Arts visuals

Mar Arza. Projectar el cos matern des de casa

L’escultora Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976) ha aterrat a la sala 3 de l’IVAM amb l’exposició instal·lativa ‘A pesar / A saber / A palpes’, comissariada per Nuria Enguita. Hi presenta dotze obres que entren en diàleg amb dues creacions de Juli González i amb un seguit de peces arqueològiques provinents de diferents museus de reconegut prestigi com són el Museu de Montserrat, el Museo Iberoamericano de Madrid, el Museu Arqueològic de Catalunya, el Museu de Gavà o el Museu de la Prehistòria de València, entre d’altres. Un conjunt de trajectòria que mostra el caràcter evolutiu i performatiu d’Arza.

Així doncs, des de la peça primerenca Quadern negre, feta en bronze i pedra i realitzada quan estudiava a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de la Universitat Politècnica de València, fins a les peces ceràmiques més actuals, com són El cant de la vessada i Punt, han passat vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys de recorregut personal en què l’artista s’expressa amb sinceritat per mitjà de diferents materials tot posant de manifest el domini de la matèria i el poder transformador de les mans en treballar indistintament amb coure, ceràmica, bronze, terra cuita, paper, fusta o elements vegetals com són les baines.

Mar Arza. ‘Quadern negre’, 1997. Col·lecció particular. Imatge cedida per l’IVAM

Per a l’artista tornar a l’IVAM és tornar casa. Arza recorda les classes de dibuix que tenien lloc a les sales del museu quan estudiava a la Facultat i parla de la peça Shield, concebuda el 1998, com a detonant d’un treball que ha anat evolucionant amb el pas del temps. D’aquesta manera, Shield s’emmirallà en Grand Buste Féminin de González, pertanyent a la col·lecció de l’IVAM, per donar una nova dimensió al cos femení i al cos matern. Per mitjà d’aquest detonant l’artista inicià un viatge i una investigació que li ha permès entendre la maternitat com una construcció i entrar en conflicte amb la representativitat heretada. El fet que Arza estudiés a Pittsburgh i tingués com a docent a Faith Wilding, gran contribuïdora al desenvolupament de l’art feminista, tampoc no és casual. És per això que l’escultora no dubta a afirmar que A pesar / A saber / A palpes ha de ser entesa com una projecció sobre el cos matern i no com un estudi al voltant de la representació de la maternitat.

Per tal de projectar aquesta noció, l’artista analitza el pòsit cultural relacionat amb el mite de la dona com a forma de supervivència, com a creadora de la vida i com a prometedora de l’abundància i pren com a referència les creacions del primer art prehistòric. A partir d’aquí traça un nou horitzó tot escapant de les estructures patriarcals imperants en el passat per construir una memòria de futur a partir del present. Aquest gir és possible gràcies a tesis com la de l’antropòloga lituana Marija Gimbutas en què la dona és presentada com una Gran Deessa, és a dir, com una figura polifònica que encarna moltes altres facetes més enllà d’evocar la fertilitat, l’abundància i la supervivència, tal com queda recollit en el llibre Diosas y dioses de la vieja Europa.

En aquest sentit, Arza posa la dona en el centre i la desvincula de la idea màgica i gairebé sagrada d’amulet, per rellegir el cos femení i el matern des d’una dimensió més porosa i no tan idíl·lica. És per això que les formes rodones i preeminents com són els pits, el ventre i els malucs, les actituds de protecció i d’acolliment per mitjà del gest de dur-se les mans al ventre passen a ser ara estructures desfigurades, abandonades, formes buides en lluita que exalcen la potència del cos i el respecte cap al receptable tot visibilitzant les contradiccions de la contemporaneïtat en relació amb aquest llegat heretat.   

A grans trets, els cossos d’Arza són cossos vius, potents, rotunds però també sensibles i delicats. No són en cap cas formes desitjables, representatives, objectivables. Són figures plenes de creativitat tant en l’àmbit físic com intel·lectual que tradueixen les protuberàncies en deformacions, l’abundància en multiplicació: una projecció de la dona contemporània. En conjunt, es tracta d’éssers autònoms que no han d’obeir cap cànon ni cap patró imposat, figures que no són capaces d’assumir cap rol, que se senten lliures en la seva imperfecció.   

Mar Arza. Detall de l’escultura de fusta ‘De centre clevill’, 2002. Cortesia de Cànem Galeria

El dispositiu està format per cinc seccions complementàries en què té lloc un joc d’equilibris entre les obres d’Arza, les peces de González i l’imaginari heretat.  Cada espai és entès com una oració, com un espai recollit que ofereix perspectives progressives i fragmentàries a mesura que es recorre l’espai. El cos femení entès com a façana, com a receptacle, com a recolliment, com a futur i com a abundància possibilita un discurs treballat en pretèrit, en present i en futur, tal com es posa de manifest amb el títol de la mostra: tres locucions que comencen per la preposició A i que donen certa sonoritat al missatge, tal com si es tractés d’un poema. Arza, que ha treballat a bastament les possibilitats expressives del llenguatge, parteix del mite heretat del passat contra el qual lluita (A pesar), per generar un nou coneixement de caràcter expandit que mira el futur (A saber) a partir d’un treball sensorial i expressiu, també intuïtiu (A palpes). Amb aquesta línia del temps l’escultura dona sentit al periple iniciat per una estudiant de Belles Arts que fa vint-i-tants anys convertia la silueta femenina en una cuirassa.

Perspectiva de la sala amb la peça ‘Shield’ de Mar Arza en primer terme. Imatge cedida per l’IVAM

Joan Miró afirmà “El que anomeno dona, no és la criatura dona, és un univers”. Més enllà de completar el discurs històric, de fer entrar la paritat als museus, l’escultora afirma que cal avaluar la manera com l’art ha estat entès des del miratge de la genialitat tot deixant de banda un context molt més humil teixit en comunitat, en xarxa, per mitjà d’una cultura i d’unes idees.

Actualment, l’obra de Mar Arza conviu a l’IVAM amb la cordovesa Carmen Calvo i amb l’egípcia canadenca Anna Boghiguian. Des d’aquí felicitem la tasca liderada per Enguita pel que fa a les línies desplegades pel museu en els darrers temps a l’hora de parar atenció en l’altra meitat de la veu creadora i per regalar-nos noves maneres d’entrar en diàleg amb els nostres ancestres des d’una revisió crítica amb la construcció de la imatge. 

  

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, ha treballat durant deu anys a la Fundació Joan Brossa i actualment viu al núvol de la Fundació Antoni Tàpies com a coordinadora de l'Any Tàpies. Ha col·laborat amb diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra seria "Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre", de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close