Inaugurada virtualment un mes després del que estava previst, per aquest abrupte canvi de trajectòria de les nostres vides, a començaments del mes de maig es facilitava l’accés virtual a l’exposició amb què Maribel Domènech i Rocío de la Villa havien treballat en els últims mesos i que havia quedat muntada a l’espera d’una ‘desescalada’ que, per aquells dies, encara no sabíem ni nomenar-la. Una exposició Acciones Cotidianas que des d’aquesta mateixa setmana es pot visitar –ara ja sí físicament- en els espais del centre del Carme.
Maribel Domènech. Acciones Cotidianas 1986-2020
Comissaria: Rocío de la Villa
Centre del Carme Cultura Contemporània. València
Fins a l’1 d’octubre de 2020
Visita online a la web del Centre del Carme
Acciones cotidianas és un dels projectes seleccionats dins la convocatòria Trajectòries, amb la que el Consorci de Museus vol recuperar i revisar la trajectòria d’artistes i col·lectius valencians. Una proposta que ens ha permés rellegir artistes com Xisco Mensua, Teresa Cebrián, Fuencisla Francés, Ana Teresa Ortega i ens porta ara una lectura de la trajectòria de Maribel Domènech, dona i nascuda al barri del Cabanyal de València, dos aspectes vitals (dona i barri) que en Domènech es converteixen en principis ètics dels quals la seua obra no es pot desvincular.

Les sales Ferreres-Goerlich s’han submergit en una aura intimista, una penombra trencada per la llum emesa per les mateixes obres que atrauen l’atenció de l’espectador a la vegada que el conviden a aproximar-se lentament, com qui accedeix a un espai on no se l’espera. En la immensitat de la sala Goerlich una fotografia de gran format i una fràgil i menuda construcció, una caseta que brilla als peus de la fotografia. A la fotografia observem l’artista il·luminada per un focus de llum, asseguda a una cadira de boga en un taller en penombra gairebé barroca, un contrast de llums i ombres que accentua la immensitat de l’espai on es troba. Dels cabells de l’artista pengen 50 cablejats elèctrics acabats amb una llum blava, es tracta segons l’artista de l’única obra on apareix ella mateixa fotografiada, ella amb cinquanta-un anys acabats de complir i 50 tubs com els records de la seua memòria personal viscuda, com una espècie de balanç vital a què tots i totes ens enfrontem alguna vegada en la vida. La fotografia es presenta com a fons d’un xicotet habitatge, construït ara íntegrament per filaments elèctrics que en aquest cas, acaben estirats amb plomades de pesca. Filaments que formen i arrelen l’estructura de la casa a un barri que ens torna a l’artista i al seu barri mariner del Cabanyal. Al mur tres paraules com a manifestació de principis: empoderament, resistencia i rebeldia, tres paraules que literalment o figuradament s’aniran repetint al llarg de tota la seua trajectòria i estan presents doncs, en tot el recorregut de la mostra.

Amb aquesta primera instal·lació Existir es resistir Domènech fa tota una declaració de principis a l’espectador i se situa ella i les seues vivències, ella i la seua actitud enfront de la vida, com a centre de la narració. Dona, mestra, feminista, activista, veïna del Cabanyal i portaveu de la plataforma ‘Salvem el Cabanyal’ que va lluitar contra la destrucció del barri durant anys, compromesa amb un Sàhara Lliure, l’exposició ordenada de forma cronològica mostra la trajectòria de l’artista com una trajectòria en què els xicotets salts cronològics no fan més que demostrar la coherència i el compromís social de l’artista, en unes obres que giren al voltant de 3 aspectes fonamentals: vida quotidiana, feminisme i activisme social, perquè en Maribel Domènech, allò personal és polític.

L’exposició fa un recorregut per tota la trajectòria de Domènech des de la dècada dels 80 fins a l’actualitat i s’amplia encara amb una ‘sala 13’ a la que només podran accedir els visitants virtuals, a través de la caseta del Cabanyal filada amb el pes del mar que l’arrela a terra. Una vegada deixem enrere la contundent benvinguda, les primeres obres exposades de la dècada dels 80 mostren els principis de l’artista, amb uns plantejaments pròxims al postminimalisme on treballa amb planxes d’alumini i comença a introduir la llum en unes peces on ens parla dels espais on habitar, on viure. Rituals quotidians amb què comença a treballar en instal·lacions formades per mobiliaris de ferro, materials que xoquen i responen a necessitats narratives i conceptes càlids i quotidians com una maternitat, la fragilitat dels records o l’opacitat dels secrets. Uns treballs on la forma del mobiliari pren un paper destacat i juga amb la forma i el significat de les peces, un joc que la pròpia artista vincula amb l’art conceptual de Joseph Kosuth qui -amb la seua coneguda obra One and three chair (1965)- reflexionava sobre el triple codi amb el que ens aproximem a la realitat (objectual, visual, verbal). Una reflexió que Domènech porta a un pla paral·lel amb la seua obra Silla 4 elementos (1986) amb la que construeix el discurs a partir de l’ús i la narració de l’objecte, joc narratiu i visual que mantindrà en peces com Maternitat (1988), Séptimo Cielo (1986)¸ Armario expositor de un objeto doméstico (1986) o Cofre (1986).
És en aquesta darrera obra Cofre en la que Domènech comença a introduir la llum, un element que ja no deixarà de banda i que es convertirà en un dels elements vertebrals de la seua obra. Domènech catedràtica del departament d’escultura de la UPV forma part del Laboratori de Llum d’aquesta universitat des de la seua fundació en 1990, uns anys en què l’artista investiga la construcció dels espais, la narració del temps i els ritmes vitals, a partir de l’ús de la llum, uns espais on Cabanyal és sempre el lloc de referència, l’espai on arrelar.
Dins aquest procés, en les sales del Centre del Carme, prenen especial rellevància les instal·lacions a base de teixits elèctrics, cablejats que condueixen electricitat, que comuniquen, que construeixen, que s’il·luminen. Amb ells, teixeix vestits de dona per denunciar aspectes com la violència de gènere o construeix la seua pròpia memòria i amb ella la del seu entorn, amb obres com Acción Continua (1994) una peça autobiogràfica on cada any construeix un metre d’un projecte que defineix com un “resum de vida”. Teixits amb fils poc comuns com el fil de pescar amb els que crea jupetins salva vides per denunciar la fragilitat del seu barri o els murs dels seus habitatges en la instal·lació Sobrevivir al Cabanyal, en la que el barri és un vaixell que intenta mantenir-se surant amb una sèrie d’obres que resumeixen el transcurs de dècades de lluita en el Cabanyal fins a arribar a la casa y la voluntad de resistir (2015), una obra de quan ja s’intuïa un feliç desenllaç, per a un els barris més castigats per la política valenciana.

Quotidianitat, activisme social i feminisme que troba una forma d’expressió a través de l’acció de teixir, el fet de teixir com a tasca femenina en el passat i com a reivindicació feminista en l’actualitat, una acció amb què Domènech construeix espais com Seguimos de luto y con rabia, una instal·lació per a la que pren com a referència l’acció feminista organitzada per Suzanne Lacy i Leslie Labowitz In mourning and in rage (1977), on ocupa el centre de la sala un vestit de nit, teixit amb leds rojos amb el que denunciar els feminicidis que laceren la quotidianitat de massa dones. Una perversa situació, la de l’enemic a casa representada també en la fràgil construcció teixida amb leds minúsculs que fixa la seua atenció en els xiquets i xiquetes morts per aquesta mateixa violència masclista. Al mur, com una llarga lletania, les dones i infants morts pel masclisme en 2018, un art polític a qui l’artista confia una funció transformadora, doncs tal com afirma les informacions que apareixen en el diari en les notícies s’esborren de la memòria de l’espectador tan prompte com en sorgeix una de nova, en canvi “les experiències polítiques i socials de què s’ocupa l’art perduren” i ens serveixen per a construir l’imaginari d’una societat.