El talent genuí de Lucía Herrero l’ha portat a ser l’encarregada d’il·lustar amb les seves singulars fotografíes la recent campanya d’El Temps de les Arts per a fomentar el mecenatge entre els seu lectors. La idea gira entorn a la cultura popular; com acostuma a fer, Lucía Herrero ha buscat a través de la descontextualització dels elements de cultura popular una forma de captar l’atenció. Tots els participants són persones anònimes no professionals que formen part d’entitats de cultura popular. Lucía Herrero ha treballat a través de la improvisació quatre sessions fotogràfiques jugant entre el surrealisme i l’humor. Amb aquestes fotografies volem captar l’atenció de l’espectador per posar en valor la cultura en totes les seves dimensions.
La Unesco va publicar a la seva pàgina web el 29 de març de 2020 el text “En temps de crisi, les persones necessiten la cultura”, en el que es descriu a la cultura com un element cohesionador de la societat i així com l’important paper que va jugar l’entorn digital, les xarxes socials, la web, a la ruptura del llarg aïllament que va viure gran part del món durant mesos, ja que creadors de tota mena, museus, empreses culturals i revistes van compartir les seves creacions, els seus continguts de forma gratuïta “en aquest moment, en el que milions de persones es troben físicament aïllades unes de les altres, la cultura ens ha unit, creant vincles i escurçant la distància que ens separa. La cultura ens ha servit de suport i d’inspiració i ens ha aportat esperança durant aquest període d’enorme ansietat i incertesa”.
El canvi tan radical que vam viure el 2020 ha aportat altres matisos de la mundialització tecnològica, generalment associada al procés d’homogeneïtzació que s’ha donat en les últimes dècades, a escala mundial, com descriu el text, citat anteriorment, de la Unesco, els avenços tecnològics també han servit per sortir de l’aïllament i han estat un mitjà d’expansió i de difusió cultural que han donat visibilitat a comunitats, a cultures i a continguts que no la tenien en els mitjans de comunicació tradicionals.
La globalització i l’expansió de la cultural digital, com tots els grans canvis tecnològics i socials, han introduït aspectes positius i negatius, han comportat una estandardització social i cultural, però també ha afavorit el ressorgiment de l’interès pel local i ha fet que els aspectes relacionats amb la identitat hagin tornat a estar presents.
La dualitat també està present en les fotografies de Lucía Herrero, la seva producció s’escapa de la simplicitat de la categorització. la seva formació en diferents àmbits com l’arquitectura, la fotografia, el teatre i els seus interessos pels viatges, la cultura popular i les ciències socials han fet que desenvolupi un estil personal en el qual conjuga el documental i el fantàstic i ha adoptat una forma de treball que l’apropa a la dels etnògrafs, encara que no ha renunciat a la subjectivitat, a la pràctica artística. La seva obra, els seus temes formen part dels debats que hi ha hagut al segle XX al voltant de la identitat, la tradició i el món rural.
En el segle XX la cultura popular ha estat un dels temes dels antropòlegs i d’alguns fotògrafs. L’esgotament de la primera ona de globalització va coincidir, com en l’actualitat, amb un desplaçament en els temes el llunyà, exòtic o global va donar pas al local. La cerca de la identitat, de les arrels pròpies, va fer que les societats rurals, els seus usos i costums es convertissin en els nous temes com va ser el cas de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat el 1915 per Tomàs Carrera i Artuad i Josep Maria Batista i Roca per donar a conèixer les arrels ètniques i socials de Catalunya. És el primer arxiu d’aquestes característiques que es va establir en el país, els seus nous plantejaments el van convertir en una de les institucions pioneres en l’ús de la fotografia en els treballs de camp, creant un important arxiu visual i textual.
José Ortiz Echagüe i Cristina García Rodero són dos importants fotògrafs que es van interessar per la cultura popular, per les tradicions. Van partir de posicionaments diferents, però els dos van fotografiar aspectes allunyats de la quotidianitat urbana, indumentàries que estaven desapareixent, festes i tradicions desconegudes o oblidades. Les seves fotografies projecten un cert exotisme relacionat amb la visió de l’Espanya negra.
La producció fotogràfica de Lucía Herrero la podem associar als antropòlegs i fotògrafs que hem descrit anteriorment, però el seu singular tractament l’han convertit en un dels nous referents. Ha creat un llenguatge en el qual juga amb la hibridació, per a subvertir els valors de la fotografia que ella ha anomenat “Antropologia Fantàstica” en el qual combina elements documentals i fantàstics, introduint aspectes de la fotografia documental, però també de la fotografia construïda, dos posicionaments antagònics que utilitza per a crear potents retrats que li serveixen per a explorar noves formes de narració.
Lucía Herrero fotografia a les persones en el seu entorn natural, encara que ella no documenta, escenifica, teatralitza els retrats en els quals juga amb la descontextualització, amb una depurada tècnica i amb la il·luminació, per a conferir un to fantàstic, en el qual l’humor, el drama, la melancolia s’entremescla. Ella converteix el quotidià en extraordinari, ens parla tant de les persones que són fotografiades, com dels estereotips i de les projeccions culturals que han creat l’imaginari col·lectiu. Les seves poètiques fotografies trenquen amb les categories, ens ofereixen una àmplia visió de la cultura popular, en la qual el local esdevé internacional.
Les seves imatges han obtingut, des dels seus inicis, un gran reconeixement, el 2010 va guanyar el premi SFR Jeunes Talents en Els Rencontres d’Arles i va ser seleccionada en el grup Descobriments de PhotoEspaña; recentment ha obtingut el premi al Kuala Lumpur International Portraits Photoawards 2018. Les seves fotografies han estat publicades en TIME magazine, GEO, The Spiegel, De Volkskrant, Iodonna, XL Setmanal, WeltN24, El Periódico, Atzar i exposades en nombroses ocasions.