L’artista treballa amb l’espai. Fa la comparació del món amb l’espai, aquests dos elements tant diferents mantenen una relació estreta. Segons Bisbe, les persones acostumem a delimitar l’espai a través de l’arquitectura, per tal de restar protegits de l’exterior, com també per restar aïllats. Per a Bisbe, l’aïllament suposa un perill. Aquest aïllament el representa a partir de la introducció de diferents arquitectures desencaixades; són aquestes les arquitectures que ens separen del món. Una altra de les característiques dels treballs de Luis Bisbe és el fet que treballa amb materials considerats banals. El que vol aconseguir és eliminar el significat convencional d’aquests elements i aconseguir que allò que anteriorment estava destinat per a un determinat ús quotidià pugui esdevenir part d’una obra.
Les seves obres se separen de la representació i sovint són mostrades en espais apartats dels museus. El carrer ha servit per a Bisbe com a lloc on mostrar moltes de les seves obres. Els espais públics són indrets separats dels convencionalismes dels museus, on les obres cobren un significat molt diferent del que tindrien al ser exposades en el museu.
Utilitza elements “reciclats”, però alhora és un artista que treballa amb l’energia. Per un cantó reutilitza elements ja creats, per tant recicla, però per un altre cantó en moltes de les seves obres utilitza l’electricitat.
Les obres de Bisbe no estan dotades d’un significat “oficial”, el que pretén és que els espectadors, a través de l’observació puguin treure les seves pròpies interpretacions. Aquesta llibertat d’interpretació fa del seu art, una obra molt oberta al públic.
Per anomenar les seves obres sovint utilitza onomatopeies o noms molt explícits. Els títols amb els quals anomena les seves obres donen el punt de partida amb el qual els espectadors han de començar la seva pròpia interpretació.
