Arts visuals

Manuel Ángeles Ortiz. Dibuixos intimistes

Escola de París i Taller Torres García. Dues maneres d’entendre el cubisme i el constructivisme. La sala Dalmau ha mostrat des de sempre un gran interès pel treball dels artistes de la denominada escola espanyola de París, com per exemple Francisco Bores, Benjamin Palencia, Joaquín Peinado, Ismael de la Serna, Hernando Viñes i Manuel Ángeles Ortiz, entre altres. La majoria d’ells influenciats pel cubisme i el constructivisme. També hi han exposat alguns integrants del taller Torres García, com Gonzalo Fonseca, Alceu Ribero, Augusto Torres, José Gurvich, i el mateix Joaquin Torres-García. En aquesta ocasió es mostren una sèrie de papers i alguns olis del pintor Manuel Ángeles Ortiz (Jaén, 1895-París, 1984).

Aquesta és la cinquena exposició que es presenta a la galeria. La primera va ser l’any 1984, poc després de la seva mort i, per tant, no va poder gaudir-ne. A més, es donava la coincidència que es presentava el llibre Memòria de Granada: Manuel Ángeles Ortiz y Federico García Lorca, escrit per la granadina resident a Barcelona, Antonina Rodrigo. Posteriorment, s’han fet altres exposicions els anys 1996 –conjuntament amb la Residencia de Estudiantes de Madrid i l’Arxiu Manuel de Falla de Granada el 2001; i més tard una retrospectiva que abastava el període 1920-1980, 2011 i 2016, dedicada totalment a Granada, que va ser la seva ciutat d’adopció, ja que s’hi va traslladar amb la seva mare quan tenia cinc anys.

Manuel Ángeles Ortiz. Entre París i Granada: tota una vida dedicada a la pintura

Es va formar al taller del pintor José Larrocha i a l’Escola Superior d’Arts Industrials de Granada. Va mantenir una gran amistat amb el poeta García Lorca, amb qui va col·laborar en diferents ocasions, com per exemple el 1921 quan  il·lustra el seu llibre Poemes.  De ben jove, quan tenia només 16 anys, resideix a París on assisteix al taller del valencià Cecilio Pla. A principis dels anys 20 se’n torna a París, ciutat on desenvoluparà gran part de la seva obra. En aquella època ja és un membre més de l’Escola de París. Poc abans de la Guerra Civil Espanyola torna a Espanya, però en acabar el conflicte bèl·lic se’n va de nou a la capital francesa, en aquesta ocasió com a exiliat  i va ser reclòs al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Quan comença la Segona Guerra Mundial, se’n va a l’Argentina on s’estarà fins a finals dels anys 40 quan retorna a París. Més endavant viatja sovint a Barcelona, Madrid i Granada. En aquesta última ciutat s’hi passarà molt de temps, ja que hi realitza diferents sèries relacionades amb determinats indrets de la ciutat. A part de la sala Dalmau de Barcelona, hem tingut l’oportunitat de contemplar el seu treball al Museu Monjo de Vilassar de Mar (1987 i 1993) i Can Palauet de Mataró (1998).

Manuel Ángeles Ortiz. Dibuixos en petit format
Sala Dalmau
Barcelona
Fins a l’ 11 de març de 2022

Dibuixos en petit format

L’exposició a la sala Dalmau consta d’unes 40 obres, la majoria d’elles dibuixos en petit format, emprant diferents tècniques: llapis, bolígraf, tècnica mixta i aquarel·la. Solen ser els esbossos del que després seran les obres definitives. També s’exhibeixen cinc olis de gran format. Els dibuixos són la part més consubstancial de l’artista, ja que li permeten treballar amb plena llibertat i espontaneïtat. La circumstància que al costat dels dibuixos s’exposin les pintures em recorda l’exposició antològica que la Fundació Joan Miró de Barcelona dedicà al seu artista fundador l’any 1993, on es veia el procés de treball de l’artista, des de les notes que prenia, passant pels esbossos, fins a arribar a l’obra final. Considero que aquesta manera de representació és molt idònia per entendre millor com es construeix una obra, ja que el públic en desconeix el procés de creació.

Les sèries que estan representades aquí són Mujeres sentadas, Cabezas, Cabezas múltiples, Homenaje al Greco, Sombras luminosas, Misteriosa Alhambra i Perfiles. De totes elles destaquen principalment els dibuixos que fan referència a García Lorca, la seva poesia i la seva ciutat. Respecte del tema de les dones, concretament Mujeres sentadas, va iniciar la sèrie als anys 50 dins d’un estil que podríem considerar com a neocubista. En canvi, quan representa les Cabezas múltiples tenen com a origen la figura de la seva segona dona, Brigitte Badin, ja a mitjans dels anys 60. Per a Javier Moya es tracta de passar els caps femenins de “cabellera geomètrica coronada amb una flor” a multiplicar-los amb “el pas del temps arribant a compondre, a tall de fris de rajoles”. Per això els anomena Cabezas múltiples. Són dibuixos que s’assemblen a un encreuat o una teranyina de ratlles que li serveixen per arribar a aconseguir el resultat desitjat.

M. A. Ortiz. Cabezas múltiples. 1975

Quant a Homenaje a El Greco fa referència a una de les seves obres més famoses com és L’enterrament del Comte d’Orgaz. Ángeles Ortiz tenia al seu taller una fotografia d’aquest quadre que observava contínuament. Finalment, va decidir dedicar-li una sèrie. Ell mateix comentava que va dividir l’obra en dues parts, “una superior triangular –la celestial, i una altra inferior rectangular –la terrenal, símbols no influenciables en les meves intencions”. És obvi que l’artista va més enllà de la realitat i com si partís del punt de fuga renaixentista, desenvolupa i crea el seu imaginari constructivista.

La sèrie Perfils es pot considerar com una de les últimes creacions de l’artista, quasi bé quan ja no podia pintar, però, en canvi, és una de les sèries “més vitalistes i joves”. Degut al seu delicat estat de salut són obres de petit format. L’interès per representar aquests perfils prové de veure en una revista la imatge d’una parella fent-se un petó, el que li dona la idea de crear un conjunt de màscares relacionades amb el món africà, “marcat per la rigidesa de línies i contorns”, o el que és el mateix, té una forma totèmica.

A Sombras luminosas l’artista s’endinsa en el terreny de la natura morta, ja que mostra testos amb flors disposats en una taula on la llum irromp per la finestra. A Ortiz també li ha interessat el paisatge; per això s’exhibeixen un conjunt d’obres on la natura és la protagonista. Molts d’aquests dibuixos els va fer mentre residia a Argentina als anys 40. Curiosament, alguns d’ells els va fer mentre viatjava en vaixell des d’Europa. De fet, segons ell, la seva obra “no pretén ser una fidel reproducció de la realitat, sinó visions, records nostàlgics i evocacions que es confronten amb l’oníric”.

Pel que fa a l’apartat d’Homenaje a Lorca, com hem indicat abans, la seva amistat amb el poeta va fer que li dediqués diversos dibuixos i pintures. A la galeria en podem contemplar alguns;  fins i tot  veiem un projecte que no va arribar a realitzar-se. Es tractava d’erigir un monument en homenatge a Lorca i que comptava amb el suport institucional. Els protagonistes de la composició eren el sol i la mangrana –un fruit procedent d’Àsia, fent referència a la ciutat de Granada, encara que també hi ha altres teories sobre l’origen de la ciutat com és la bíblica, la mitològica, l’àrab, la semita, l’oriental…

M. A. Ortiz. Misteriosa Alhambra

Finalment, a Misteriosa Alhambra i Cipreses, juntament amb una altra sèrie com és El barrio de Albaicín, creades a Granada als anys 50, permeten comprovar la seva estimació per la ciutat, on el color és essencial a l’hora de plasmar els seus sentiments i emocions mentre passejava per l’avinguda dels xiprers del Generalife a través de la representació del cel, dels arbres, els camins, etc., mitjançant unes “potents formes triangulars de vibrant color i textura”. En una entrevista que Juan Manuel Bonet li va fer a l’artista l’any 1980, li preguntava d’on sorgia la visió dels Albaicines, Li va respondre que la seva primera visió “me la van suggerir els mosaics de l’Alhambra. Sempre he pensat que el seu artífex s’havia inspirat en la visió de l’Albaicín. Recorro el camí a la inversa: no només perquè com l’artífex  veia l’Albaicín des del vessant oposat, sinó perquè el veig des de la idea del mosaic”.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close