Arts visuals

Manuel Guerrero Brullet: «La imatge és important per defensar la llibertat»

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània acull fins al 14 d’abril una molt significativa exposició, «45 anys de la col·lecció d’art del PEN Català», una mostra que resumeix quasi mig segle de relació entre importants representants del món artístic i una organització que vetlla per la llibertat i els drets dels creadors literaris arreu del planeta. Parlem amb el comissari Manuel Guerrero Brullet de l’exposició, del seu contingut i la seua significació.

Abans de parlar de la mostra, vostè va coordinar, juntament amb Helena Pol Salvà, el volum PEN Català, 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió. M’agradaria que parlara una mica del paper d’aquesta organització en la cultura en català i la projecció exterior.

El PEN Català va ser força important sobretot als anys vint, quan es va crear. Força escriptors catalans van assistir als congressos internacionals, una de les trobades més importants en aquell moment entre els escriptors de les diferents cultures. Aleshores, va servir per donar a conèixer la nostra llengua i literatura entre les grans literatures europees. I alguns dels nostres millors escriptors van representar el PEN: estic pensant en Carles Riba, en J.V. Foix, i altres escriptors rellevants que formaren part de la junta del PEN abans de la guerra. Posteriorment, va tenir un paper molt important formant part del PEN Internacional, va continuar existint a l’exili. Durant molts anys va mantenir una mínima activitat a Londres i, gràcies a això, quan les coses començaren a millorar aquí, hi hagué activitat a Catalunya en clandestinitat. Finalment, es va reconstituir fins a esdevenir una organització important a partir dels anys setanta.

Tot i que com explica en el text de la mostra la relació entre les diferents branques de l’art està en la tradició de la modernitat en la cultura catalana, en el cas del PEN Català hi ha un moment fundacional, quan l’aleshores president, Josep Palau i Fabre, encarrega a Antoni Tàpies i Joan-Pere Viladecans un cartell de suport a l’entitat. Era l’any 1978.

Sí. Als anys setanta hi ha un primer intent de refundació del PEN, amb la famosa «assemblea en autobús» [fa referència a una molt curiosa reunió assembleària en autocar del 1973], però com encara hi havia el franquisme i la censura no van poder fer actes públics fins a la mort de Franco. I el primer congrés internacional que es va fer l’any 1978 a la Fundació Miró va ser un dels primers actes que va poder fer el PEN. Josep Palau i Fabre, poeta i assagista, gran estudiós de Picasso, va convidar per la seva relació amb el món de l’art dos artistes rellevants com Antoni Tàpies —el més important dels artistes catalans en aquell moment— i Viladecans, que era un dels autors joves més celebrats.

Una vista de la mostra de l’Octubre @Prats i Camps

En tot cas, la relació entre el món de l’art i les causes compromeses era una constant. Estic pensant en el cas de Miró…

Sí, sols cal recordar els cartells rellevants que va fer Miró. I Tàpies també va ser un cartellista important. És interessant constatar que el tema del cartellisme, que va tenir una època daurada el primer terç del segle XX, sobretot durant la Guerra Civil, ha anat minvant amb la cultura digital. En l’espai públic a penes veiem cartells, tot està dominat per la publicitat. I aquest gènere artístic tan interessant està una mica a la baixa. Per això en el PEN ens sembla important mantenir la idea que la imatge és important per defensar les llibertats. I ara tenim moltes causes en què es posa en perill la llibertat d’expressió, en la literatura, la censura als cantants, els periodistes que són assassinats… Vivim un moment realment difícil. I aquesta és la tasca del PEN, gràcies a la xarxa internacional es pot crear un treball de solidaritat i informació important a tot el món.

La relació de Tàpies amb el PEN és especialment fructífera: fa el cartell per al 57 Congrés, el 1992, i hi va tornar a col·laborar l’any 2003 amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat. Per cert: aquella gestió la va fer vostè mateix, en companyia de Xavier Folch i Carles Torner.

Doncs perquè en aquell moment tenia relació amb Tàpies per diverses exposicions i col·laboracions. Naturalment, era un artista molt assenyalat Tàpies. Va ser molt generós i ens va semblar oportú que ell fes el cartell. El Carles Torner en aquell moment era president del comitè d’escriptors empresonats i tenia amistat amb l’artista. I Xavier Folch, el gran editor, era també un bon amic de Tàpies.

Obra de Mireia Sarallès per a un cartell del PEN.

A partir d’això, la nòmina d’artistes que han col·laborat amb el PEN Català és espectacular i deixa una col·lecció molt notable: abans de l’últim cartell, obra de Carmen Calvo, han fet les seues obres Perejaume, Josep Guinovart, Joan Fontcuberta, Eulàlia Valldosera i altres.

La veritat és que sempre que hem anat a buscar un artista ha estat molt generós i hem tingut la sort que molts artistes que malauradament ja ens han deixat han col·laborat amb el PEN. I efectivament, és un plaer veure obres d’artistes tan rellevants com Albert Ràfols-Casamada, que també era gran poeta, assagista i pedagog, Guinovart i tants d’altres. Gràcies a això tenim l’exposició que ara es pot veure a l’Octubre.

Un altre vessant és l’edició giclée limitada a una desena o dos d’exemplars d’artistes com Pep Duran, Mireia Sallarès, Manel Esclusa, Albert Serra o Mar Arza, que també es poden veure en l’exposició i que servien per donar difusió postal o en xarxes del PEN.

Exacte. Una mica el que comentàvem: el cartell com a tal ara és difícil de difondre, perquè les parets cada vegada estan més ben custodiades per la publicitat i la prohibició. Aquestes edicions ens servien també per obtenir fons per l’associació i permet també que, si algú té interès pel cartell, el pugui adquirir. És una manera també de difondre aquestes obres d’art. Després, ha hagut un procés interessant de convidar noves generacions d’artistes, excel·lents artistes: ara has recordat Mar Arza, que no fa gaire va fer una exposició a l’IVAM. També artistes de diferents disciplines: justament el cartell dels cent anys del PEN el va fer el cineasta Albert Serra. Aquesta és la línia que ens agrada de mantenir, convidar artistes de diferents generacions, disciplines i territoris.

L’obra de Mar Arza per al PEN.

En el llibre del centenari també es parla d’obres com les de Narcís Comadira, Uwe Geest o Alireza Darvisgh arribades, obrim cometes, «en unes altres vicissituds». A què es refereix amb això?

Doncs simplement són donacions, artistes que han col·laborat amb el PEN i donen l’obra. O d’un altre tipus de manifestació que no és pròpiament el dia de l’escriptor empresonat, que és quan fem la petició. Pot haver-hi una altra ocasió en què demanem obra d’un artista. Són obres que s’han anat incorporant i totes valen la pena de veure i gaudir.

El resultat és una col·lecció amb artistes de diferents generacions, amb un fil evidentment temàtic. Però creu que hi ha hagut també un fil estètic que done sentit al conjunt de la col·lecció?

Jo diria que la possibilitat que l’art, d’una manera metafòrica, simbòlica, serveixi per millor la societat. És un vell desig que alguns creiem que té sentit, altres creuen que no. Però estic segur que moltes d’aquestes obres, per moltes persones, serveixen per pensar diferent la nostra societat i la relació entre tots.

Una altra vista de l’exposició @Prats i Camps

Alguna qüestió que semble interessant destacar de l’exposició.

Em sembla important destacar la quantitat de dones artistes importants i interessants que hi ha ara, el nivell tan rellevant. I per això l’esforç de convidar dones artistes a col·laborar amb el PEN.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close