La Galeria Marc Domènech mostra més d’una trentena de xarpelleres, moltes d’elles inèdites, realitzades entre els anys 60 i 80. L’exposició posa en relleu que les seves obres es desmarquen de les obres informalistes i proposen un llenguatge alhora orgànic i constructiu envoltat d’un cromatisme poc habitual a l’època. A partir d’entramats i estructures geomètriques que aporten ordre i equilibri, crea unes tensions compositives que evoquen constel·lacions i configuracions sorgides de la naturalesa.
Magda Bolumar. Xarpelleres 1960-1980
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, baixos. Barcelona
Fins al 28 de gener de 2022
La història de l’art està plena d’oblits i d’exclusions historiogràfiques amb noms de dona com a agents productores de cultura, resultat d’omissions perpetuades pel sistema patriarcal. Actualment, dels 100 artistes més cotitzats, només el 20% són dones; aquesta és la informació que Diana Larrea, l’autora del vídeo Una artista per a cada dia, va presentar a la Galeria Espacio Mínimo al seu estand de la Fira ARCO d’enguany. Segons l’Associació Dones en les Arts Visuals, entre el 2015 i el 2019, en vint museus de l’Estat espanyol només el 31% de les mostres individuals les van protagonitzar dones. “Han d’anar despullades, les dones, per entrar al Metropolitan? Menys del 5% dels artistes al Metropolitan Museum són dones, però el 85% dels nus són femenins”. Aquesta és una famosa frase de les Guerrilla Girls —artistes, activistes i feministes— quan el 1985 van denunciar la poca presència de les dones als museus i el poc reconeixement al món de l’art. Els factors que han conduït a aquesta invisibilitat són molts i ben diversos. A part d’aquesta visió esbiaixada de la historiografia, les grans dificultats d’accés a la professió van marcar definitivament la trajectòria d’aquestes dones. Apartades de l’educació artística, es casaven per complir amb el que es considerava la seva funció natural: ser mares i mestresses de casa. No obstant, en resposta a la manca de paritat real als circuits de les arts visuals i gràcies a la tasca de professionals de l’art, cada cop són més les veus contestatàries que decididament estan portant a terme, des de diferents àmbits, una sèrie d’estudis i iniciatives que estan ajudant a revertir aquestes dinàmiques. Segons l’escriptora Tània Juste en el seu llibre Amor a l’art, “En el relat de l’art, les dones eren muses, models, parelles d’artistes, filles, però no creadores. La dona hi ha estat sempre, en el món de l’art, i de manera molt abundant, però hi ha estat més com a objecte que no com a subjecte creador”. Pensem, per exemple, en Frida Kahlo lliurada al seu company Diego Rivera, o en Camille Claudel a Auguste Rodin.
Magda Bolumar. Sense títol, 1980. Acrílic sobre tela, sobre fusta. Cortesia Galeria Marc Domènech. 
Magda Bolumar. Sense títol, 1962. Collage, fils i acrílic sobre paper. Cortesia Galeria Marc Domènech.
La història té el deute de ressituar les dones artistes en el lloc que les correspon. D’una banda, els museus s’han pres seriosament la tasca de recuperar artistes desconegudes, oblidades o menystingudes i els han organitzat grans retrospectives. I, de l’altra, les galeries les estan valorant i redescobrint com és el cas de Marc Domènech amb la revisió de l’obra de l’artista Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936). Si el 2019 va presentar papers de les dècades 60 i 70, ara exhibeix la primera mostra en quatre dècades dedicada a les xarpelleres realitzades entre els anys 60 i 80, complementades amb una selecta tria de dibuixos.
Pertanyent a la generació de dones artistes a l’etapa franquista, la seva carrera és avui força desconeguda. Segurament, va quedar eclipsada per la figura del seu marit, Moisés Villèlia (Barcelona, 1928-1994), escultor informalista d’acreditat prestigi. Com en el cas de tantes artistes, es tracta d’una dinàmica injusta que la va portar a tancar-se en el treball d’estudi i deixar progressivament de banda la manifestació pública, la qual cosa no vol dir que no fos valorada en alguns moments. Certament, a causa d’aquesta concentració en el treball, la seva obra té una cohesió i una qualitat inqüestionables. Formà part dels moviments d’avantguarda, com el Club 49, participà en l’edició de revistes com ara Inquietud Artística i va ser companya i amiga de grans artistes del moment: membres del grup Dau al Set (Brossa, Tàpies, Tharrats o Ponç), l’escultor Moisés Villèlia, un dels artífexs del grup Art Actual —amb qui es va casar l’any 1958— i també es va relacionar amb crítics ara com Cirici Pellicer o Corredor-Matheos, entre d’altres. A finals dels anys cinquanta, Magda Bolumar fa el pas cap a l’abstracció i va ser especialment coneguda per les seves “Xarpelleres”, que va exposar per primera vegada a la Sala Gaspar de Barcelona (1960) per retornar-hi deu anys més tard. De la mateixa manera, cal citar algun dels seus encàrrecs com la xarpellera de gran format per a “La Ricarda”; la casa de Ricard Gomis construïda per Bonet Castellana en un paratge natural, entre el litoral del mediterrani i l’aeroport de Barcelona (1966). A partir dels anys setanta, casada i amb un fill, Magda Bolumar continuà treballant allunyada del focus de les galeries i de la premsa en un estudi als afores de Molló, al Pirineu oriental. Allà encara manté una constant activitat artística pràcticament sempre en el silenci de la seva privacitat.
Magda Bolumar. Sense títol, 1970. Acrílic sobre tela. Cortesia Galeria Marc Domènech. 
Magda Bolumar. Sense títol, 1969-70. Acrílic sobre tela. Cortesia Galeria Marc Domènech.
El seu estil és singular pel viu i vital cromatisme que genera intenses fosforescències i per les construccions fetes amb teixit de sac —nuat, esfilagarsat, calat, cosit, lligat, trenat i tenyit— i també per la utilització de modestos objectes, associats a l’artesania i a l’univers domèstic amb els quals, sorprenentment, crea captivadores cosmogonies i exuberants visions còsmiques de ressonàncies exòtiques. Amb ecos de Kandinsky, Klee o Miró, en les xarpelleres, la matèria i la textura tenen una especial importància, la qual cosa connecta cronològicament aquestes obres amb l’informalisme dels anys seixanta. Laura Lucas, una de les especialistes de l’obra de Bolumar, diu que “La superficialitat com la crítica posterior ha tractat les artistes i la tendència ancestral de convertir-les en seguidores dels grans noms masculins, considerats per la història canònica com els veritables renovadors, ha fet que la seva obra hagi estat llegida sempre sota els cànons informalistes, perdent així tota aquesta apreciació de matisos que permeten una amplíssima gamma de lectures”. Escrivia Cirici Pellicer que, “a diferència de les obres d’artistes informalistes com ara Burri o Millares, davant del dramatisme o la denúncia, en l’obra de Magda Bolumar, el tèxtil serveix per a la construcció d’un nou cosmos i manifesta la necessitat de reordenar el món a través de la trama dels fils”. L’artista aprofita totes les qualitats que li brinda la tela de jute —resistència, flexibilitat, mal·leabilitat, duresa— per establir relacions de forces que connecten amb allò natural i primigeni. Paisatges celestes, constel·lacions estel·lars, però també formes que recorden insectes, crustacis, esquelets d’animals o tòtems ens acosten a visions entre còsmiques i oníriques.
Mataró, Cabrils, París, Equador i, finalment, Molló són els llocs on la seva actitud lliure es va poder desenvolupar amb fidelitat als seus principis. Magda Bolumar i Moisès Villèlia es van traslladar a viure primer a París (1967-1968) i després a l’Equador (1969-1972), on van estudiar la cultura de l’ètnia Quitu-Cara. Al seu retorn a Catalunya s’instal·len a la població pirinenca de Molló on Bolumar va seguir exercint amb arpilleres i realitzant dibuixos, encara que la seva concurrència a les sales d’exposicions, públiques i privades, ha estat molt limitada. La reconeixença li està arribant igualment per part d’entitats com el recent Premi que l’A-FAD d’Art li ha atorgat aquest mateix any per la seva trajectòria.
