincla cap al cel desterrat d’amor. I d’aquest cel, glateix també el continu de veus i fibres amargues, imatge que llavorava la poeta surrealista Valentine Penrose (Mont-de-Marsant, 1898-Chiddingly, 1978): “veig les meves filles les tiges / mossegades per les seves fibres amargues / veig les meves filles les pedres / jo terra d’arreu així és com visc”. Fibres i tendresa que neixen del dol a les palpentes, que a poc a poc emergeixen, amagades sota les capes del sotabosc de l’inconscient.

Mireia Casanyes Dalmau
Poeta i investigadora. Actualment combina l’escriptura amb la creació artística, i investiga la relació entre corporalitat i memòria en les artistes de l’avantguarda alemanya. Ha cursat estudis literaris i culturals, i ha publicat el poemari L’ombra forana (Món de Llibres, 2021, Premi Ciutat de Manacor) i ha escrit l’epíleg a Primavera fosca, d’Unica Zürn (Wunderkammer, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close