Arts visuals

El Loft Nota Bene de Catherine Sagnier

La Galeria Cadaqués presenta una retrospectiva dels artistes que han exposat a la galeria Nota Bene i treballat a la residència d’artistes LOFT, ambdós espais dirigits per la galerista Catherine Sagnier.

Mercedes Vicente, comissària de l’exposició, ha tingut l’encert d’arrencar el relat de la mostra amb una cita de l’escriptor francès Henri-François Rey que descriu Cadaqués com un “narcolloc que et situa fora del temps i de l’espai, i on l’espai és elàstic. Aquesta atracció i fascinació per l’ultralocal i, en concret per Cadaqués, també l’han sofert molts artistes.

La bellesa del paisatge, la dificultat d’accés i la seva força demiúrgica n’és la clau. Conversem amb una addicta d’aquest narcolloc, la galerista Catherine Sagnier (abans Skira), tot visitant l’exposició “Loft nota bene. 35 anys de creació” que ret homenatge a la seva trajectòria amb una retrospectiva de 50 artistes que han passat per la seva galeria i LOFT.

D’on sorgeix la teva passió per l’art i els artistes?

Des de petita sempre he estat connectada amb la creació. La meva mare era dissenyadora d’alta costura i tenia molts amics artistes. Vivíem en un pis gran al centre de Ginebra que anteriorment havia estat casa i taller d’un pintor i modista reconegut, Eugene Martin. Casa nostra era alhora l’atelier. Vida i creació es barrejaven. Viatjàvem sovint, sobretot a París per a les desfilades, i em portava a museus, exposicions, galeries i antiquaris, al teatre i a concerts. Aquest ambient cultural va marcar la meva infantesa i els meus gustos.

Com vas entrar a treballar amb l’editor de llibres d’art Albert Skira? Què vas aprendre d’aquesta etapa de la teva vida?

Malgrat que volia treballar al sector editorial o artístic, la meva mare era una persona pràctica i em va aconsellar estudiar secretària de direcció en una escola d’alt nivell. La meva tesi final de carrera tractava del sector editorial i així vaig trobar de seguida la meva primera feina amb l’editor Albert Skira. El destí va fer que la setmana següent uns amics em presentessin el fill del meu cap, Daniel Skira, i vam mantenir en secret la nostra relació un any. Quan el matrimoni Skira se’n van assabentar em van adoptar com una filla i vaig continuar treballant amb ells. Vaig tenir sempre una gran complicitat i boníssima relació amb Albert Skira. Era una persona molt avançada, oberta, entusiasta, apassionada de l’art i que li agradava treballar en equip. La seva dona, que era filla del crític d’art Lionello Venturi, era la cap de redacció i una persona més freda i distant.
Vaig entrar a treballar amb Skira a vint anys, l’any 1967 quan l’editorial celebrava quaranta anys i anaven desbordats amb els preparatius i la gran exposició que es presentava al Musée d’art et d’histoire de Ginebra. En paral·lel Les Rencontres Internationales que se celebraven al setembre se centraven en l’art i van venir molts escriptors, filòsofs i artistes a la ciutat. Em vaig submergir de ple, amb diverses tasques, i vaig aprendre moltíssim.  Vaig viure un moment històric de canvi tecnològic amb la impressió òfset.

Vas arribar per primera vegada a Cadaqués per parlar amb Salvador Dalí d’un projecte d’un llibre de gravats que editava Skira.

Dalí i el meu sogre van néixer el mateix any i eren íntims amics des de l’edició de luxe amb gravats de Dalí: Les Chants de Maldoror, 1934, un llibre imprescindible. Dalí també va participar en la revista Minotaure que va fundar el meu sogre amb els surrealistes de París (André Breton, Marcel Duchamp, Paul Éluard, etc.).
El 1971 vàrem anar a Cadaqués a treballar tres dies. Skira i Dalí estaven preparant amb André Malraux el llibre Roi, je t’attends à Babylone… Aquell projecte no va tenir massa èxit, crec que Dalí ni feia els seus gravats, però va ser una ocasió per conèixer Dalí a Portlligat.
Aquell mateix dia vaig enregistrar el meu sogre parlant amb Dalí amb una càmera Súper-8. És fascinant veure la gestualitat de Dalí els primers minuts, amb un posat natural de pagès català que canvia radicalment quan el Capitan Moore l’avisa que l’estic gravant. A l’instant es transforma en el personatge sofisticat i dalinià que havia construït. Aquest “curt” de tres minuts i mig es podrà veure pròximament a l’Expo Dalí Cadaqués.


L’any següent, la meva amiga del col·legi, la model Catherine Moore, esposa del Capitan Moore secretari de Dalí, ens va trobar una casa per passar-hi un mes de vacances. Aquell estiu vaig conèixer el pintor Norman Narotzky, l’explorador Michel Peissel i la seva donMarie Claire, i un cercle reduït d’artistes estrangers i gent de la gauche divine. Al Cadaqués d’aquells anys hi havia una elit cultural molt interessant i no estava massificat com ara.

Què va motivar traslladar-vos a viure a Cadaqués, amb el canvi radical de vida que comportava passar d’una ciutat cosmopolita com Ginebra a un poble de pescadors aïllat del món?

El 1973 va morir Albert Skira i tot va canviar. Van traslladar les oficines als afores de Ginebra, la seva dona va agafar el comandament, i l’ambient de treball era molt diferent. El fet que no acabava d’adaptar-me a la nova situació va propiciar que comencéssim a plantejar-nos canviar d’aires i mudar-nos a viure a un lloc més tranquil i prop de la natura.
El 1974 Manel Ferrer —pescador de Portlligat i persona molt culte que havia viscut a París i que va ser alcalde de Cadaqués durant la República— va animar el meu marit, que era arquitecte i constructor naval, a venir a treballar a Cadaqués perquè al poble mancaven persones del seu ofici. Paral·lelament, Marie Claire Peissel em va presentar al galerista italosuís Lanfranco Bombelli que recentment havia obert la Galeria Cadaqués. De seguida vam connectar, i Bombelli ens va ajudar a trobar casa, taller, i em va oferir feina a la galeria. Així el juny de 1975 vaig començar a treballar a la Galeria Cadaqués, portant la comunicació i difusió, just quan inaugurava una exposició de Bruno Munari.

Quina era la teva tasca a la Galeria Cadaqués i quina va ser la teva aportació?


Bombelli triava els artistes i muntava les exposicions. Era molt organitzat i perfeccionista, metòdic com un matemàtic. Jo era sempre a la galeria atenent el públic. Puntualment, vaig participar de la programació portant a la britànica-canadenca Cozette de Charmoy i la parella d’artistes conceptuals suïssos Chérif i Silvie Defraoui.
Vaig aprendre molt de Bombelli, ell i la seva dona em van tractar com si fos de la família, especialment quan em vaig separar del meu marit amb les dues criatures.
Als anys vuitanta també organitzàvem les desfilades de moda de Laurence Mercati, una cada any, a l’estudi d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, a la casa de Lanfranco Bombelli, a la casa de Richard Hamilton, a la piscina de l’hotel Playa Sol i al carrer de Cadaqués, fins i tot vaig fer de model. Laurence venia la roba a casa seva i tot era molt divertit.

Per què el 1986 vas decidir independitzar-te de Bombelli i muntar la teva pròpia galeria de nom Nota Bene?

Amb Bombelli tenia una relació fantàstica, amb ell vaig fer un bon rodatge i molts contactes. Però els darrers anys no tot el que programava m’agradava i em van entrar ganes de portar els meus artistes. Quan li vaig explicar es va posar trist, però de seguida va comprendre que necessitava el meu propi espai.
Vaig obrir la galeria Nota Bene primer al carrer del Call 4, i més endavant vaig traslladar-me al carrer del Poal 16. El nom de la galeria fa referència al món editorial i de l’art on vaig començar que ressonava amb mi.
Bombelli em va recolzar sempre en tot i vam continuar sumant, cadascun amb la seva galeria, i compartint espai a la fira d’ARCO cada any.

Com definiries la galeria Nota Bene i el mercat local del moment, si és que n’hi havia?

Vaig arrancar amb una exposició de la dissenyadora de joies Chelo Sastre que va tenir molt d’èxit. Necessitava diferenciar-me i m’agradava la idea de no començar amb un pintor, sinó amb una dona dissenyadora. Connectava així amb les meves arrels: el món de la moda de la meva mare.
Nota Bene oferia una proposta diferent del que s’exposava a altres galeries, combinant artistes locals amb artistes estrangers. No tenia una línia concreta, triava els artistes a partir de l’emoció que em provoca la seva obra i per contactes personals. Van participar artistes abstractes, figuratius, conceptuals, etc. Vaig exposar a Jaume Plensa dues vegades, la primera vegada quan ningú no el coneixia. En va vendre poc, ja que el mercat a Cadaqués era molt fluix i només compraven els amics, però ell estava molt content. Veient els preus actuals, hauria hagut de comprar-ho tot… però no tenia diners.
Seguint el calendari de la Galeria Cadaqués, Nota Bene feia sis exposicions a l’any repartides en tres mesos. De juny a setembre fèiem exposicions cada quinze dies i això requeria un gran esforç logístic i d’organització. Comercialment, eren poc rendibles, però ens divertíem molt fent-les i penso que els artistes i el públic també. El nostre principal objectiu era difondre la feina dels artistes que ens agradaven. Ni tan sols Richard Hamilton que exposava amb Bombelli venia…

Què et va impulsar a crear una residència d’artistes?

A inicis dels vuitanta un amic de Basilea, Corsin Fontana, que ara és un artista molt cotitzat, volia venir a treballar uns mesos a Cadaqués i no trobava res… això em va fer reflexionar, però no va ser fins al 1990 que vaig construir el LOFT residència d’artistes.
Aquest projecte va ser paral·lel a la galeria fins al 1993 que, separada del meu marit, vaig tancar Nota Bene per dedicar-me exclusivament al LOFT i als meus dos fills petits. En casar-me amb l’enginyer Sergio Sagnier ens vam traslladar a viure a Barcelona i pujàvem a Cadaqués tots els caps de setmana. Al LOFT he fet exposicions privades no comercials per mostrar l’obra dels artistes residents. L’experiència ha estat fabulosa, tot i que he de reconèixer que un 10% dels artistes residents m’han decebut, però tots tenim dret a equivocar-nos-hi.

L’exposició “Loft nota bene. 35 anys de creació” destaca un eclecticisme estètic i tècnic molt propi del període postmodern en què es van desenvolupar tots dos projectes.

La comissària i la crítica d’art Mercedes Vicente, que viu i treballa a Londres, buscava un espai de calma per acabar d’escriure el seu últim llibre. Coneixia el LOFT i em va demanar si podia instal·lar-se el mes de gener del 2023. A canvi m’oferia fer un text per a un catàleg o una exposició. Aprofitant la seva oferta, vaig parlar amb Huc Malla, l’actual propietari i galerista de la Galeria Cadaqués. Ell va estar entusiasmat i vam començar a treballar juntes. Ho vam fotografiar tot, vam triar les obres i ella va agrupar-les en els grups que podem veure ara a l’exposició: Còmic, Collage, Fotografia, Dibuix, Pintura abstracta, Geometria o Art Concret, Matèria i Brodat. Al centre de l’espai hem col·locat una vitrina amb un llibre d’artista i dues escultures. I una moto-peix que s’utilitzà per al rodatge de la pel·lícula La Sirene de Stephanie Argentier, que està a punt d’estrenar.

Què significa la peça de Muntadas “Life is editing” que ens dona la benvinguda a l’exposició?

L’artista Antoni Muntadas ens ha regalat la frase “Life is editing” que connecta amb els meus orígens editorials i la intervenció de Muntadas el 1974 a la Galeria Cadaqués, fa cinquanta anys, quan va presentar el Canal Local. Va aixecar tant d’enrenou que fins i tot va venir la guàrdia civil.

Consideres que amb aquesta exposició tanques una etapa de trenta-cinc anys de trajectòria galerística? Quins plans tens per al futur?

Fins ara no me n’havia adonat, però quan es va inaugurar aquesta exposició vaig veure que es tancava un cicle. El març del 2025 s’acaba la darrera residència amb una artista, Lisa Bateman que va ser la primera resident del LOFT. Després, reformaré el loft per convidar amics, familiars i eventualment escriptors.

Com veus el panorama artístic actual a Cadaqués en contrast amb el que hi havia quan vas arribar?

Cadaqués s’ha popularitzat massa i tenim un turisme massiu que empenta els artistes que solen buscar llocs més tranquils i aïllats que els permeti concentrar-se i treballar sense distraccions. Cadaqués és un lloc únic que encara conserva la seva màgia, però si no el preservem i posem límits tot això es perdrà i acabarem com Venècia.
El poble hauria d’invertir més en CULTURA i menys en cultureta. L’escriptor francès Henri-François Rey, per exemple, es mereixeria un reconeixement perquè va donar a conèixer Cadaqués al món amb el seu llibre i posterior pel·lícula “Les pianos mécaniques”, almenys una placa en un carrer del poble.

Ariadna Mas Vall
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural. Actualment és directora del digital cultural El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close