Arts visuals / Exposicions

Mari Chordà. Homenatge al feminisme pictòric

“Aquestes obres són testimoni d’un moment de descobriment i de les apostes radicals fetes per les dones”.
Mari Chord
à

Mari Chordà, una artista feminista pionera
Obres de 1962-1972
Comissària: Chus Martínez
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286, Barcelona
Fins al 21 de gener de 2022

Fa dos anys es va celebrar al CCCB l’exposició “La Vanguardia feminista dels anys 70. Obres de la Sammlung Verbund Collection. Viena”, on hi havia dues obres de l’artista Mari Chordà (Amposta. 1942) dins de l’àmbit La sexualitat femenina, concretament eren Vulva i Coitus Pop, ambdues creades el 1968. En aquest apartat s’exhibien treballs denunciant la utilització de la dona com a objecte de desig sexual, i també contra la violència sexual. Malauradament, aquest tipus de situacions segueixen produint-se diàriament en qualsevol part del món, tot i haver transcorregut més de cinc dècades de la seva creació. Per això els artistes contraresten “la visió “falocèntrica” del món amb la seva ironia, abordant els desitjos, les emocions i les necessitats físiques des d’una perspectiva feminista”. Les dues peces de Mari Chordà formaven part d’aquest ideari dins d’un estil proper al pop-art, encara que no des d’una perspectiva figurativa.

Ara, la galeria de Manel Mayoral exhibeix una petita mostra de l’artista, considerada com a pionera del feminisme, amb obres del període 1962-1972, que permeten comprovar les diferents facetes creatives, ja que, a banda de la pintura, també ha desenvolupat una gran activitat com a escultora, gravadora, poeta i editora. Per tant, l’exposició és una reivindicació de la seva trajectòria plàstica, on el públic s’adonarà de la seva contribució a l’estètica pop, a més de la influència rebuda durant la seva estada a París, quan va descobrir el nou realisme i pel fet de relacionar-se amb artistes i poetes pròxims al comunisme. Es tractava d’una època on encara no es coneixia la paraula “feminisme”. Va connectar amb Niki de Saint Phalle,  personatge polifacètic, coneguda sobretot per les seves nines de mida natural de dones pintades en colors estridents, i que també sentia una gran admiració per l’obra d’Antoni Gaudí, sobretot de quan va visitar el Parc Güell, fet que la va impressionar molt. A partir d’aquell moment l’artista francesa va voler fer un parc monumental d’escultures.

MarI Chordà. Comunicacions. 1962

Mari Chordà es va formar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, abans que es constituís en facultat, moment que comença a interessar-se pel cos femení. Al mateix temps  participa en diferents esdeveniments feministes a finals de la dècada dels 60. El 1968 funda Lo Llar, espai cultural d’Amposta. Posteriorment, inicia un altre projecte, però aquesta vegada a Barcelona, l’any 1977, com és La Sal, un bar-biblioteca feminista que desenvolupa una tasca reivindicativa molt important, on es reunien diverses dones per dur a terme diferents activitats. Amb el mateix nom es crea una editorial que és la primera dedicada únicament al món feminista en l’Estat espanyol. En aquesta editorial publica el llibre de poemes Quadern del cos i l’aigua (1978), amb dibuixos de Montse Clavé. A Amposta té una plaça que porta el seu nom, on la seva família tenia una botiga coneguda com a Casa Chordà, de la qual el Museu de les Terres de l’Ebre va fer una exposició el 1995 amb motiu del seu 75è aniversari.

Al marge de l’exposició al CCCB, aquests darrers anys s’han pogut contemplar els seus treballs al MNAC, a la Tate Modern de Londres, al MUSAC de Lleó, a més de Lo Pati de la seva ciutat natal, gràcies a la monogràfica Llots i torbes, on se sent atreta per “la fecunditat i la fertilitat de la terra  i la vida de les dones”. A la fira d’ARCO de l’any passat hi havia peces seves a l’estand de la Mayoral. Ha publicat els llibres de poemes … i moltes altres coses, Locomotora infidel pel passat i Umbilicals.

Mari Chordà. Colors. 1969

Mari Chordà, una artista feminista pionera

A través d’una dotzena d’obres el públic pot comprovar la seva contribució a l’art d’avantguarda, on el seu compromís social i polític és ben evident. La comissària Chus Martínez assenyala que “l’interès de Chordà per la forma és simplement l’expressió de la seva passió per la vida”. I això és precisament el que veiem a la Galeria Mayoral, que, des de fa sis anys, està fent una forta aposta per recuperar l’art de les segones avantguardes del segle passat, amb exposicions sobre els artistes  Juana Francés, Fernando Zóbel, Eduardo Chillida, Manuel Millares i Manuel Rivera, entre altres, a més dels artistes catalans més importants d’aquell període. L’obertura d’una altra galeria a París, també contribueix al fet que tots aquests artistes tinguin més visibilitat i el públic francès conegui de prop les seves propostes plàstiques.

Al cap de pocs dies d’inaugurar-se l’exposició, i coincidint amb el Dia de la Dona —com a homenatge a les dones que lluiten contra la violència masclista— es va celebrar una xerrada entre l’artista i la crítica d’art Assumpta Bassas a l’auditori del MACBA, a la qual vaig tenir oportunitat d’assistir. La conversa va girar entorn dels seus inicis i  l’etapa dels anys 60 i 70, que correspon a les obres que s’exposen a la galeria. En les seves paraules s’endevinava el seu compromís per la figura femenina, molt diferent del que feien els artistes d’art pop nord-americans, que representaven les dones com a objectes sexuals.

Mari chordà amb Assumpta Bassas al MACBA. Dia de la dona, amb motiu de l’exposició Mari Chordà a la galeria Mayoral

Quan només tenia 13 anys va pintar una Anunciació on es veia la Verge treballant. La seva mare, en veure-la, es va sorprendre, ja que s’apartava de la tradició, on sol aparèixer l’Arcàngel Gabriel anunciant a la Verge que seria mare de Jesús gràcies a l’Esperit Sant. En canvi, ella el mostra de manera gairebé anecdòtica en un racó del quadre. És obvi que des de ben petita ja reivindicava el paper de la dona en una societat tan masclista com la nostra. Quan estudiava Belles Arts, no li interessava el que estava veient, ja que ho trobava massa conservador, i per això es va decantar per l’abstracció.

Mari Chordà. Lo groc per terra. 1968

La peça més antiga de l’exposició és l’oli Comunicacions, de 1962, on damunt d’un fons blau apareixen unes formes estranyes que semblen captar-ne d’altres més petites. De 1965 hi ha una obra on es veu un paisatge, es tracta de Garriga 2. La natura sempre li ha interessat, sobretot representar el riu Ebre i el Montsià. En aquesta peça aplica quatre colors, en què el blau està situat a la part superior de la composició, i tant pot representar el cel com el riu. És com si fossin paisatges somiats. El moviment de les franges horitzontals groguenques i ataronjades es contraresten amb els cercles verds dels arbres. Per a Assumpta Bassas, es tracta  d’unes “formes ovals o circulars en una incipient abstracció orgànica que s’incrusten en el pla com si fossin ous covant-se en els plecs d’unes serenes onades de muntanyes”.

De 1964 s’exposa una de les seves obres més conegudes com és Glotis. Són unes formes orgàniques que recorden el dadaista Jean Arp. La representació de la glotis com l’espai que hi ha entre les cordes vocals, a la laringe, és ben curiós, ja que si no fos pel títol, ens seria impossible desxifrar el seu significat. A més, les gammes cromàtiques emprades són les neutres a diferència de la resta d’obres presents que destaquen pel seu cromatisme. Del mateix any és Vulva, la primera d’una sèrie de genitals que va pintar, encara que la que s’exposa és una de 1968, on veiem una manera diferent de representar el cos femení, movent-se entre la figuració i l’abstracció. D’aquesta obra Maria Àngels Cabré, assenyala que l’artista “opta per pintar els llavis en tons rosats”, i  la comissaria diu que “li va permetre captar la visió del propi cos des d’una perspectiva fisiològica que només ella podia tenir: des de dins cap a fora”. Del mateix any és Vola, Vola, però a diferència de Glotis, apareixen cercles i formes ameboides que fan referència a un paisatge inventat, però que evoca, d’alguna manera, el seu entorn més proper.

L’any 1966 va ser molt productiu per a l’artista, tal com observem per la varietat de tècniques emprades: guaix, esmalt i cera. Totes elles sobre cartó, cas de Líquids, 4=1 i Llàgrimes. Formen part del mateix ideari de Glotis, però amb la diferència que el color és més exacerbat, que recorda al Matisse fauvista.

Mari Chordà. Cap humà. 1966

Hi ha una sèrie d’obres penjades a la paret que estan més pròximes a l’escultura, per la seva tridimensionalitat, que no pas a la pintura, ja que són de fusta policromada: Colors, Oregó i Ous de felina, totes tres de 1969. En el cas de Colors es dona la circumstància que és una obra —un cercle de fusta— que es pot modificar, ja que està constituïda per diferents peces que el mateix espectador pot anar combinant encaixant-les en els diversos forats de la peça. Aquestes formes orgàniques les podem relacionar amb les escultures biomòrfiques de Jean Arp, pel fet que per a ell “allò orgànic és el principi formatiu de la realitat”. Són obres que formen part de la sèrie lúdica Joguets, basades en un joc per a infants al qual havia jugat la seva filla Àngela. Aquesta sèrie “eleva l’estatus d’aquestes joguines a art posant el seu paper com a mare i creadora literalment al centre de la seva pràctica i, figuradament en mans de la seva filla”. També hi ha una caixa de fusta col·locada a la paret com és Cap humà (1966) que, a diferència de les anteriors, juga amb la perspectiva, on s’aprecia nítidament el seu interès pel pop-art.

Mari Chordà. Ous de felina. 1968

Finalment, la peça més actual és una de 1972, Penjada d’un quadre, on sorgeixen unes formes quasi etèries, i les tonalitats són més suaus, no tan estridents com a les altres sèries. Podríem considerar aquesta obra com el final d’un cicle, d’uns anys plenament creatius i trencadors, i per això sent la necessitat de dedicar-se a altres projectes com és la poesia i l’activisme que, de fet, sempre l’ha acompanyat en el seu esdevenir artístic. Per tant, coincideixo amb Maria Àngels Cabré quan comenta que la seva obra favorita és aquesta última, ja que “pertany a l’univers d’orgàniques larves i no menys orgàniques erupcions volcàniques”.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close