Arts visuals / Patrimoni

L’últim secret de Velázquez

Velázquez és, potser, un dels pintors més extraordinaris de tots els temps. I al Museu de Belles Arts de València tenim en deu metres quadrats la síntesi de la vida a l’oli d’aquest geni de la plàstica universal. A la sala del barroc se’ns mostren dues obres situades al principi i al final de la vida del mestre. L’Alfa i l’Omega de Diego Velázquez.

El primer és un quadre que pintà encara molt jove a Sevilla. Representa el beat Simon de Rojas. I Velázquez ens el mostra de cos present. Acaba de morir i el veiem com quan ara ens ensenyen la seqüència d’una sèrie de crims on la víctima jau a la taula d’una sala de disseccions. De fet, Velázquez ens proposa un estudi forense. De la boca del cadàver –que ens somriu beatíficament– apareix una llegenda escrita –el precedent de les bafarades dels tebeos– on llegim Ave Maria. El difunt és un frare trinitari molt devot de la Mare de Déu, i confessor de l’emperadriu Margarida d’Àustria, la desgraciada i trista dona de Felip III. Simon va ser el que va divulgar el lema “Totus tuus” que faria viral tres segles i mig després el papa Joan Pau II. Precisament, als anys 80 del segle XX, aquest papa va beatificar Simon. I poca broma, perquè estem davant d’una obra mestra de la pintura funerària de tots els temps.

El realisme i l’hàbit negre que es confon amb el fons, permeten observar la beatitud del gest i una lesió cutània circular a la regió front-temporal de Simon. Cap a 1600 tot aquell que tenia aquest senyal era sospitós d’haver rebut una guitza del diable, però segurament la raó era molt més prosaica. És possible que per les característiques de la tumefacció i el realisme que Velázquez pinta aquest hematoma, puga considerar-se un traumatisme. Fra Simon va ser trobat mort a la seua cel·la en terra, segurament víctima d’un ictus. L’accident vascular provocà la caiguda i el possible impacte amb algun moble o contra terra. I això, el jove Velázquez ho va transmetre perfectament. Un Velázquez que trobem més de 30 anys després molt a prop, en un dels pocs autoretrats del geni.

Detall del quadre en què s’aprecia l’hematoma.

És un petit format sorprenent, amb una magnitud de negre que el transforma en una estrella “nana” dins de la pintura universal. I es que tret del retrat que Velázquez va incloure dins de Las Meninas, no n’hi ha cap altra imatge del pintor de Sevilla al món. Perquè els suposats autoretrats dels Museus Capitolins a Roma o degli Uffizi a Florència no han estat confirmats pels especialistes. Aquest extraordinari autoretrat el fa a Roma, precisament, alhora que està fent el seu magistral retrat d’Innocenci X. En 1862, un joveníssim Marià Fortuny farà una còpia en aquarel·la del rostre del pontífex. Actualment, el Museu Nacional d’Art de Catalunya guarda aquesta obra. De Roma, l’autoretrat de Velázquez passa per mans de soldats fins que el cònsol a Niça Francesc Martínez Blanch el dona a la Reial Acadèmia de Sant Carles de València el 1835.

Velázquez no és només un pintor genial. És un home que dona molta importància a l’ascens social. El veiem altiu en l’autoretrat que es va fer en Las Meninas, i ací en aquest del museu de València també. A banda de pintor, Diego vol promocionar-se en l’escala social. Això és fonamental en la cort dels Àustria. I per això escala a través de les ambaixades. En això està “treballant” quan fa l’autoretrat de València.

L’artista tenia més de 50 anys, durant el seu segon viatge a Itàlia. El geni prepara les seues teles amb una imprimació marró clara. Això li permet aplicar el blanc sobre aquesta superfície, cosa que proporciona una llum especial perquè la base fosca magnifica el blanc. Així, el negre es converteix en el fons, en l’escenari d’un home amb cabellera partida amb clenxa en dues meitats que cauen a un costat i un altre de la cara. La llum suau li llisca pel rostre, mentre segurament mira la seua amant romana. Alguns erudits parlen d’un regal, un obsequi que Velàzquez vol fer a la dona en forma de retrat.

Autoretrat de Velázquez.

Com passa en molts moments de crisi, només la creativitat sembla sobreviure i superar-se. És el cas de Velázquez, que viu en un entorn social decadent. Des de Sevilla, i després des de Madrid, pinta d’una manera extraordinària una realitat que s’enfonsa. Una cort que vivia de records i que era capaç de marcir qualsevol cosa que entrara en contacte amb ella. Com la princesa Mariana, una xiqueta de 13 anys que és enviada de Viena a Madrid per casar-se amb el seu oncle, 20 anys més gran que ella. Ell és un rei poderosíssim, posseïdor de mig món: Felip IV.

Els Àustria han ocupat el tron imperial durant 5 generacions i s’han casat entre ells. La degradació de la família es manifestava en els “exemplars” que regnaven o que es convertien en el sistema planetari aristocràtic. Felip IV –el darrer rei que coneix Velázquez- pateix d’una abúlia malaltissa, eternament trist, sense cap personalitat, depenent dels “validos”. En el seu regnat les Províncies Unides assoleixen la independència per qüestions de logística, però Portugal i Catalunya no pogueren fer el mateix: els exèrcits imperials arribaven ràpid als territoris conflictius. I una certa olor de 2ª Germania començava a escampar-se pels territoris centrals del Regne de València. Davant de tots aquests problemes, Felip IV es lliurava a les passions profundament religioses i carnals. Aparentment, incompatibles: mentre va manant fent guerres i repressions contra tot allò que no és catòlic, va fent fills a tort i dret. Tindrà 32 fills il·legítims, i ell mateix s’odia perquè diu que no està bé el que fa.

La hipocresia de Felip IV el portava a lluitar entre la seua religiositat extrema i la seua dependència pel sexe. En llarguíssimes cartes li ho contava a una monja, i li deia que ja no tornaria a fer-ho. Però el desig sexual era més fort que ell, i tornava a “pecar”. Va arribar a manar a la monja i a la seua congregació que resaren i que feren penitències per ell. Mentrestant, estava casat amb la filla de l’emperador austríac, que abans de conèixer tota aquella colla ibèrica era vital i riallera i a més, la seua nebodeta . L’ambient d’aquella cort, la foscor, l’etiqueta, el protocol, les contínues infidelitats i menysteniments de l’emperador, transformen una nena plena de vida en una “teutona, tossuda i trista”. L’únic desig del rei –que li donaren un fill- no es produeix. Tots naixien morts i les xiques –com Margarida, la de Las Meninas- no val com a hereva. Això sí: la preparen per a viure com a reina sense tron: observeu-la en “Las Meninas” com agafa “sense voler” i mirant a càmera, un petit recipient de la plata que li ofereix l’ajudanta de cambra.

El 1652 Velázquez sol·licita la responsabilitat d’aposentador reial. Mentrestant, havia detentat petits càrrecs honorífics que el permetien dedicar-se a la pintura: el responsable dels llençols del rei, dels sacs de palla dels guàrdies, de les estores per a l’hivern, de l’abastiment de llenya i carbó, de sostenir la cadira al rei quan aquest “s’exhibia” pels carrers davant dels súbdits… La cort supurava pompa, però també decadència i misèria. La corona devia molts diners al pintor. I no només al pintor: el rei devia diners a tothom: al neteja-sutges, al carregador de llenya…Velàzquez acabà de cortesà i s’oblidà de pintar. Gastava molt temps i energies aposentant el rei Felip IV ací i allà a les “casetes” d’estiu, als “miradors” per a les batalles, a la frontera amb França el 1660 on es trobaren el rei Felip IV i Lluís de França, perquè aquest s’havia de casar amb la filla de Felip….Eren els mesos anteriors de la mort de l’artista. Però el seu rei no defallirà en el gran projecte que diu que Déu li ha encomanat: el compromís de lluitar per una Europa catòlica, sota els Àustria.

Retrat equestre de Carles II de l’escola de Velázquez, segurament de Juan Conchillos.

Després de la guerra dels 30 anys, l’emperador de Viena abandonà aquell projecte i acceptà que el catolicisme havia de compartir espais amb altres sensibilitats cristianes. Felip IV, però, no s’hi resignà mai i l’atmosfera que es creà en aquell moment donà una de les èpoques més estranyes, sòrdides, sobreinterpretades, grotesques i fosques d’Occident: un temps d’il·luminats, místics i personatges delirants… Uns quants, però, sembla que arribaren a aprofundir tant en la solitud que crearen un camí cap a l’autoconeixement… Mentrestant, Felip IV es retirava a l’Escorial: al costat dels cossos morts dels seus imperials avantpassats, pregava, plorava i es refugiava en un misticisme exagerat per poder fer front a la frustració imperial. L’emperador no podia salvar-nos a tots. En una cort encotillada, reprimida, controlada per protocols sorprenents… Perquè a la seua “corte”, a molts quilòmetres d’allí, el protocol reial exigia que quan la reina menjava, la cambrera lliurava el menjar a una dama d’honor, aquesta el passava a una dama de palau, que la donava a una ajudanta de cambra. Aquesta genoll en terra, l’oferia a la reina. Una reina que es gelava perquè no hi havia llenya per a escalfar-se.

Finalment, Felip té amb Mariana un infant que es dirà Carles, l’últim dels Àustria, malalt de cos i de ment. És un fenomen incapaç, és el final de la decadència. Encara que el Photoshop fa miracles avui dia, ja existia segles enrere: els pintors i els escultors els feien servir per a “idealitzar” i retocar els retratats. Velázquez per exemple, dissimulava els defectes dels personatges de la cort, a reis i a reines. A vegades, els col·legues de l’artista sevillà no treballaven tan fi i no sabien com “dissimular” personatges difícils de transformar. Per exemple, els trets físics de Carles II, el fill de Felip IV. Al museu de Belles Arts de València hi ha un retrat eqüestre de Carles, segurament fet per Juan Conchillos, un discret i voluntariós alumne de Velázquez. En ell es veu la tradició dels Habsburg, que continua el model creat pels pintors de cort i que pretenia prestigiar la monarquia amb una imatge poderosa que idealitzava molt la realitat de Carles. Es troba sobre un cavall…dissecat. Observeu només la cameta que indica algun tipus de malformació.

En els darrers anys pintà molt poc. Velázquez viatja de tant en tant a la Roma triomfant, on els successors de sant Pere estan construint-la de nou. Treballa de diplomàtic en aquest cas, com Rubens a París i a Londres. Però Velázquez és un legat a Roma. Una ciutat mig bosc d’arbres, mig bosc de columnes que reviu a partir d’uns programes urbanístics que converteixen la Ciutat dels cèsars en la Ciutat dels papes. Diego passeja per un nou espai, dels molts que estan dissenyant-se a Roma: l’antic circ romà de Domicià està convertint-se ara en un escenari barroc. És la Piazza Navona on el 1647 els Pamphilj han encarregat a l’arquitecte Borromini que col·loque un obelisc egipci. Dos anys després, Bernini i el seu equip treballen al centre de la plaça en una font espectacular. Estan creant una autèntica escenografia urbana, un gran parc temàtic a l’aire lliure amb fonts, escalinates, perspectives, decorats, amb façanes blanques que projecten la llum…

Font dels quatre rius, a Roma.

La font és un projecte ambiciós, que només es pot fer amb un treball en equip. Representa el món en forma de 4 rius: el Nil, el Ganges, el Tíber i el Rio de la Plata. Ací Velázquez se sent lluny de l’etiqueta malaltissa, ací s’allibera de les cotilles. Diego respira llum, sol, aire, i observa els ulls d’una dona que el tornen a la vida, a la joia de viure. Velázquez se sent enamorat, i és capaç de fer el retrat del papa Innocenci com el veu ell, real, desafiant. Velázquez li agrada passejar per ací, escoltant l’aigua que raja lliure entre les pedres d’aquells gegants. Només –potser- va ser una mica feliç allí, a Roma, de missió imperial… Ací el pintor Velázquez tornà a somriure quan descobrí la llum dels jardins de Vil·la Medicis o la mirada d’una dama lliure de cotilles… I segurament li fa el retrat del Museu de Belles Arts de València com a regal, i es representa a ell mateix sorprès, perquè havia descobert que al final de la seua vida encara podia trobar la il·lusió d’enamorar-se’n… “Troppo vero…” digué el papa Innocenci quan Velázquez li ensenyà el retrat que havia pintat del pontífex… Massa autèntic. El pintor havia oblidat el Photoshop i se sentia lliure per expressar el que pensava a través dels pinzells… El juliol de 1660 Velázquez escriu “He tornat a Madrid esgotat pel viatge de nit i el treball de dia”. Velázquez era lliure per primer cop en la vida. Un mes més tard moria el geni.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close