Arts visuals / Exposicions

Manuel Boix: mostra antològica, monumental i simbiòtica

Des de dissabte passat, la ciutat de Xàtiva acull la mostra antològica dedicada a Manuel Boix “La llum de l’art”, una exposició que, després de les dedicades a Artur Heras i Rafael Armengol, tanca el triangle i completa la mirada a una generació fonamental de l’art valencià del darrer mig segle. Cinc espais expositius per a una monumental iniciativa que recorre tota la brillant i molt reconeixible trajectòria de Boix i genera la simbiosi definitiva de l’artista de l’Alcúdia, cronista visual i mestre a l’hora de recrear l’imaginari col·lectiu, amb la històrica ciutat.

Manuel Boix
La llum de l’art

Comissari: Martí Domínguez
Xàtiva. Diversos Espais
Fins al 30 d’agost de 2023

Escriure com pintar, com el dibuix
dels ocells en el cel de la tardor
o el cavall esbocat en els teus ulls.
És blau aquest capvespre, o cendrellós.
Blau com el fum de les torxes d’espígol.

Versos continguts en Ut Pictura. Tres poemes per a Manuel Boix. Jaume Pérez-Montaner. Catàleg de l’exposició

La mostra ubicada en gairebé els mateixos espais que la dedicada a l’artista de Xàtiva Artur Heras, l’any 2019, ja tenia aquell punt de conjunció estranya entre obra artística contemporània i ciutat històrica, sobretot pel que fa a la sèrie dedicada al pintor Josep de Ribera que ocupava el Palau de l’Ardiaca. Magnífica ubicació que, malauradament, no s’ha tornat a aprofitar per diferents motius en la gran mostra dedicada a Manuel Boix (l’Alcúdia, 1942) sota el comissariat de l’escriptor Martí Domínguez.

En el cas de Boix, tanmateix, la simbiosi amb la ciutat i els seus espais té un punt màgic, una certa mística que té a veure amb connexions molt especials: les creades entre la ciutat símbol i un dels artistes que més i millor ha jugat amb la simbologia històrica. D’alguna manera, tot i que puga sonar poc reflexiu, Boix és el més xativí dels artistes no nascuts a Xàtiva. I aquesta exposició antològica és una manera de tancar el cercle engegat amb Heras i Armengol (sumeu també la mostra dedicada a Andreu Alfaro), per anar a la implicació més òbvia. Per sobre de tot, però, és la manera de refermar el llarg vincle entre artista i ciutat, segellat per algunes de les seues obres.

Una antològica que és tot un esdeveniment cultural, com es va demostrar en la inauguració de dissabte passat, atapeïda de personalitats del món de la política (amb el president de les Corts, Enric Morera, i el de la Diputació de València, Toni Gaspar, com a màxims representants) i de la cultura, amb alguns dels escriptors i escriptores reclutats per Martí Domínguez per al catàleg (Josep Lozano, Maria Josep Escrivà, Antoni Martí Monterde), altres lletraferits com Urbà Lozano o Josep Franco o símbols culturals provinents de la música com Vicent Torrent. Un desplegament digne de les grans ocasions. I aquesta ho era.

Cartell de la mostra.

La mostra, amb 85 obres, entre pintures dibuixos i escultures, provinents d’un bon grapat d’institucions com l’IVAM, Consorci de Museus, Espai Joan Fuster, Fundació Bancaixa o Museu de Vilafamés, està distribuïda entre l’exconvent de Sant Domènec, l’església de Sant Agustí, els museus de l’Almodí i la Casa de l’Ensenyança i la plaça de la Seu. També s’ha inclòs en la guia de mà el mirador del Bellveret, on hi ha de forma permanent, des del 1992, la imponent escultura Arc daurat, un homenatge a la pilota valenciana. L’obra té la virtut de recordar que, temps enrere, aquell esport es practicava a la ciutat, però sobretot resumeix l’extraordinària perícia tècnica de l’artista de l’Alcúdia per reproduir les mans.

El Bellveret està en la part alta de la ciutat, en la Costa del Castell. És quelcom que deixaríem per al final en la visita. Però ara anirem al principi, a l’itinerari amb voluntat de progressió climàtica que els proposem des d’El Temps de les Arts, fent el camí invers que trobarem en el catàleg.

El laberint inèdit

La primera part del recorregut té a veure amb la trobada amb el mestratge que ha assolit Boix també com a escultor, en l’emblemàtica plaça de la Seu. Allà s’ha instal·lat la peça més gran, L’angle trencat pel moviment (1990), escultura de ferro de les que Boix va dedicar a la pilota. D’aquesta obra impressiona el joc d’ombres i els buits que juguen amb l’espai. I ací rau l’atractiu del muntatge, en rodejar la peça i observar el diàleg amb dos dels monuments principals de la ciutat, l’antic Hospital Reial i la seua impressionant façana gòtica i la Col·legiata de la Seu.

Fotomuntatge amb dues de les perspectives en la Plaça de la Seu amb l’obra L’angle trencat pel moviment.

A pocs metres hi ha l’epicentre de l’exposició, l’antic Convent de Sant Domènec, però la recomanació és allunyar-se i buscar el Museu de l’Almodí. Allí trobarem una de les peces inèdites, Laberint (2020), una composició propietat de l’IVAM i que es mostra per primera vegada, un angoixant conjunt d’escultures en bronze que representen caps sostinguts per fins suports. Rostres amb molt diferents expressions, algunes segmentades per un tall net, com d’androides amb el cap serrat. Una instal·lació amb un punt futurista i una riquesa polisèmica brutal. En la Casa de l’ensenyament hi ha l’antecedent pictòric, la molt neguitosa Perspectiva en blau (1994), en què apareix un semblant grup de caps que ens mira transmetent molt diferents sensacions, com peces d’un calidoscopi emocional. Una obra magnífica.

Laberint, detall de l’obra.

Sordidesa i terror

En la presentació (i en el catàleg) Domínguez recordava com Joan Fuster subratllava la singularitat de l’artista, aquell “un Boix és un Boix”. Però recuperem la cita llarga, invocada pel comissari en la biografia publicada per la Institució Alfons el Magnànim La forja d’un pintor: “De moment, un ‘un Boix’ ja el reconeixem de seguida com ‘un Boix’. Vull dir que els seus llenços venen marcats per una personalíssima opció, tant en els temes com en la forma d’assumir-los. Podrà ‘agradar’ o no. No ho sé. A mi m’agrada”. “Un Boix és l’obra ben feta, en el sentit més orsià del terme”, rebla Domínguez.

L’artista, certament, va generar un codi propi, ben reconeixible, marcat per les temàtiques i una perfecció formal extraordinària. Però no es genera un discurs propi de la nit al matí, hi ha uns inicis i un procés. I per enfrontar-nos-hi seguim l’itinerari en el Museu de Belles Arts, conegut com a Casa de l’Ensenyança. Allí hi ha obres de transició aspres, amb un punt de sordidesa, tota una “descripció expressiva del nacionalcatolicisme”, com la defineix en el seu escrit del catàleg Pere Antoni Pons, fascinat per l’ombrívola Oració per a una nit (1969) i la irònica Retransmissió televisiva del miracle (1970), llenços en què el discurs polític està ben esmolat.

Aproximacions “entre oníriques i sinistres”, diu Pons, que Boix complementarà més tard amb mirades més al·legòriques, com la icònica L’arc del triomf (1971), amb un discurs estètic ja ben establert. Per a l’escriptor i crític mallorquí, aquestes obres no són resultat “d’una mirada sinistra sobre un món hostil, sinó més aviat tot el contrari. Són el que veu una mirada lliure quan observa un món repressiu, tancat, gris, brut i embrutidor”.

La sensacional Retransmissió televisiva del miracle.

El poeta Jaume C. Pons Alorda, per la seua banda, mostra la seua fascinació per una altra d’aquestes obres dels inicis, Èdip (1970). “Contemplar aquell quadre dedicat a Iocasta i a Èdip era precisament assistir al Boix més provocador i, alhora, subvertidor de valors. Els personatges havien estat capturats en l’agredolç moment del després: orgasmats, sublimats, redimits, travessats per les fletxes catàrtiques de l’Eros més culpable (…)”. Hi ha tot això i una sordidesa de “llenços rebregats (…) bruts de substàncies”, que el poeta detalla amb la seua proverbial expressivitat.

En aquest punt tocaria parlar d’un catàleg que té un punt disruptiu: no és l’habitual recorregut erudit a càrrec d’especialistes, sinó una mena d’àgora literària al voltant de l’obra de Boix en què escriptors i escriptores parlen d’aquells artefactes que els remouen, que els recorden coses, dels quals poden penjar significants individuals o col·lectius. Passa amb Núria Cadenes i el retrat emblemàtic del general Basset, un emblema històric i artístic, del qual es mostra la versió luxosa i resplendent, l’inabastable El groc de l’or vell sobre el front (2007). “Perquè encara que sembli impossible, encara que sigui impossible, Manuel Boix ens ha retratat el malaurat general maulet, l’heroi del poble ras, tan maltractat pels poderosos, tan digne i capaç i encabotat. No és que se l’hagi inventat: és que és ell”.

Visitants observen El groc de l’or vell sobre el front.

Cadenes també repara, amb justícia, en el Retrat de Joan Fuster (1984), perquè “li va veure el somriure, els cabells esbotifarrats pel vent”, un retrat “lluminós i en moviment”. Amb bon criteri, aquest quadre està acompanyat en l’exposició d’un magnètic autoretrat del 1971, en què Boix mira a algun punt indeterminat, amb guspires als ulls però cert neguit en l’expressió, d’esperança continguda. La mirada d’un temps a l’expectativa. En aquest espai, per cert, hi ha un altre autoretrat, del 1964: el contrast entre ambdós ens marca el camí estètic recorregut.

També trobareu ací els esbossos de les escultures que va fer sobre la família Borja i les figures sobre peanyes de Lucrècia, Sant Francesc i Cèsar: un altre dels fils que uneixen l’art de Boix amb la història de la ciutat i, per extensió, la història comuna.

Boix i Fuster. Autoretrat i retrat.

Cap a l’esclat final

A molt poca distància trobarem l’Església de Sant Agustí, actualment convertida en auditori del Conservatori Municipal. En aquesta sala, no massa lluny d’on es jugava a pilota a Xàtiva, en temps pretèrits, hi ha altres obres dedicades a aquest esport i realitzades el 1990, com ara l’escultura de ferro rovellat i vidre Llum i ombra i el marbre Narcís (les mans, de nou). L’obra més atractiva, amb tot, siga tal vegada el llenç La treta, pel seu captivador cromatisme sotmès a un joc de contrastos. Contrast extensible a l’entorn expositiu, entre barroc i neoclàssic.

La treta.

Ara ja sí, a tan sols uns metres de Sant Agustí hi ha Sant Domènec, un antic convent que ha trobat una segona vida com a sala de concerts i actes culturals. Tot i que l’ús segurament més reeixit siga el de seu de les exposicions monogràfiques adaptades o escaients a la grandiositat de l’espai. L’operatiu artístic de Boix no sols s’hi adiu: sembla concebut per ser exposat allí. Sobretot aquell que dialoga amb més intensitat amb la història. És el cas del meravellós Tríptic daurat de Xàtiva (1990), una obra que habita les dependències nobles municipals i que ara és mostrat al públic en tota la seua magnificència, amb tot el seu poder simbòlic i representatiu de la crema de la ciutat. La imatge, per cert, que il·lustra la coberta del catàleg.

També del costat fosc de la història, si és que hi ha algun de lluminós, parlen les obres de l’exposició “Deu imatges sobre la Germania. La mort de Vicent Peris”, les quals, no podia ser d’una altra manera, glossa en el seu text Josep Lozano, autor de la seminal Crim de Germania.

Panoràmica de Sant Doménec. En primer terme, l’obra Caribdis, del 2014.

Boix, en tot cas, també ha compromès el seu art amb els drames del nostre temps, com ara en Lampedusa (2013), carbonet sobre llenç que en què s’aborda —amb una subtilesa que commou la poeta Maria Josep Escrivà— el drama dels milers i milers d’ofegats en la mar, persones que moren buscant un horitzó de vida més digne. Aquest quadre important ens el trobem a l’entrada, al costat de la imponent fotografia del cartell anunciador, però les parets de Sant Domènec van plenes d’obres emblemàtiques com Homenatge a Ribera (1991) —una altra connexió xativina, una més—, Venus (1971), un d’aquells fotogrames de terror de què parlava Pere Antoni Pons, L’assalt del Gran Comboi (2012), Generació espontània (2013), l’obra emblema de l’extraordinària exposició a la Universitat de València el 2014.

Per no parlar de la sensacional Retrat de Mart ratlla a ratlla (2003), una d’aquelles obres que atrapen la mirada i tarden a soltar-la. I hauríem de reparar també en una instal·lació singular en la trajectòria de boix, La maleta del pintor (1987), composició filla de la seua estada als Estats Units i que va nàixer de la visita a una botiga de Canal Street.

Retrat de Mart ratlla a ratlla.

Al centre de l’escenari, mentrestant, una escultura també molt celebrada com Caront (2014), una altra peça concebuda per a l’exposició de la universitat, “La nau, viatge en el temps”. Comptat i debatut, una mirada quasi integral i plenament satisfactòria a la trajectòria de Boix. Per posar algun, però molt menor, el Boix il·lustrador, un dels seus principals vessants, està representat de manera tangencial: potser es podria haver dedicat algun racó més generós de La Casa de l’Ensenyança, per exemple, a les col·laboracions amb Josep Palàcios, de les quals en parla Antoni Martí Monterde en el seu text. Una de les relacions art-literatura més fascinants a casa nostra. “Per al moment, la millor traducció a qualsevol llenguatge que en tenim són els dibuixos de Boix”, diu Martí en referència a la capacitat del de l’Alcúdia d’entrar i descodificar l’inextricable univers Palàcios. Aquesta, tanmateix, és una altra història.

La que ens ocupa, es pot resumir amb els versos de Marc Granell per a la mostra: “Construir de nou la veu i la mirada / d’un poble mort / amb les mans i amb el cor de qui nia les / és obrir matins i ponts, / rius d’esperança / que travessen, com el sol que l’il·lumina, / aquest arc, porta eterna a la memòria, / ja etern oratge”.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close