Arts visuals

Manuela Ballester, artista amb llum pròpia

La ciutat on va veure la llum l’artista Manuela Ballester el 1908, València, li devia una exposició com la que es pot veure en el Centre Cultural La Nau. En aquest recinte de la Universitat de València s’ha desplegat la més gran retrospectiva fins ara dedicada a la pintora, cartellista i il·lustradora valenciana. La mostra, batejada com «Manuela Ballester. Pintar enfront de tot», fa brillar amb llum pròpia aquesta excepcional dona.

Manuela Ballester. Pintar enfront de tot
Comissària: Carmen Gaitán Salinas
Centre Cultural la Nau
València
Fins l’1 de Setembre del 2024

L’exposició, produïda per la Universitat de València amb la col·laboració d’institucions com l’IVAM, la Fundació Josep Renau, la Diputació de València i els ministeris de Ciència i Igualtat, estava plantejada com un homenatge a una trajectòria extraordinària en molts sentits. La mostra, de fet, funciona perfectament com a acte de reivindicació i de difusió d’una figura amb la projecció desdibuixada, en part per la llarga ombra de qui va ser la seua parella i pare dels seus fills, Josep Renau. Manuela Ballester era molt més que la dona de. Això, com anirem explicant, hi queda perfectament reflectit.

«Pintar enfront de tot», a més a més, és el fruit d’una investigació sense dubte conscienciosa per part de la comissària, Carmen Gaitán Salinas, qui ha hagut de rastrejar informació i obres de Ballester sobretot en els estats on va deixar una petejada més profunda, Espanya, Mèxic i Alemanya. Gràcies a aquesta tasca, se’ns proporciona una copiosa informació sobre l’artista que abasta els molt diversos fronts i vessants que formaren part de la seua activitat artística: pintures, dibuixos, figurins, cobertes i cartells, però també revistes, publicacions, documents i fotografies formen part de l’exposició. I també algunes de les reflexions que va deixar escrites en els seus diaris, en els quals hi ha molta informació sobre el seu periple personal i artístic.

Un contingut procedent d’una cinquantena de prestadors, la major part de l’àmbit privat, la qual cosa és il·lustrativa sobre el treball que hi ha darrere de la mostra dedicada a una de les representants de la «generació valenciana dels trenta». Un referent artístic i feminista i un exemple de resiliència. Una figura que aquesta exposició mostra justament agegantada.

Els anys formatius

No sempre és així, però els antecedents dels progenitors expliquen la trajectòria de Manuela Ballester. El seu pare, Antonio Ballester, era un lliurepensador, escultor i professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, centre en el qual va ingressar ben jove —una de les escasses dones de la seua promoció— per formar-se en pintura i unes altres disciplines. La mare, Rosa Vilaseca, era modista, una professió que també marca la trajectòria de l’artista, qui va rebre entre els primers encàrrecs el disseny de figurins per a revistes de moda.

Treballs que podia compaginar amb els encàrrecs gràfics per a una publicació anarquista com Estudis, de la mà de Josep Renau, a qui havia conegut en l’Acadèmia de Belles Arts i amb qui s’acabaria casant el 1932. Tot això més la il·lustració de llibres i revistes, disciplines en les quals va destacar poderosament —l’any 1930 va guanyar un concurs de portades convocat per l’editorial Cenit—, queda reflectit en les vitrines del primer bloc de l’exposició, dedicada als anys formatius i de consolidació com una figura reconeguda.

Són anys, així mateix, dels primers temptejos pictòrics, sovint centrats en el camp del retrat, com ara quan pinta les seues germanes Rosita i Fina, el 1929. És un retratisme encara balbucejant, d’una modalitat artística que li interessava —era això tot just el que admirava de Velázquez— i que, al llarg del temps, anirà perfeccionant, amb resultats molt engrescadors: un impressionista retrat de Renau, del 1934, és una mostra de l’evolució en positiu.

Un poc abans, el 1931, ja havia participat en una mostra col·lectiva que mostrava el treball de l’avantguarda valenciana al costat de noms com Rafael Pérez Contel, el seu germà Tonico o el mateix Renau. En paral·lel a la formació artística hi ha el compromís polític en els anys anteriors a la Guerra Civil i durant la confrontació, quan el cartellisme i la il·lustració, la propaganda en definitiva, esdevenen instruments de lluita indispensables. Ballester, de fet, va formar part de la Secció de Premsa i Propaganda de l’exèrcit de terra republicà.

Una de les peces destacades de la mostra és un eloqüent cartell elaborat per al Partit Comunista i demanant el vot per al Front Popular: una dona d’aparença humil, amb un nadó al braç, allarga el seu vot mentre monges, capellans i empresaris tracten d’impedir-ho agafant-la de les faldes. Ja durant la guerra, l’artista també va participar organitzant la presència en el Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937. La seua petjada, a més, és present en nombroses publicacions, com la revista Pasionaria, una publicació de les dones antifeixistes que es pot veure en la mostra.

El llarg exili

El desenllaç de la guerra no deixa massa opció a un matrimoni tan significat políticament. L’artista escapa a França amb els seus dos primers fills, la seua mare i les seues germanes. Fins que es pot embarcar cap a Nova York, també amb el seu marit, després de passar pel camp d’Argelers. Dels Estats Units la família passa a Mèxic, un país en el qual romandran uns anys. Allí, l’artista treballa de valent per dur endavant una família que continua creixent i, al mateix temps, prosseguir el seu treball com a il·lustradora i cartellista. Un dels treballs més coneguts, a quatre mans amb Renau, serà el de la confecció de cartells per al cinema: es tracta d’obres que segueixen els paràmetres estètics de l’època, però als quals la parella aconsegueix insuflar ànima i un cert segell propi. La fama, no cal dir-ho, va ser per a la meitat masculina d’aquesta societat artística.

Parlant de segells, per cert, un encàrrec destacat d’aquells anys és el cartell commemoratiu del centenar de la «primera estampilla mexicana», una obra deliciosa, pel que fa al dibuix i el seu cromatisme, que destaca poderosament en la mostra. I també s’esbrina que Ballester faria amb gust el cartell d’una exposició conjunta d’artistes mexicans i espanyols residents a Mèxic.

El títol de la mostra, «Pintar enfront de tot», no és retòric. Fa referència a l’esforç que Ballester per no bandejar, malgrat l’atenció als fills i una relació amb Renau sovint difícil, el seu vessant pictòric, el qual anava guanyant gruix amb el pas del temps. De l’any 1939, per exemple, és un quadre fascinant, «Record de València», una mena de retrat amb un punt surrealista en què els elements marítims i la mateixa mar connecten amb una terra que, com deixen palès els diaris, enyora amb força.

La pintura, de fet, se la pren molt seriosament, amb un gran nivell d’autoexigència, com mostra una entrada del seu diari, del setembre del 1939: «Ahir vaig tornar prompte. No vaig comprar llibres ni em vaig entretenir mirant aparadors. Vaig arribar a casa i em vaig posar a pintar. Vaig treballar tot el dia intensament. Estic satisfeta, però no dels resultats. Em passa que o bé estenc la meua atenció en moltes coses o bé em limite a una sola, tancant-me en ella i no veient més enllà. Per això estic fent era una pintura limitada, estreta. Vull aconseguir quelcom diferent, tot i que artificial, més sucós i transparent, més viu».

Els diaris, de fet, manifesten aquesta tensió entre les responsabilitats familiars i la pulsió per continuar pintant, malgrat tot, a pesar de. També expressa la nostàlgia que li produeix l’exili, la distància amb València. Una recança que no li impedeix connectar amb el seu nou hàbitat mexicà, reflectit en els bonics dibuixos per al volum Trajes regionales de México, un encàrrec de l’editorial Atlante, del 1945. O paisatges de l’entorn, com ara l’oli “El Palau de Cortés” (1950), que immortalitza després de fotografiar-lo amb un cromatisme molt mexicà. Una influència palesa segurament també en un oli sobre fusta, “El primer fill” (1958), que mostra una mare alletant el seu fill amb l’ajut del seu home, en una composició que el comissariat relaciona amb la importància que l’artista concedia a la maternitat i a la vida en família.

Alhora, continua investigant i perfeccionant el seu retratisme, amb obres cada vegada més expressives. Així, el retrat que li dedica el 1949 a la seua filla Teresita. En els diaris, Manuela Ballester explica la dificultat per aconseguir que la nena estigués quieta per fer el posat, obligant la mare i pintora a contar-li contes per aplacar-la. El resultat, tanmateix, transmet una estranya placidesa: la xiqueta ens mira, seriosa, amb uns ulls expressius i vius com els de la mare, mentre sosté un peix. Una obra magnífica. Com moltes de la seua darrera etapa. Dels anys mexicans, de fet, hi ha retrats de la resta de fills, d’alguns altres familiars —magnífic també “La iaia”, retrat adust de la seua mare, del 1950— i d’uns altres personatges del seu entorn.

És un retratisme sobri, honest, que mira a l’interior del model sense embelliments ni retocs innecessaris. Ha arribat segurament a la maduresa com a artista. Una plenitud amb la qual combatre la imbatible nostàlgia de l’exili i la pèrdua, la distància amb un país que, a poc a poc, es faria irreconeixible.

L’exili alemany

La vida de la família faria un altre tomb quan Josep Renau, qui feia constants visites als països europeus de l’òrbita soviètica, decideix establir-se a la República Democràtica Alemanya, el 1958. Allà, l’artista valencià troba una gran rebuda i un hàbitat artístic confortable per afrontar una de les seues obres emblemàtiques, American way of life. El trasllat de les pertinences mexicanes i la família no és fàcil. Ballester l’acaba seguint, el 1959. No sense reserves. “Ell [Renau] em va dir que Berlín estava molt a prop d’Espanya i que nosaltres hi retornaríem prompte. Ell se’n va anar primer a Berlín i jo li vaig manar coses. Després vaig arribar jo. En Berlín tenia tot el que volia. Es portaven molt bé amb ell. Ell havia anat per col·laborar amb ells en la televisió. Em vaig dur a Pablo i a Teresa; als xiquets, en canvi, no els agradava”, escrivia en els seus diaris.

Lògicament, quan hi arriba, Manuela Ballester no té cap treball. Comença a fer fotomuntatges i dibuixos per a l’agència oficial de notícies. Va aprenent l’idioma, adaptant-se. Però la relació del matrimoni s’ha deteriorat, fins a la separació, el 1962. I uns tràmits de divorci posteriors no exempts de problemes. I, així i tot, malgrat un context no fàcil, l’artista consolida la seua carrera a Mèxic i també a Alemanya. La dècada del 1969 és prolífica, pictòricament parlant. Continua conreant el retrat però també uns altres gèneres. I serà igualment fèrtil en la dècada següent, amb participació en nombroses exposicions col·lectives, amb dones artistes exiliades, com ara Paloma Altolaguirre o Elvira Gascón, o amb els republicans espanyols de Mèxic.

Finalment, a partir del 1979, pot tornar a València i exposar en la seua terra en la dècada següent. Però no va tenir el suport econòmic suficient, sobretot per part de les institucions. Ha de tornar a Berlín, ciutat en la qual deixa el món dels vius, l’any 1994. Amb el llegat d’un periple artístic i vital extraordinari que, amb el pas del temps, comença a agafar la dimensió i el reconeixement que mereixia. Que mereix.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.