Arts visuals / Art World

Longchies (Moco Museum): “Prenem el control de l’art de l’elit blanca i el donem al públic massiu”

Fa un any que el museu Moco va aterrar a Barcelona, com a franquícia del centre d’art contemporani homònim d’Amsterdam. Malgrat que ha estat acusat de ser massa comercial, ha aconseguit que el carrer Montcada s’omplís d’un públic nou —ben diferent del que hi transcorre per visitar el Picasso o la Fundació Joan Brossa —. Amb motiu del seu primer aniversari, parlem amb Kim Longchies, que, amb el seu marit Lionel Longchies, n’és la fundadora.

Una terminal empaperada de color rosa llampant rep tot viatger que travessi la terminal 1 de l’aeroport del Prat. “Warhol, Haring, Bansky, Kusama, Basquiat, TeamLab & Hirst. Open now!”. És el Moco Museum, que crida en anglès —a l’aeroport, però també als trens, als carrers i a les xarxes—: ja som a Barcelona, visita’ns! Tot just fa un any que el museu aterrà a la capital catalana i ho va fer com a extensió del primer centre d’art que Kim i Lionel Longchies van fundar el 2016 a la capital dels Països Baixos.

Com va néixer el primer Moco, el d’Amsterdam?

Feia més de vint anys que el meu marit i jo ens dedicàvem al món de l’art. Teníem una galeria i solia estar plena de gent molt jove. Potser passaven mil persones cada dia. Vam trobar un edifici gros per a llogar i vam decidir llançar-nos a la piscina. Va ser la millor decisió que hem pres mai.

Després de sis anys, van decidir exportar a Barcelona allò que estava funcionant a Amsterdam. Per què?

Nosaltres ens movem molt per instint artístic, per la sensació d’alineament. Ja feia una temporada que pensàvem a expandir-nos, crèiem que el nostre concepte de museu podria funcionar en una altra ciutat, però no teníem temps per dur-ho a terme. Llavors va arribar la covid i ens va regalar aquest temps que ens faltava. Vam plantejar diverses altres ciutats: Florència, Roma… I el nostre bon amic Patrick Kluivert, el futbolista que ara viu a Barcelona, ens va trobar un edifici que ens va posar la pell de gallina. El vam anar a visitar amb ell i la seva dona i en aquella primera visita podíem veure les pintures penjant de les parets.

És un edifici històric amb una càrrega simbòlica molt forta. Als anys setanta va acollir la galeria Maeght, que es convertí en un espai molt valuós pel diàleg cultural amb un component polític important. Com va ser agafar aquesta responsabilitat?

Crec que, al llarg de la història, en aquest edifici van passar coses precioses i d’altres d’horribles. Feia molt temps que era buit i que ningú l’estimava. Vaig sentir que era gairebé una responsabilitat per l’energia del mateix edifici de fer-ne el millor. Hi havia molta feina per fer. Aquell any el meu marit va visitar una trentena de vegades Barcelona i va fer una tasca excel·lent!

Tenien present, per tant, aquest simbolisme històric?

Sí, sí. Ens va passar una cosa semblant que amb el d’Amsterdam. L’edifici, històricament, era només per les elits blanques. Nosaltres, en canvi, volem obrir-lo a la gent jove, fer l’art més bonic del món accessible per les noves generacions. Sentim que prenem el control de l’art de l’elit blanca i el donem al públic massiu, d’alguna manera, i que ho fem amb qualitat i estàndards.

Connectar amb les noves generacions és un dels principals reptes de molts museus arreu del món. Per què creuen que els seus projectes connecten amb la gent més jove? Què fan diferent que molts altres museus?

Viatjem arreu del món i seleccionem el millor —fa servir l’expressió anglesa “we cherry-pick“, “collim cireres”— d’allò que veiem internacionalment. Volíem mostrar alguna cosa que no s’hagués vist abans. Cada obra que hi ha al Moco l’hem triat des del cor. A més, crec que nosaltres mateixos som joves, de cap i d’esperit. Ens encanten les energies vibrants i els colors vibrants. Volíem que la gent vestís bé, que l’espai fes bona olor, que hi hagués una sensació de luxe. A vegades els museus són pesats, fan venir sensació de “feina”, hi ha molt text… Volíem que el nostre fos més fresc, perquè suposo que també és com som nosaltres.

Han invertit molt en comunicació. A l’aeroport, als carrers, a les xarxes… Hi ha hagut un retorn de la inversió, en aquest primer any?

Som un museu privat. Si la gent no entra al museu, hem de tancar. El meu marit i l’equip de màrqueting fan una bona feina. Jo tinc tots aquests somnis fantàstics i aquestes idees. Aquesta primavera-estiu, per exemple, farem una gran exposició sobre les dones, que tracta la llibertat i la sensualitat amb dones artistes genials. Per fer coses com aquesta, necessitem el finançament, necessitem que la gent vingui al museu, que el gaudeixi. I per fer-ho, hem d’aixecar la veu.

I funciona?

A Amsterdam, el quaranta per cent dels visitants del museu venen recomanats per amics i coneguts, pel boca-orella. Per tant, és clar que cridem a l’aeroport. Necessitem que entrin. Però quan entren, els consentim amb tota una experiència.

Ara fa un any que vau arribar a Barcelona. Com els valoren, aquests primers dotze mesos?

Molt feliços, molt feliços. Crec que el museu és encara més bonic que el d’Amsterdam. El Moco Barcelona ja funciona i s’està comprovant que s’hi pot quedar per sempre. Quan vam obrir, a l’octubre i al novembre de l’any passat, vam rebre molts visitants. Però, per descomptat, també era cosa de la novetat. Encara estem construint l’equip, aquí, però tot funciona molt bé, molt millor que el primer any a Amsterdam. Les xifres són bones, però esperava que fossin millors, tenint en compte l’arrencada tan forta que vam tenir.

Parli’m de la selecció d’artistes i d’obres. Als Moco s’hi exposen noms d’arreu del món i, en canvi, al de Barcelona, com a mínim, no s’hi exhibeix cap artista local. Per quin motiu?

Crec que ja hi ha moltes institucions que treballen així, que pensen en la ciutat que es troben i volen donar una empenta a l’art local. El meu joc és un altre. Jo vull introduir el món de l’art a la gent jove. I el món de l’art és tan gran com el globus. Si hi ha un artista fantàstic de París vull que tu, a Espanya, puguis conèixer-lo. Hi ha un “Top 50” a la meva ment i vull que tothom els conegui perquè són molt importants. Penso que, si et focalitzes en ser local, entres en un túnel i jo no crec en els túnels. Potser si ningú els conegués s’encendria alguna cosa en mi, pensaria a donar-los una oportunitat. En vint-i-tres anys he vist moltíssim art. Sé que quan un artista m’emociona, emocionarà també a la nostra audiència. Simplement tenim un objectiu diferent que altres institucions.

Vista MOCO Museum

Per tant, decideixen donar espai principalment a grans artistes internacionals.

No, no hi estic d’acord, amb això. Volem que el Moco sigui una experiència pel públic. Quan entres, hi veus un Basquiat, un Herring, un Warhol. Potser els nostres visitants no han vist mai un Warhol en directe! És clar que tenim grans noms, com Damien Hirst o Takashi Murakami, que creiem que tothom hauria de conèixer. Però després també tenim artistes com Guillermo Lorca —pintor xilè— o artistes de NFT —Non-Fungible Tokens, actius digitals basats en la tecnologia blockchain—. Tenim noms que ni tan sols la gent del sector de l’art coneix. Vull donar als visitants l’espectre complet i això no serà mai només els grans noms. La part preferida de la meva feina és donar una plataforma a artistes emergents. Però han de ser prou bons per ser al costat de Warhol.

La majoria de les obres que exposen formen part de la col·lecció pròpia?

Ara mateix, un seixanta o setanta per cent de la col·lecció és de la nostra propietat. Aquest any hem estat comprant molt. Un quinze per cent és propietat dels nostres col·laboradors i l’altre quinze són dels artistes. Per exemple, a Barcelona tenim la magnífica exposició de Guillermo Lorca: un parell d’obres són nostres, altres de col·laboradors i altres del mateix pintor.

Ara mateix tenen dos museus Moco a dues capitals europees. Què en pensen, d’aquest model franquiciat de museus? Veurem més Mocos, en un futur?

Som constructors. Al meu marit li encanta agafar un espai i convertir-lo en un museu. El principal problema que tenim ara mateix és que estem saturats. Tenim una cua d’artistes que ja s’allarga fins al 2025. Acabo de tornar de Miami i he comprat moltíssimes peces increïbles i no tinc on exposar-les. Per tant, sí. Ara mateix estem donant un cop d’ull a Europa. Tot i això, no tenim pressa. Hem de sentir que és correcte. Encara no ens hem plantat davant de l’edifici i se’ns ha posat la pell de gallina. A més, també volem fer més coses on som ara, potser no només dins el museu.

Sala dedicada a l’artista Guillermo Lorca. MOCO Museum

Com quines?

Potser portar alguna escultura preciosa a algun racó de la ciutat. Espero poder parlar amb l’Ajuntament i fer-ho possible, perquè seria una cosa bonica per Barcelona.

Va ser senzilla la relació amb el consistori quan van decidir expandir-se a la capital catalana? El museu Hermitage, per exemple, a principis d’aquest any va renunciar a instal·lar una de les seves seus a Barcelona perquè l’Ajuntament es va oposar a concedir-los un permís de construcció davant del Port.

Tothom ens va ajudar molt des del principi. Recordo quan tot just ens plantejàvem venir, en plena pandèmia. Feia por veure els carrers així de buits. A tothom li va fer il·lusió que invertíssim tant, en un moment així, a la ciutat i en un edifici dedicat a l’art com aquest. Es van posar a la nostra disposició per tot.

El carrer Montcada agrupa un seguit d’institucions culturals importants de la ciutat: el museu Picasso, el Centre de les Arts Lliures, el Museu Etnològic i de Cultures del Món… Com és la relació amb tots ells?

Ens vam reunir amb el director del museu Picasso. Però també treballem amb museus de París i d’arreu del món que exposen art semblant al nostre. Amb el Picasso vam parlar sobre com podem fer que més gent s’enamori del món de l’art, sobre què podem fer per fer que això passi.

Laura Tapiolas Fàbregas
Periodista i comunicadora. Nascuda a Vilanova del Camí (Anoia) el 1999, viu i treballa entre Barcelona i els Països Baixos en projectes periodístics i de comunicació. Sovint, posa veu a esdeveniments culturals i esportius. Ha publicat una novel·la breu, Iris (2017), i ha dirigit i guionitzat dos documentals d'abast local, un d'ells en col·laboració amb l’Ajuntament d’Igualada. Actualment, escriu a El Temps i a El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close