A mesura que s’acosten les dates inaugurals de Manifesta 15 tenim una informació més detallada de les accions i dels continguts de les propostes que acollirà la pròxima edició de la biennal nòmada. Així sabem que hi haurà un 36% d’artistes «locals» entenent el concepte amb una mirada curiosa, per dir-ho d’una manera suau, que recull a artistes de tot l’estat. També sabem que dels 85 participants 46 són dones, hi ha 19 col·lectius i un 55% de les propostes són de nova creació.
Si s’analitzen els tres clústers que agrupen les diferents propostes, tots sota una temàtica concreta, veiem que en cadascú d’ells es recupera algun dels artistes de memòria oblidada i s’incorporen altres llenguatges i expressions a banda del fet que la gran majoria de participants pertanyen a la generació nascuda al final dels vuitanta.
D’aquesta manera, pel que fa als artistes «locals», a IMAGINANT FUTURS de la quasi trentena d’artistes que hi col·laboren, es recupera a la immerescudament oblidada artista tèxtil Aurèlia Muñoz, s’incorporen obres de nova creació dels artistes Domènec, Eva Fàbregas i Rosa Tharrats&Gabriel Ventura i es compta amb la participació dels col.lectius Jokkoo (música) i OJO estudio (arquitectura) i Institute for Postnatural Studies & Juan Pablo Pacheco Bejarano.
A CUIDAR I CUIDAR-NOS dels prop de vint-i-cinc artistes que formen el clúster trobem a Antoni Miralda i a les artistes Nora Ancarola i Mònica Rikic qui treballa amb les noves tecnologies.
Per altra banda, a EQUILIBRANT CONFLICTES (amb novament uns vint-i-cinc participants) es fa una picada d’ull al centenari d’Antoni Tàpies i també es presenta obra de Fina Miralles, Magda Bolumar, Moisès Villèlia i del fotògraf Carlos Pérez Siquier, pel que fa a les noves creacions es compta amb Lola Lasurt, Matías Daporta (arts escèniques), La Casa dels Futurs (justícia climàtica i escola dels moviments) i Paisanaje ( col.lectiu d’exploració que aborda la crisi ecosocial a través de l’art).
A la seu de l’editorial Gustau Gili tots els projectes que es presentaran són d’artistes que formen part de l’esmentat 36%: Anaïs Florin, Claudia Pagés, Ariadna Guiteras&Diversorium, Fernando Sánchez Castillo, Germàn Labrador, Lorenzo Sandoval, Massa Salvatge&lluc Mayol, Paisanaje i Tania Safura Adam Mogne.
Per acabar, es faran unes presentacions als espais públics de tota la regió metropolitana on trobarem als col·lectius Tornen les esquelles i novament de l’ Institut for Postnatural Studies&Juan Pablo Pacheco i el col·lectiu Transductores.
Un dels projectes que ja es va presentar és el de Nora Ancarola amb el títol «#lamevaripollet» (A Instagram cadascú podrà parlar de la seva). En un acte que va tenir lloc a la sala del Centre Cultural de Ripollet, per cert, ben plena de gent (molts ciutadans de Ripollet) i amb la presència de Filipa Oliveira, comissària de la Manifesta, es va explicar el recorregut i el sentit del projecte.
En primer lloc, cal remarcar l’encert de MANIFESTA en acollir aquesta proposta que ja tenia un llarg recorregut i que s’ha pogut desenvolupar sota l’aixopluc de la biennal i el suport de l’Ajuntament de Ripollet i de l’associació Traça. Dit això, i a banda dels resultats que es presentaran a Can Quitèria de Sant Cugat durant aquest setembre, escoltar els plantejaments del projecte fa pensar en la importància de fer entendre a les institucions cap on ha d’anar la veritable descentralització, de quina manera s’han d’afrontar els projectes per tal que arrelin en el territori i com s’ha de treballar per aconseguir una connexió entre art, cultura i societat.
Presentada dins el nòdul «Cuidar i cuidar-se» els aspectes que destaquen i que fan evident una filosofia que s’hauria d’implementar més enllà d’aquest projecte, d’aquesta ciutat i d’aquesta biennal, són els següents:
–Implicació d’entitats del lloc. En aquest cas el paper cabdal de l’associació Traça, nascuda l’any 2021 amb l’objectiu de debatre, engrescar i buscar suports per impulsar una fàbrica d’art i creació. Formada per un grup de gent molt activa que va impulsar les jornades Grau Zero, de la mà de José Antonio Delgado i amb el suport de Populus Labora, van treballar més d’un any i mig per impulsar les pràctiques artístiques a través de tres eixos: l’exili cultural, els moviments migratoris i la realitat sociocultural del jovent de Ripollet.
–Compromís de les institucions. L’Ajuntament de Ripollet ha estat al costat del projecte, l’ha recolzat i ha cregut en una proposta que es plantejava qüestionar la realitat per transformar-la des del punt de vista feminista. Però a més també hi han col·laborat el CIP Molí d’en Rata, l’Arxiu, la Biblioteca i altres entitats com el Museu d’Art de Cerdanyola.
–Incorporar en la proposta el jovent del lloc Nora Ancarola ha sabut contactar i fer formar part del projecte a tres joves artistes de Ripollet: Salma Llovet, Sílvia Balaguer i Anna Puertas que realitzaran un recorregut amb dues peces sonores i material fotogràfic que es presentarà a Can Quitèria juntament amb una peça musical dedicada a Ripollet.
–Fer participar les escoles perquè són el futur i és important activar-les en trobar mirades que acompanyin a la ciutadania a transformar allò que veuen. En aquest moment ja hi ha dues escoles que incorporaran el projecte d’escola el curs 2024-2025.
–Donar a conèixer el territori. Es proposa una caminada per anar des de Sant Cugat a Ripollet passant per Cerdanyola, per conèixer l’entorn però també per copsar les diferències socioeconòmiques de tres ciutats tan properes.
–No oblidar la memòria. En «#lamevaripollet» s’ha treballat amb la gent gran per recuperar la memòria de la ciutat, clarament en un projecte que ens parla dels moviments migratoris calia no oblidar a tots els que van lluitar i han estat silenciats. Per aconseguir aquest objectiu es recupera la història del mag Jaume Sariol Ricart un jove pagès de Ripollet que va iniciar la seva carrera com a mag, però va desaparèixer durant la guerra civil. En tot cas el que està clar, com diu Nora Ancarola, és la importància de no oblidar que «als artistes ens ha d’interessar la memòria per entendre el món actual».
A partir d’ara veurem com es fan realitat totes les propostes de la biennal, però el que és important i evident és que més enllà d’aquestes dates i d’una manera continuada cal que es doni suport a iniciatives com «la meva Ripollet» que lliguen les ciutats amb la cultura contemporània, ajuden a detectar necessitats, a entendre el món que vivim i a ser-ne crítics per possibilitar la transformació.
Potser tot això no interessa a les institucions, però només amb la seva implicació i suport es poden tirar endavant projectes que siguin veritablement descentralitzats i transformadors i aquest ha de ser el camí que hem d’intentar assolir.
El propòsit no és fàcil, les institucions miren cap a altres bandes, però com ens recorda la Nora Ancarola i tal com ella mateixa visualitza en el llarg i dur recorregut del pont de Ripollet, cal no oblidar que:
NO TINC FORCES PER RENDIR-ME. Una expressió, dels «presentiments» d’Espai en Blanc, que, sense cap mena de dubte s’hauria d’aplicar a l’esforç i lluita de bona part del món artístic i cultural.
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.
Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.