Arts visuals / Exposicions

L’obra pictòrica d’Hernández Pijuan dels anys setanta

Dintre de la línia que ens té acostumats, la Galeria Marc Domènech ens ofereix ara una esplèndida retrospectiva de l’obra dels anys setanta del pintor Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005).

Hernández Pijuan: Anys 70
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, baixos, Barcelona.
Fins al 30 de juny de 2023

Els anys setanta són un període molt interessant tant en l’evolució creativa i experimental del mateix pintor, “un dels processos més fascinants i no obstant silenciat” tal com escriu Carles Guerra en el catàleg, com en el context històric, cultural, conceptual i artístic del nostre país.

En els setanta vam veure créixer i expandir-se les diverses cares de l’abstracció, els minimalismes, l’art conceptual que tan important va ser a Catalunya, l’espacialisme, la pintura del colour-field.  Però, com recorda Guerra, a Hernández Pijuan no el podem inscriure dins de cap d’aquestes tendències, perquè “es tractava d’un artista sense grup o escola, despenjat tant de les generacions anteriors com de les posteriors”.

Durant aquells anys, Hernández Pijuan du a terme, en soledat, un procés de reduccionisme formal i de depuració radical de tots els elements que intervenen en la seva pintura i s’allunya de l’informalisme i la gestualitat. Hem de reconèixer, d’entrada, que aquest és el període de la trajectòria de l’autor que, des de sempre, ens ha cridat més l’atenció, ens ha atret i ens ha captivat.

A la mostra es recullen pintures, aquarel·les i dibuixos diversos realitzats entre el 1969 i el 1980.  A les de 1969 i els primers anys setanta apareixen objectes i elements senzills pintats de manera minuciosa i analítica. Són copes i gots de vidre transparent, pomes, ous, tisores, sobre fons de colors que tendeixen a la neutralitat i superfícies aparentment monocromes.

A Gran espai gris amb quatre copes (1969), un oli de 97 x 195,5 cm, els objectes, les copes, es troben a l’extrem dret del quadre, l’una sota l’altre i dins d’una mena de pauta de línies molt fines. A Sense títol i a Doble espai blau, de 1970, l’únic objecte representat és un ou situat en el centre de l’espai pictòric. En el primer cas, es tracta d’una cartolina de petites dimensions (22,4 x 17,2 cm) realitzada amb guaix i llapis que en el lateral dret incorpora una tira vertical amb una escala degradada de grisos que són alhora una mostra dels tons utilitzats en el treball. El segon és un oli sobre tela de 178 x 116 cm totalment de color blau.

Pijuan ‘Tres copes sobre gris clar’ 1971

A Dues copes 3, de 1971, un altre guaix i llapis sobre paper, tornen a aparèixer aquestes escales degradades, però ara col·locades horitzontalment i els objectes són dos petits gots que destaquen per la seva transparència.

L’aparició d’unes tisores isolades dibuixades sobre paper mil·limetrat o pintades a l’oli sobre un fons de color amb alguna delimitació lineal, fan pensar més aviat en la divisió de l’espai o en l’establiment de límits. Després apareixerien les xifres i les acotacions de petites dimensions que feien referència més directament a les mides i a les distàncies. Fins que, a continuació, desapareixen totes les acotacions i la mateixa superfície pictòrica esdevé el tema principal de les obres.

Un altre dels elements destacables és una alzina isolada que centra la mirada de l’espectador.  A la mostra es poden veure diverses obres de petites dimensions on apareix aquesta alzina que esdevé l’única referència a la realitat a la vegada que l’únic signe pictòric. Aquest és el cas, per exemple, del guaix sobre cartolina Sense títol 1 (1974), de tan sols 8,3 x 14,9 cm; o d’Esbossos. Paisatge amb alzina (1977), un delicat i esplèndid dibuix a llapis i aquarel·la, de 12,3 x 16,2 cm, on es veu l’arbre dins d’un espai acotat i pautat amb unes petites mostres de color al seu costat.

Cap a la meitat de la dècada van desapareixent els objectes de referència i els quadres es converteixen en extensions pictòriques, una mena de paisatges buits, aparentment monocroms, sense objectes ni xifres.

Diversos olis sobre tela esdevenen  “paisatges” formats per acumulacions de pinzellades curtes i denses que van canviant gradualment de to. Algunes tenen línies amb diverses xifres i acotacions com el petit Espai verd, de 1972. Acotació 139,5, de 1974, és un oli sobre tela de 180 x 180 cm on el color verd canvia gradualment des dels tons més clars a la part superior fins als més foscos a la inferior. En tot l’espai del quadre tan sols apareix aquesta petita xifra o acotació que dona títol a l’obra

Els colors predominants d’aquest grup de treballs són, sobretot, els verds i els grocs en al·lusió als canvis de color estacionals dels camps de conreu a l’aire lliure. Daurat 1980 és una esplèndida pintura a l’oli d’un groc intens en format horitzontal (40 x 165 cm) que ens fa pensar en l’assumpció del concepte de paisatge, en els colors de la tardor, en el temps de la sega.

Diverses obres petit format de Pijuan

En les pintures a l’oli la pinzellada que reomple i ocupa tot l’espai és sempre curta, densa, pastosa, i amb una certa inclinació natural que té a veure amb el gest del braç i de la mà a l’hora de pintar. És un tipus de pinzellada que dona una vibració i tremolor especials a la superfície pictòrica

Les aquarel·les incideixen més en les transparències, les capes superposades, els canvis subtils i delicats. És el cas d’Aquarel·la 2,40, amb tres franges verticals que van dels blaus als verds; o els Sense títol 4, 5 i 6, amb uns degradats rosats, blaus o violetes que ocupen l’espai de dalt a baix.

L’art d’Hernández Pijuan dels setanta respon a un procés reflexiu, analític i sensual a la vegada, que és el resultat d’una introspecció, d’un replantejament del llenguatge pictòric, una forma de pintar cap endins. Es tracta d’una estètica basada en l’observació, el silenci i la lentitud que deriva d’una marcada tendència a la vita contemplativa.

Les obres més radicals d’Hernàndez Pijuan dels anys setanta, com les d’Agnes Martin, Ad Reinhardt, Robert Ryman, Pierre Soulages, plantegen molts problemes a l’hora de ser reproduïdes fotogràficament, surten molt mal parades de la transposició al món de la imatge, potser, precisament, perquè cerquen per damunt de tot les qualitats i les característiques intrínsecament pictòriques com ara la textura, la densitat, la profunditat, l’espessor, la transparència, els canvis i els matisos més subtils, gairebé imperceptibles. Estan pensades únicament des de la mateixa pintura sense tenir en compte l’enlluernador món de la imatge i de la comunicació predominants. Com diu el mateix artista, “La pràctica de la pintura és una forma de coneixement i no tant de comunicació, com s’afirma generalment; és una forma d’aprenentatge continu en què el dubte és sempre present.”

Aquesta és una esplèndida exposició dedicada especialment a tots aquells que s’acosten a l’art com una forma de descoberta i coneixement, tots aquells que contínuament volen aprendre mitjançant el dubte, la reflexió i l’autocrítica com a mètode d’anàlisi sense oblidar els aspectes més sensuals. Una exposició per a gaudir, reflexionar i meditar.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close