La publicació recent d’un article d’Ester Baron sobre Joan Merli, marxant del pintor Miquel Villà (revista Emblecat, Barcelona, núm. 10,2021), ha subratllat c-lateralment de nou la intensa activitat que va tenir Margaret Palmer (1875-1957), una agent artística nord-americana que treballà incansablement per a posar al mapa dels Estats Units molts noms de pintors catalans del segle XX, abans del gran esclat de l’avantguarda catalana en aquell país especialment a través d’altres camins. Abans que Miró i Dalí conquerissin el mercat artístic nord-americà, la tasca de Margaret Palmer ja havia posat en el mapa noms de pintors catalans contemporanis —Anglada-Camarasa, Sert, Dalí i no gaires més— en aquella immensa unió d’estats, aleshores en fase ascendent.
No tindré la pretensió de “descobrir” en aquest article qui va ser Miss Palmer, ja que Javier Pérez Segura o Adelaida Sagarra Gamazo ja li han dedicat treballs en profunditat, i jo mateix vaig fer notar el paper que havia tingut en la difusió de les carreres artístiques d’Anglada-Camarasa i de Josep Mompou pels Estats Units entre els anys vint i els trenta del segle XX. Però sí que és cert que el seu rol encara és pràcticament desconegut per la majoria dels que es dediquen a la nostra història cultural.
La Palmer estigué vinculada al Carnegie Institute de Pittsburgh, i era, per dir-ho així, la mà dreta, en el món hispànic, d’Homer Saint-Gaudens, el director de llarga durada del museu d’art d’aquell institut. Aquest personatge, fill d’un famós escultor nord-americà, ja de nen havia estat retratat per John S. Sargent, cosa que indica fins a quin punt visqué, des dels seus orígens, immers en el món refinat de les arts plàstiques. Des que el 1922 assolí la direcció d’aquell museu, peça destacada del macrocosmos cultural fundat pel famós industrial multimilionari i filantrop Andrew Carnegie, Saint-Gaudens es proposà prestar una atenció molt intensa als artistes contemporanis, que en definitiva eren, segons visió del mateix Carnegie, els “old masters of tomorrow”. Per això organitzà periòdicament grans exposicions internacionals d’art en les quals volia que hi fossin presents els millors artistes vius europeus. Aleshores, Europa encara era el gran referent cultural als Estats Units, o dit d’una altra manera, els Estats Units encara veien Europa com la seva metròpoli cultural.
Les periòdiques exposicions Internacionals del Carnegie Institute esdevingueren un constant aparador a Amèrica —ja que a part de celebrar-se a Pittsburgh es planejaven com itinerants— del bo i millor de l’art d’arreu del món. I per aconseguir-ho calien persones que coneguessin directament el terreny del que es feia a cada país, i fossin capaces de negociar amb els artistes i els seus galeristes el préstec d’obres destacades per anar a ser exhibides als Estats Units, en una època en què allò no era un desig generalitzat, perquè els Estats Units eren vistos encara com un nou món allunyat i secundari, en lloc del país líder del món occidental que esdevindria decididament més tard.
Margaret Palmer va ser qui va tenir cura de dur a terme aquesta tasca a l’Estat espanyol, i per tant a Catalunya. De vegades, però, calia treure el Sant Cristo Gros, com quan Anglada-Camarasa al començament dels anys vint era reticent a deixar obres importants per exposar-les als Estats Units, i va haver de ser Saint-Gaudens, en persona, qui es desplacés el 1923 a Mallorca per a estovar-lo, afalagar-lo i convèncer-lo; i fins i tot arribà a convidar-lo personalment a viatjar a Pittsburgh, nomenant-lo membre del jurat del gran premi que s’hi atorgava, al qual Anglada no volia optar sinó en tot cas concórrer fora de concurs. Superaren així un mal precedent, ja que el predecessor de Saint-Gaudens a la direcció del museu Carnegie, John W. Beatty, també havia intentat convidar Anglada a exposar però no se n’havia sortit. En canvi, el valencià Joaquim Sorolla sí que havia estat sensible a exposar-hi des de començament de segle. Aquella primera etapa de les exposicions internacionals del Carnegie Institute es caracteritzava per un to conservador en l’obra exhibida.
Margaret Palmer, al port de Pollença, als anys vint, del braç d’Anglada-Camarasa, i amb el pintor argentí Tito Citadini.
Saint-Gaudens s’obrí clarament a la modernitat de l’impressionisme i el postimpressionisme, cosa que Beatty —el seu predecessor al museu— no havia fet. Un cop feta la gestió amb Anglada per part del seu cap, la Palmer es ficaria a la butxaca el famós pintor català, com a poc a poc ho acabaria fent amb molts altres com Joaquim Sunyer, Josep Mompou, Pere Pruna (segon premi el 1928), Josep de Togores (tres cops candidat al Popular Prize que votava el públic), Joan Junyer (menció honorífica el 1929), Ángeles Santos, Puig Perucho, Mariano Andreu (menció d’honor el 1933: premiat el 1939), Salvador Dalí (menció d’honor el 1934), Joan Miró (únic català que tingué el primer premi, però això no seria fins al 1966), Miquel Villà, Grau Sala (medalla honorífica el 1937), o els valencians Genaro Lahuerta i Pedro de Valencia (tercera medalla el 1936), entre més.
La Palmer, que feia treball de camp, coneixia les galeries d’art hispàniques, els col·leccionistes, i en les seves visites hi detectava nous valors que sovint s’acabaven seleccionant. En la seva tasca també trobà complicitats en agents locals com l’activíssim i enginyós marxant i promotor cultural català Joan Merli, que és precisament part de la recerca esmentada d’Ester Baron.
Pablo Picasso concorregué també a diverses internacionals de Pittsburgh des del 1924, i ho feia en la secció francesa; hi guanyà primera medalla el 1930, però encarà triga força que s’hi pogués contemplar una obra cubista. Una pintura tan emblemàtica com la Premonició de Guerra Civil de Dalí, es mostrà a Amèrica precisament a la Internacional Carnegie, el 1937.
Però la personalitat de Margaret Palmer, amb la contínua complicitat i suport del seu director Saint-Gaudens —i de Guillaume Lerolle, que era el coordinador general per Europa de l’Institut Carnegie—, anà més enllà de l’àmbit artístic, i en esclatar la Guerra Civil espanyola, sense deixar de gestionar la participació de pintors espanyols a les internacionals de Pittsburgh, s’arrenglerà inequívocament amb el bàndol legítim, el defensor de la legalitat republicana, i va actuar en diverses accions humanitàries, més enllà del que la seva feina per Carnegie li reclamava.
La història de l’art no és només la història dels artistes, sinó també la de tots aquells que fan funcionar la maquinària que fa que l’art es difongui. Tractar d’explicar-ho tot només a partir dels creadors ens donaria una imatge parcial d’aquella realitat cultural. I en aquest àmbit Margaret Palmer va ser una figura principal, i en molts casos decisiva.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.