Arts visuals

Malgorzata Mirga-Tas: el despertar gojós dels artistes gitanos

L’obra de Malgorzata Mirga-Tas, mostrada en el pavelló polonès de la Biennal de Venècia, és ni més ni menys que un fresc de la història, un homenatge a la comunitat gitana i al seu passat, des dels seus orígens. També és una pintura d’escenes de la vida quotidiana, en diferents formes, testimoni de l’experiència d’aquesta comunitat. També hi ha un zodíac, que separa els dos frisos, immens. Com a motiu central es mostra la dona de la comunitat gitana, allunyant-se dels tòpics paternalistes: les dones són omnipresents i poderoses en aquestes representacions. L’ús quasi exclusiu del brodat, una tècnica una mica anacrònica, però també amb una forta connotació femenina, no és la menor de les provocacions d’aquesta artista gitana. Finalment, l’envergadura de la tasca realitzada, l’ocupació d’un espai gens menyspreable del pavelló i els seus murs, inclòs l’exterior, mostra la maduresa del projecte liderat per l’artista ‘med-career’.

A l’entrada, se’ns mostra un text marcat pel seu fort contingut intel·lectual. El projecte es descriu amb una referència a Aby Warburg i el seu concepte de Nachleben, la vida de les imatges després de la seva vida, amb origen en els cicles del Palau Schifanoia. Evidentment, l’artista gitana volia marcar el territori intel·lectual, i no reduir-lo al seu paper comunitari, ni encara menys, com s’ha fet, a l’art brut. A més, es diu que el títol (“Reencantant el món”) està extret d’un llibre de Silvia Federici sobre feminisme i política comunitària. Aquí, Mirga-Tas pretén encaixar en el corrent principal dels artistes occidentals, inclosos els debats més actuals, alhora que representa la seva comunitat. Entrem a la sala principal.

La impressió de monumentalitat és aclaparadora. Tres llargs frisos es desenvolupen i cobreixen completament les parets, fins al sostre, i es combinen minuciosament amb les bigues de la part superior. El volant inferior és el més ample. És el que descriu la vida quotidiana. El del mig, el més estret, rep amb una sorprenent analogia formal el zodíac del Palau de Ferrara. La part superior és cronològica i reprèn la llegenda de la migració gitana des d’Àsia.

La llegenda dels romaní

Al capdamunt, es desenvolupa la llegenda del romaní. Com en altres llocs, els mites orals dels orígens donen lloc aquí a representacions fantasiades. Evidentment, es tracta de viatges a cavall i a peu, històries de trobades i de baralles. Animals, cavalls i gossos acompanyen fidelment els combois, i el simbolitzen. L’artista alterna zones de tints plans i d’altres molt més detallades, utilitzant la seva tècnica de patchwork, teixits tallats i cosits. Notem les diferències en els patrons teixits, i la cura de la composició. Les dones, com hem dit, són omnipresents. Aquí, contra un arbre, una mare és ajudada en el seu alliberament per tres dones. Allà, una família al voltant d’un calder prepara un àpat. Els homes estan separats de les dones i dels nens. Sembla que aquí no els necessitem gaire.

Els signes del zodíac

Al mig, el fris del zodíac s’inspira directament en la seva forma en el de Ferrara. Cada signe porta un tema. L’escorpí, per exemple, és musical, i una dona al’esquerra toca la guitarra clàssica. A dalt, dos joves, vestits de gala, es posen esquena contra esquena. Cantaran? A la dreta, una dona jove asseguda en una cadira de plàstic escolta. En el signe de Balança, observem una dona amb micròfon, que sembla mantenir un discurs. A la seva mà un text: “Estem desafiant Europa. Els gitanos sempre hem estat desafiant el sistema que ens envolta”. El missatge polític és clar i potent. Transnacional, la comunitat gitana és potser la més europea? Ens atrevim a pensar-ho. En altres signes estel·lars, les dones amb vestits pop gairebé psicodèlics continuen amb el to poderós de les opcions visuals. A Càncer, més música i ball, aquesta vegada amb la vestimenta tradicional. Una de les dones, flor vermella als cabells, balla, mà oberta, en posició de flamenc.

Les dones, la vida quotidiana i la mort

A la part inferior, es destaca la quotidianitat més banal. Aquí hi ha les dones en grup, segudes, cosint teles, que s’assemblen estranyament a les que formen el propi fresc, totes les generacions reunides. Allà, vuit dones són en un saló, prenent un cafè, parlant, amb gestos. A la dreta, fotografies en paper en blanc i negre estan enganxades a la tela, mostrant la inspiració de l’escena i fent referència a la documentació històrica gitana.

Les dones estan penjant la roba. Més enllà, altres estan jugant a cartes; un home, discret, es manté allunyat del joc. Els homes estan representats quasi exclusivament treballant al camp, recollint patates amb els nens. Més enllà, les dones estan arrencant una gallina, preparant el menjar. A la tela s’enganxen plomes reals, com haurien fet els pintors cubistes.

Finalment, la malaltia i la mort acaben el cicle, amb en particular una vella fumant en un llit mèdic, molt emotiu. El taüt de la penúltima escena era portat exclusivament per homes. Sembla que hem trobat la seva funció…

Sébastien Planas
Realitzador nascut el 1975. Director del Filaf (Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film) de Perpinyà. Membre del jurat de Cinema dels Premis El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close