La Galeria N2 mostra el darrers treballs de l’artista que reflexionen sobre el concepte de l’absolut.
Lluís Vila. A la recerca de l’absolut
Galeria N2. Enric Granados, 61. Barcelona
Fins a l’11 de desembre de 2020.
Des d’un vessant multidisciplinari, Lluís Vilà (Banyoles, Girona, 1952- 2010) va rellegir llenguatges d’avantguarda per donar-los una dimensió provocativa i crítica, tot incorporant la més rica varietat d’elements i els materials més peculiars i insospitats. Les seves creacions, que van des de la pintura, l’escultura i el disseny fins a obres d’environament i d’art comestible, passant per tota mena d’aparells, artefactes i invents, tenen remembrances de l’art brut i del conceptual, ressons del pop, del neodadà, del consum kitsch, de l’objecte popular i de l’art d’ambientació.
Ja des dels seus inicis, el rebuig al consumisme social contribuí a interessar-se pel material comestible. Les primeres manifestacions plàstiques de Vilà comencen als anys setanta amb un art efímer i fungible, atacant la provisionalitat de tot el que l’envolta, amb una visió irònica i càustica de l’objecte. Una de les seves matèries primeres fou el pa; un dels elements recurrents de la seva investigació. Per a l’artista, el pa és l’aliment menjable més humil amb una important presència quotidiana que ha esdevingut imprescindible en moltes cultures. En aquest sentit, el seu origen escultòric ens remet a un repertori de muntatges fets amb pans -utilitzats com a objectes trobats a la manera dadaista- aprofitant-se de tota l’herència iconogràfica sorgida de la tradició popular. Barres, panets, bastons, coques, llesques, bocins i crostons és el material amb el que va treballar de diferents maneres per construir artefactes grotescs, personatges estrafolaris que constitueixen la caricatura de la nostra realitat. Aquestes actuacions han estat relacionades amb el eat art, que han practicat artistes com ara Antoni Miralda, encara que, a diferència d’aquest que a través de l’art comestible planteja una reflexió litúrgica sobre el menjar com a vehicle de comunicació entre cultures i amb una projecció simbòlica de la vida, per a Vilà les seves propostes “artifàgiques” es refereixen a la societat consumista que fagocita els valors humans.
Aquesta utilització de materials fungibles i la crítica dirigida a la societat de consum, la dona per acabada amb l’exposició Àlef (1996), que utilitzava com a pintura la seva pròpia sang. A partir d’aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola cosa, creant les sèries Navegants (1995-1997), Contraris (1995) i que continua amb Logos (2001) i Nautes (2006), fins arribar a El Congrés de l’Absolut (2010).
Paral·lelament a aquest món de referències “pop”, Lluís Vilà va desenvolupar tota una obra pictòrica i de dibuix que és on es troba l’eix iconogràfic de la seva pràctica escultòrica, protagonista del seu treball. Gràcies a l’automatisme dels dibuixos, a la manera de grafits, va deixar via lliure al seu inconscient i va crear un món espontani i personal que, sovint, ha adoptat una dimensió tridimensional.
Vers la segona meitat dels anys vuitanta, va investigar les possibilitats de la resina sintètica i el polièster transparent, per construir blocs escultòrics a l’interior dels quals resten empresonats trossos de pa, grans d’arròs i de llegums, vegetals, pasta de sopa, xapes de beguda, etc. per tal de fer perenne tot allò que és efímer. És justament l’any 1986 quan comença a treballar amb planxa de ferro i inicia la seva producció escultòrica -amb materials no estrictament orgànics- en la que seguiran apareixent referències als elements menjables.
A la recerca de l’Absolut és el títol de l’exposició que la Galeria N2 presenta, amb la col·laboració de la Fundació Lluís Coromina. Aplega la darrera sèrie dels treballs de Lluís Vilà -abans de la seva prematura mort-; un conjunt de pintures abstractes i essencials que dialoguen amb les escultures Nautes; un grup de figures antropomorfes que incorporen un element recurrent al llarg de la seva trajectòria: el pa. Les obres en blanc i negre que es mostren formen part d’aquesta recerca de l’absolut, pintures etèries que han perdut tota materialitat. Ferm al seu tarannà irònic, Vilà despintava les seves pintures amb aire a pressió o amb aigua fins pràcticament desaparèixer per retornar al blanc originari de la tela i quedar-se només amb el rastre.
Per la seva banda, els Nautes són personatges enfrontats al desconegut, abocats al misteri inescrutable; són individus sense rostre que amaguen un misteri ancestral. Elaborats amb materials tan diversos com ara ferro, fibra, teles i pigments, es vinculen a la tradició de les iconografies de les mòmies egípcies en aquesta recerca de superació de la temporalitat i de la mort. Estan tractats amb un blanc impol·lut, i només el pa –integrat- del color torrat de la terra els apropa a la realitat. El concepte que busca desvelar Vilà està amagat sota les diverses capes de pintura que embolcallen els cossos com a despulles. La soledat de l’home, els difícils contorns de la pròpia identitat, la fràgil distancia entre normalitat i bogeria són algunes de las qüestiones que ressonen en les seves obres, i que alhora també ens apropen al món de l’artista Juan Muñoz (Madrid, 1953- Eivissa, 2001). La disposició i els conflictes de les seves figures a l’espai generen una teatralització que expressa intensament l’abandonament de l’home contemporani que escenifica també Vilà.
La darrera creació de Lluís Vila reflexiona amb un to irònic, paradoxal i crític sobre el cos i el concepte de l’absolut, entès com a pols oposats entre principi i fi, construcció i destrucció. El seu és un absolut que representa el no res.
